“La metamorfosi és una de les grans innovacions en l’evolució, i un procés fascinador, quasi màgic, per la transformació tan brusca que implica”

Xavier Bellés

En el marc del nostre projecte d’aula, i mentre avançàvem en la investigació per descobrir quins invertebrats poden viure al nostre hotel i com han de ser les seves “habitacions”, vam fer noves descobertes que ens van permetre ampliar la nostra mirada sobre el món dels petits éssers vius.

En primer lloc, vam conèixer la crisopa i el sírfid, dos invertebrats que ens van sorprendre per la seva doble funció dins la natura. D’una banda, quan es troben en fase de larva, esdevenen grans devoradors de pugó, fet que els converteix en aliats molt importants per al control de plagues. D’altra banda, quan arriben a l’edat adulta, s’alimenten del pol·len i el nèctar de les flors, contribuint així a la pol·linització. Aquesta doble funció ens va ajudar a entendre millor la importància de la fauna auxiliar i el seu paper en l’equilibri dels ecosistemes. Així doncs, vam tenir molt clar que també volíem afavorir la presència d’aquests insectes al nostre hotel.

A més, l’observació d’una fotografia d’un sírfid ens va conduir a un nou aprenentatge. Inicialment, el vam identificar com una abella o una vespa, ja que presenta colors i formes molt semblants. Tanmateix, en observar-lo amb més deteniment i fixar-nos en cada detall, vam descobrir que en realitat es tracta d’una mosca, identificant-la pels seus grans ulls característics. Aquest “engany” ens va portar a parlar del camuflatge i de les estratègies que utilitzen alguns éssers vius per defensar-se dels seus depredadors.

D’altra banda, en parlar d’abelles, les Alícies vam fer referència, en un primer moment, a l’abella de la mel i a la seva vida en comunitat. No obstant això, aviat vam descobrir que als hotels d’insectes hi habiten espècies diferents, caracteritzades per tenir un comportament solitari. Aquesta descoberta va connectar amb una observació que ja havíem fet en diverses ocasions al pati: havíem vist abelles entrant dins les canyes de l’hotel i també havíem detectat que algunes estaven tapades amb fang.

A partir d’aquí, van sorgir diferents hipòtesis sobre què podia estar passant a l’interior d’aquestes canyes. Per tal de verificar-les, vam visualitzar un parell de vídeos científics que ens van ajudar a comprendre el seu cicle de vida. Va ser així com vam conèixer l’osmia cornuta, una abella solitària fascinant.

Vam aprendre que, després d’aparellar-se, la femella entra dins una canya, hi posa un ou i hi deixa una bola de pol·len perquè la larva, en néixer, pugui alimentar-se i créixer. Tot seguit, construeix una paret de fang per separar les diferents “habitacions”. Abans d’acabar l’estiu, la larva es transforma en pupa i inicia el procés que la convertirà en abella adulta, la qual sortirà a l’exterior amb l’arribada de la primavera.

Per tal de documentar aquest procés, vam utilitzar diferents formes de representació. Alguns infants van optar pel dibuix, mentre que d’altres van decidir modelar amb plastilina les diferents fases del cicle vital. Gràcies a aquest treball, vam poder afirmar amb seguretat que, de les canyes tapades amb fang del nostre hotel, en sortiran abelles quan arribi la primavera.

Així i tot, les canyes no ens permeten veure què passa a l’interior. Per això, un dia l’Eva ens va ensenyar un hotel que ens va deixar bocabadats: es tractava d’un petit hotel específic per a abelles solitàries amb tubs de plàstic transparents que permeten observar-ne l’interior. De seguida vam tenir clar que ens agradaria tenir-ne un.

Així, vam anar a parlar amb la Lídia per explicar-li el procés que estàvem seguint, els descobriments que havíem fet i el nostre interès per adquirir aquest nou recurs per continuar investigant. La proposta li va semblar molt interessant, però ens va plantejar una qüestió important: quin era el cost de l’hotel? Com que no en disposàvem d’aquesta informació, vam acordar que li presentaríem un pressupost.

