Sempre he pensat que les dues disciplines que més m’apassionen es podrien combinar, i que cada una d’elles es podria nodrir de l’altra, així que vaig estar donant-li voltes fins aconseguir donar respostes a la pregunta: Com podem introduir activitats de ioga a les sessions de psicomotricitat?
Us poso en situació, en una sessió de psicomotricitat, basada en la metodologia de Bernard Aucouturier, es distingeixen cinc fases: el Ritual d’entrada (on es dona la benvinguda als infants i es dona a conèixer pautes necessàries de la sessió), la fase d’expressivitat motriu (on preparem el cos per l’acció motriu i es comença la llibertat d’expressió corporal), la fase de la història (període de transició entre el plaer de ser i el plaer de pensar a partir d’una història ), la fase d’expressivitat (els infants expressen l’estona viscuda a partir de diversos llenguatges: expressió oral, escriptura, dibuix, etc.) i el ritual de sortida (temps de recollida i acomiadament de l’infant).
Tenint present totes les fases, se m’ocorreixen diferents llocs on poder introduir el ioga i respectar l’essència de totes dues disciplines. Us explico: una vegada finalitzada la fase d’expressivitat motriu, on l’infant ha estat jugant a construir, a destruir, a embolcallar-se, a amagar-se, a ser perseguit, etc, se’l convida a tornar a la calma, per a què la seva acció motriu disminueixi i que es prepari per pensar i crear imatges mentals d’allò que ha viscut a la sala de manera imaginària, en el seu món interior i torni al món exterior, és la fase de la història, és la fase que permet distanciar a l’infant de les seves emocions més intenses. S’utilitzen contes tradicionals adaptats a l’edat de l’infant, o històries que es van construint sessió rere sessió. La narració es fa sempre dintre de la sala, amb tot el grup i cada infant en el seu lloc.
I és aquí en aquesta fase on encaixa a la perfecció i on duc a terme els contes de ioga, donant vida a animals propers com una papallona voladora, un conill tafaner, un petit vaixell o un pollet valent , utilitzant sons de la natura i olors, així de manera progressiva l’infant acaba el moviment, es relaxa i posa consciència a la seva respiració i al seu cos, preparant-los per la fase d’expressivitat.
Hi ha una extensa bibliografia i pàgines webs de contes ioguis, però a mi m’agraden adaptar-los al grup, al seu vocabulari i al coneixement que ells tenen de les postures de ioga (asanas) on també les poden practicar prèviament a la sala durant la fase d’expressivitat motriu com una proposta més de la sessió psicomotriu.
Una de les històries que més els agrada als infants és un conte que em vaig inventar d’una papallona que vol volar molt alt però que té les ales molt petites i que li agrada olorar totes les flors que troba. Anem reproduint les diferents progressions de la figura de la papallona de més petita a més gran, passant per diferents parts del cos i ens centrem també en el “fer veure que” olorem les flors (la respiració). És una història molt curta i tendra que no necessita excessiva acció i ens prepara la ment per la següent fase, on els infants expressen què han viscut a la sala, quina és la proposta que més els ha agradat, a què han jugat, amb qui, qui feia de què…etc.
És viable doncs donar resposta a la pregunta inicial de l’article, sí és possible combinar la psicomotricitat amb dinàmiques de ioga, al cap i a la fi, les dues disciplines coincideixen en el coneixement i el domini del propi cos, i com diu Krishnamurti (2007:59) “El propi coneixement és el principi de la llibertat i només quan ens coneguem nosaltres mateixos hi haurà ordre i pau vertadera” , i qui no vol ordre i pau pels seus infants? La psicomotricitat i el ioga fan per mi un tàndem que ja no puc separar.
Bibliografia:
- Bernard Aucouturier, “Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz”, Graó, 2004.
- Sydney Solis, “Cómo enseñar yoga a los niños mediante el uso de cuentos”, Storytimeyoga, 2006
