A banda dels volcans reals, els Verne no perdem de vista els volcans “de mentida”. Aquests darrers volcans són aquells que tots i totes tenim dins nostre, que poden estar adormits i que també poden erupcionar. I n’hem parlat molt sobre ells…
Què pot provocar que el vostre volcà de dins es desperti i erupcioni?
“Que ens piquin o empenyin, que ens insultin, que no ens deixin parlar, que ens diguin mentides, que ens facin ganyotes o ens mirin malament, que no ens deixin jugar, que no ens estimin, que s’expliquin secrets per darrera, que ens empipin o molestin, que no compleixin promeses, que ens facin malbé coses nostres, quan ens treuen la pilota o un material que nosaltres tenim, que diguin coses sobre nosaltres i que no siguin veritat, quan es colen a la fila…”.
I què sentiu dins vostre quan tot això passa? Què noteu que li passa al vostre cos?
“Jo sento que el cor va molt ràpid!”, “A mi em fa mal la panxa…”, “A mi el cap…”, “A mi la panxa, el cap, el cor… tot!”, “Jo respiro molt, moltes vegades, ràpid!”, “Jo noto una força als punys i als braços!”, “Jo tinc ganes de plorar…”, “Jo sento ganes de marxar corrents!”, “Jo tinc ganes de cridar!”…
I quan noteu que tot això passa dins vostre... què feu?
(Les cares canvien…)... “Jo pico, se m’escapen els punys o patades…”, “A mi també…”, “Jo dic paraules… insults”, “Jo ploro i em costa respirar”, “Jo vaig a buscar a la mare o a un profe”, “Jo pico i crido”…
Després d’una conversa llarga, intensa i molt honesta, expliquem un conte. “Tinc un volcà” és un conte molt adient per aquest moment, està escrit per la Míriam Tirado i il·lustrat per en Joan Turú, i la protagonista s’assembla bastant a nosaltres.
Gràcies a aquest conte podem posar nom a aquest sentiment que neix dins nostre després que algú ens fereixi d’alguna manera, la ràbia. Ens sentim identificats i, tot i riure al principi, reconeixem que tots i totes podem arribar a comportar-nos com ella. Mitjançant la història de l’Alba (la protagonista) i de la fada que imagina, reflexionem sobre com reconduir la ràbia utilitzant la respiració i la importància de pensar abans d’actuar per tal d’evitar malentesos i conflictes. Ho resumim dient que “la ràbia no pot guanyar!”, però sabem que no és fàcil, cal aprendre a respirar i a prendre’ns un temps abans de fer.
Amb la intenció de començar a posar fil a l’agulla, realitzem un treball plàstic sobre aquest tema. Comencem teatralitzant, ens imaginem que ens fan enfadar molt i posem el nostre cos tens, rígid, canviem la cara… i ens fotografiem. Després dibuixem sobre paper vegetal el nostre volcà intern ben actiu i l’enganxem sobre la nostra fotografia. Acompanyem aquesta fotografia amb la paraula ràbia i d’altres paraules que la provoquen confegint les lletres amb retalls de revista. Per l’altra banda de la fotografia deixem els pasos per aconseguir arribar a la calma tal i com ens proposa la fada del conte.
Aquest treball no acaba aquí!
Seguirem escoltant el nostre cos i interioritzant estratègies per tal de mantenir-lo en calma,
alhora que anirem aprenent a relativitzar conflictes i malentesos per seguir creixent i madurant.
I com diu la fada del conte... “El que sents a dins la panxa quan t’enfades tant es diu ràbia.
És normal que t’enrabiïs. Hi tens tot el dret.
Però si el volcà explota et farà mal a tu i als altres i no podem fer-nos mal entre nosaltres.”