Per aquest motiu, amb l’ajuda dels Chromebooks, vam buscar el nom que apareixia a l’hotel (“Los Nidos de David”) i vam accedir a la seva pàgina web. Entre tots, vam localitzar el model que ens interessava i en vam recollir les dades més rellevants, com les mides i el preu.

Finalment, vam redactar un petit escrit amb tota la informació i el vam lliurar a la Lídia. L’endemà, ens va venir a veure amb una gran notícia: comprarem l’hotel d’abelles per al nostre espai de vida petita! Aquesta decisió ens permetrà continuar observant, investigant i aprenent, tot apropant-nos encara més al fascinant món dels invertebrats.

“El més petit ésser té un lloc en l’ordre de la natura.” 

Carl Linnaeus

Després de descobrir que el projecte d’aula dels Tintins, quan formaven part de la Comunitat de Petits, havia estat la construcció d’un hotel d’insectes, les Alícies vam sentir la necessitat d’apropar-nos a la seva experiència. 

Amb molta curiositat, vam anar a parlar amb ells per conèixer de primera mà què havien fet i què havien après. La trobada va ser molt enriquidora, però, tot i així, ens van quedar encara molts dubtes per resoldre.

Amb ganes d’aprofundir-hi, vam decidir fer un pas més i vam anar a buscar la Ivet, una de les mestres que havia acompanyat aquell projecte. Ella ens va escoltar atentament i ens va oferir un primer consell molt valuós: intentar trobar una persona experta que ens pogués assessorar. Ens va explicar que, en el seu moment, havien tingut la sort de comptar amb la Mercè, una gran coneixedora de la natura.

Així doncs, vam decidir demanar-li ajuda. I paral·lelament a la nostra tasca d’investigació —en què estàvem llegint, contrastant informació i comprovant diferents recomanacions per construir correctament un hotel d’insectes—, fa uns dies vam rebre la seva visita. La Mercè, professora amb una llarga trajectòria vinculada al coneixement del medi natural, ens va aportar una mirada experta i molt enriquidora.

Amb ella vam poder compartir els nostres dubtes i curiositats. Ens va oferir consells molt útils i ens va explicar noves informacions sobre els petits invertebrats: què mengen, com viuen i quines relacions estableixen entre ells, amb el seu entorn i també amb nosaltres. Aquesta conversa ens va permetre entendre millor la importància de la fauna auxiliar, especialment pel que fa a la pol·linització, el control de plagues i la millora de la salut del sòl.

Alhora, la Mercè ens va fer adonar que la fusta del nostre hotel estava força malmesa i que alguns dels elements interiors no es trobaven en condicions òptimes perquè els invertebrats hi volguessin passar l’hivern. Aquesta observació ens va portar a plantejar-nos la necessitat de reconstruir-lo de nou i, en conseqüència, a prendre decisions rellevants per avançar en el nostre projecte.

Partint de l’acord de mantenir la mateixa estructura i distribució dels espais, el primer repte va ser decidir quins invertebrats volíem acollir al nostre hotel. Això ens va portar a investigar quins materials i elements necessitava cada espècie. Per fer-ho, vam comparar diferents fonts d’informació, com ara vídeos i cartells gràfics, i vam aprendre a seleccionar i contrastar continguts, descobrint nous insectes i curiositats que ens van fascinar.

Tenint sempre com a referència les funcions principals de la fauna auxiliar, vam arribar a acords sobre quins invertebrats volíem afavorir i, paral·lelament, quins materials naturals caldria col·locar a cada espai per crear un entorn adequat.

Finalment, vam decidir implicar també les famílies en aquest procés. Els vam escriure un correu electrònic demanant la seva col·laboració per recollir part del material necessari. D’aquí a uns dies, nosaltres també anirem al bosc a buscar allò que ens falti.

Estem convençudes que, amb l’ajuda de tots i totes, aconseguirem omplir el nostre hotel de vida i convertir-lo en un espai ric i acollidor per als invertebrats

“Els petits guardians del món necessiten l’escalfor del Sol per posar en marxa les seves ales“

Edward O. Wilson

Aquests darrers dies les Alícies hem continuat avançant en el nostre projecte al voltant de l’hotel d’insectes. Després de comprovar una de les recomanacions inicials per garantir-ne el bon funcionament, ens hem endinsat en un nou repte: assegurar-nos que estigui orientat cap al sud o sud-est, de manera que pugui rebre el màxim nombre d’hores de Sol al llarg del dia.

