La tradició oral forma part del nostre patrimoni cultural i col·lectiu. A Catalunya, les cançons populars, les cantarelles, les moixaines i els jocs de falda han passat de generació en generació a través de la veu, el cos i la relació directa entre persones. A l’etapa d’educació infantil, aquesta tradició pren un valor educatiu molt rellevant, ja que connecta els infants amb la seva cultura alhora que afavoreix aprenentatges globals i significatius.
La cançó tradicional com a eina educativa
Les cançons tradicionals catalanes són molt més que melodies antigues. Són textos senzills, repetitius i plens de ritme que faciliten la memorització, el desenvolupament del llenguatge oral i la consciència fonològica. A través de cançons com el Sol solet, Cargol treu banya, En Joan petit quan balla, els infants amplien vocabulari, interioritzen estructures lingüístiques i milloren la pronunciació d’una manera natural i vivencial.
A més, moltes d’aquestes cançons incorporen moviment, gestos i joc corporal, fet que afavoreix la coordinació, l’esquema corporal i l’expressió motriu, aspectes clau en el desenvolupament dels infants de 0 a 6 anys.
Tradició oral, identitat i sentiment de pertinença
Introduir la nostra tradició oral a l’aula d’infantil és també una manera de construir identitat i sentiment de pertinença. En un context educatiu cada vegada més divers, les cançons tradicionals catalanes esdevenen un punt de trobada compartit, una experiència col·lectiva que ajuda els infants a conèixer la cultura del lloc on viuen.
Cantar cançons populars permet als infants sentir-se part d’una comunitat, entendre que formen part d’una història que ve d’abans i que continua viva gràcies a la transmissió oral. Així, la tradició deixa de ser un element del passat per convertir-se en una experiència present i significativa.
Una transmissió viva i quotidiana
La tradició oral no s’aprèn de manera teòrica, sinó que es viu. Aquesta transmissió es produeix de forma natural en moments quotidians: a la rotllana, en les rutines, en els moments de joc, a l’hora de recollir o de preparar-se per sortir al pati. La veu de la mestra, el grup, la repetició i el plaer de cantar junts són els elements que mantenen viva aquesta tradició.
Apostar per la tradició oral és apostar per un aprenentatge arrelat, significatiu i connectat amb la realitat dels infants. És reconèixer el valor educatiu de les veus que ens han precedit i donar continuïtat a una cultura que es construeix, encara avui, de boca en boca.