A la rotllana, vam iniciar una conversa per compartir què enteníem per “orientació”. De seguida van sorgir els noms dels punts cardinals, que vam anomenar entre tots i vam intentar situar a l’espai. Algunes Alícies van explicar amb seguretat que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest. Davant d’aquesta afirmació, calia validar-la, així que vam decidir que l’endemà al matí sortiríem al pati per observar-ho directament i comprovar-ho.

Pel que fa als altres dos punts cardinals, el nord i el sud, alguns de nosaltres ens vam atrevir a situar-los, tot i que no n’estàvem del tot convençuts. Per resoldre els dubtes, vam visualitzar un vídeo explicatiu que ens va ajudar a entendre millor com s’organitza l’espai segons els punts cardinals i quina relació tenen amb el moviment aparent del Sol.

En el transcurs de la conversa, també va anomenar-se la brúixola com a instrument per orientar-nos. Vam descriure’n la forma i vam intentar posar paraules a com pensàvem que podia ser el seu funcionament. Alhora, com que a l’escola disposem d’un bon nombre de brúixoles, vam acordar que les utilitzaríem per determinar amb precisió l’orientació del nostre hotel d’insectes.

Dos dies més tard, a l’arribar a l’escola, el Nil va compartir amb nosaltres un aprenentatge molt especial: el seu avi li havia ensenyat a construir una “brúixola casolana”. Ens va mostrar com, amb un recipient ple d’aigua, un tros de suro i una agulla imantada, podem aconseguir que la punta assenyali sempre el nord. Aquest experiment ens va permetre comprendre millor el funcionament de les brúixoles convencionals i establir connexions entre l’experiència manipulativa i els instruments que utilitzem habitualment.

Després de l’esbarjo, ens vam quedar al pati amb les brúixoles a les mans. Ens vam desplaçar per diferents espais del centre tot identificant-ne l’orientació, comprovant sempre la coincidència amb el nord, aprenent tot movent-nos i observant.

Finalment, ens vam situar davant de l’hotel d’insectes per analitzar-ne l’orientació. Amb una barreja d’expectació i curiositat, val descobrir que no compleix la recomanació llegida: actualment està orientat cap a l’oest/nord-oest. Aquesta descoberta ens ha fet prendre una decisió conjunta i responsable: caldrà canviar-lo d’ubicació per tal que els petits invertebrats puguin gaudir del màxim d’hores de Sol.

“El dubte és l’origen de la saviesa.”

René Descartes

Fa alguns dies que les Alícies estem ben confoses amb la ubicació del nostre hotel d’insectes. Teníem molt clar que havia d’estar situat al bell mig de la natura, envoltat de vida, vegetació i silenci. Ens semblava que aquell era, sens dubte, el lloc més idoni per oferir refugi als petits invertebrats. Tot i això, a mesura que aprofundíem en el tema, vam descobrir que en aquests espais naturals els insectes ja troben amb facilitat els materials necessaris per construir les seves pròpies llars, hivernar o amagar-se.

Aquesta nova informació ens va fer replantejar algunes de les hipòtesis inicials. Vam descobrir que és a la ciutat on aquests animals tenen més dificultats per trobar espais adequats per protegir-se durant l’hivern i que, per tant, on és més convenient d’instal·lar. Aquesta idea va fer trontollar allò que fins aleshores donàvem per descomptat.

Uns dies més tard, vam saber que els actuals Tintins havien construït un hotel d’insectes quan estaven a petits. Aquesta descoberta ens va animar a fer-los una visita i demanar-los que compartissin amb nosaltres tot allò que recordaven: aspectes importants, recomanacions o qüestions que consideressin rellevants per al nostre cas.

De la trobada ens vam endur informacions noves i d’altres que reafirmaven idees que ja havíem sentit. Però n’hi va haver una que ens va permetre connectar amb una observació que alguns infants que es queden a dinar a l’escola ja havien fet. Un tintin ens va explicar que les vespes i les abelles utilitzen les canyes que hi ha a l’interior dels hotels d’insectes i que, quan les trobem tapades amb terra o fang, és senyal que a dins hi ha —o hi ha hagut— vida.

La veritat és que vam comprovar que moltes de les canyes del nostre hotel estaven tapades, fet que ens va portar a pensar que potser aquest espai tenia més activitat del que havíem imaginat.

Tots aquests dubtes ens van conduir a cercar quins són els requisits necessaris per instal·lar adequadament un hotel d’insectes. Entre tots, vam llegir les recomanacions i vam anar marcant amb una creu o un tic si el nostre hotel les complia o no. D’entre totes, però, n’hi havia dues que ens van generar especial incertesa i en elles vam dibuixar-hi un interrogant:

• L’hotel d’insectes ha d’estar protegit per teulada impermeable.
• Cal que estigui orientat al sud.

A partir d’aquí, ens vam posar d’acord per quina de les dues recomanacions volíem començar a investigar, convertint-nos, segons les Alícies, en científics!

El primer que vam intentar fer va ser definir què enteníem per impermeable i, entre tots, vam aconseguir establir-ne una definició compartida. El material principal del nostre hotel és la fusta, i ens vam preguntar si aquest material deixa passar l’aigua o no. Alhora, vam començar a parlar d’altres possibles materials, i cadascun de nosaltres va exposar les seves pròpies hipòtesis.

Per tal d’organitzar-les, ens vam distribuir en petits grups i vam elaborar dues llistes de materials segons si pensàvem que eren permeables o impermeables. Teníem moltes ganes de comprovar si allò que pensàvem era cert, així que l’endemà vam portar les nostres idees a la pràctica.

Vam simular la pluja i, amb l’ajuda d’un comptagotes, vam comprovar la permeabilitat dels diferents materials, deixant-hi caure aigua de manera continuada. Finalment, vam anotar els resultats obtinguts per poder arribar a una conclusió i prendre una decisió plegats.

Aprendre a conviure amb la fauna auxiliar és entendre que la natura ja sap com autoregular-se.”
Jordi Puig

A l’inici del projecte, les Tanits ens van explicar que alguns arbres del jardí de l’escola s’omplien de pugó i que, com a conseqüència, el terra del pati esdevenia enganxós. També ens van comentar que les marietes podien ser una bona aliada per combatre aquest problema. Aquella informació, però, va quedar en suspens durant un temps.

El temps d’observació al jardí de l’escola i la curiositat per buscar i mirar amb atenció van donar fruit: entre les fulles caigudes dels arbres vam trobar una petita sorpresa, una pupa de marieta que, al cap de pocs dies, es va transformar en una marieta adulta. Aquesta troballa va marcar l’inici d’un nou camí d’aprenentatge, ja que vam començar a parlar i investigar aquest insecte amb més profunditat.

Amb la voluntat de respondre a la pregunta Com poden ajudar les marietes al nostre jardí?, vam demanar com a tasca de casa la recerca d’informació. El resultat va ser un recull que vam compartir a la rotllana i que ens va permetre conèixer el seu cicle vital, l’alimentació, l’hàbitat i altres característiques rellevants.

Entre la informació consultada, ens va sorprendre especialment un titular:

Al món hi ha més de 5.000 espècies diferents de marietes.

Nosaltres només n’havíem trobat dos de diferents i, tot i que ja no les teníem, vam buscar les fotografies del moment en què les vam trobar. En intentar identificar-ne el nom, vam descobrir una nova informació que ens va deixar bocabadats: l’existència de la marieta asiàtica, una espècie invasora que es pot reconèixer perquè és més gran i presenta una taca blanca en forma de M o W al cap. Sorprenentment, les dues marietes que havíem tingut a l’aula presentaven aquesta característica.

Aquesta descoberta ens va desanimar inicialment, però les Alícies vam mantenir la convicció que necessitàvem marietes autòctones per combatre el pugó quan els arbres tornessin a tenir fulles. Vam pensar que, a la primavera, podríem anar al Parc Fluvial o a altres espais naturals per recollir-ne i portar-les a l’escola, una idea que vam deixar anotada com a opció viable.

Fa uns dies, vam reprendre la conversa sobre les marietes i el pugó i a la rotllana va sorgir la idea que el pugó no era un problema exclusiu del nostre jardí, sinó que afectava moltes plantes i arbres arreu. Ens vam preguntar qui s’encarrega de cuidar els arbres dels pobles i ciutats i quines mesures s’utilitzen per protegir-los.

La resposta la vam trobar a través de la visualització de diverses notícies. Vam descobrir que molts ajuntaments de ciutats catalanes utilitzen la fauna auxiliar per combatre les plagues, col·locant caixes amb larves de marietes penjades als arbres com a alternativa als tractaments químics. 

En cercar informació sobre Vilanova del Camí, però, només vam trobar notícies relacionades amb tractaments fitosanitaris, sense cap menció a l’ús de marietes. 

Davant d’això, la reacció va ser unànime:

Nosaltres també volem caixes de marietes al nostre jardí.

De seguida vam anar a avisar al Toni. Ell es posarà en contacte amb el Quico, un dels responsables de la brigada que ens van aconsellar les Tanits i que és un gran expert en plantes. Necessitem que vingui a l’escola per exposar-li el què hem descobert i fer-li la proposta d’introduir larves de marietes al jardí de l’escola i, per què no, també a la nostra ciutat.

I aquesta setmana hem organitzat les idees i les hem posat per escrit per poder-les compartir quan ens visiti el Quico. De moment, les Alícies restem a l’espera, amb la il·lusió que aquest intercanvi ens ajudi a fer un pas més en la cura del nostre jardí i, alhora, a contribuir a una mirada més respectuosa i sostenible envers la natura que ens envolta.

«El que fem cada dia importa, i podem decidir quin impacte volem tenir.»

Jane Goodall

Ja a l’inici del nostre projecte d’aula, l’Alguer va fer la proposta de construir un hotel d’insectes. En aquell moment, però, aquesta idea no va tenir gaire acollida. D’una banda, el desconeixement sobre què era exactament un hotel d’insectes va generar dubtes; i de l’altra, l’aula era plena de petits invertebrats i la gran majoria preferia quedar-se’ls i tenir-ne cura dins la classe.

Amb el pas del temps i gràcies al recorregut del projecte, els aprenentatges que anem adquirint com a principiants entomòlegs ens ajuden a entendre que el millor espai perquè els invertebrats visquin és la natura i no pas l’aula.

Quan comencem a parlar de la pregunta Com ens ajuden?, aquesta proposta torna a aparèixer com a resultat d’un llarg procés de conversa i reflexió. En aquest camí ens plantegem els avantatges i els inconvenients de potenciar la presència d’insectes i altres invertebrats al jardí de l’escola.

Totes les Alícies tenim clar que, perquè els insectes vinguin i s’hi quedin, necessitem moltes plantes i flors. Per aquest motiu, algunes opten per la idea d’omplir el jardí de vegetació, convertint-lo en un espai ple d’olors i colors diversos. Tot i que la imatge que ens fem d’aquesta proposta és molt atractiva, de seguida apareixen contrapropostes.

El jardí és, principalment, un espai d’observació, de descoberta i, sobretot, de joc. Partint d’aquesta realitat, altres Alícies expressen que no podem jugar entre insectes com abelles o vespes, ja que ens poden picar. A més, considerem necessari preveure una distància adequada per tal que aquests animals puguin viure amb tranquil·litat.

En veure que el jardí no acaba de ser l’opció més adequada, l’Alguer recupera la proposta de construir un hotel d’insectes. Algunes de nosaltres ens adonem que ja n’hi ha un en un racó de l’escola. Tanmateix, les Alícies que fan aquesta descoberta ens expliquen que no hi observen cap invertebrat a prop. Descrivim on es troba i què té al seu voltant, i de seguida ens adonem que està envoltat de ciment i que només té unes quantes plantes sense flor al darrere.

Arribem a la conclusió que la manca de vida animal es deu a la seva ubicació i tenim clar que, si volem construir un hotel d’insectes, aquest ha d’estar situat en plena natura. I afavorir la biodiversitat a la nostra ciutat sempre és una bona opció!