ORGULL, NO PREJUDICI

A l’assignatura de Llengua Catalana de 3r d’ESO (Escriptura en 4 passos, 2 professors a l’aula), els alumnes han après a planificar i escriure un text argumentatiu amb adequació, coherència i cohesió:

ORGULL, NO PREJUDICI

Tothom a la seva vida ha sentit odi. Alguns pel sou, altres per la lectura o simplement perquè el personatge d’una sèrie ha matat el seu preferit. L’odi que desgraciadament tothom coneix i que molts i moltes pateixen és diferent dels mencionats perquè, mentre que en alguns casos l’odi i la discriminació són encesos per la violència, aquest és encès per l’amor. Però no qualsevol amor; l’amor entre parelles del mateix gènere o sexe. 

En primer lloc, l’odi que se’ls té em sembla un sense sentit. En cap moment estan ferint els que els envolten. Aquí, les úniques víctimes són les mateixes des de fa centenars d’anys. Aquelles que han estat apallissades i ridiculitzades pel bonic fet d’estimar.

Els drets de les persones LGTBIQ+ no són drets homosexuals: són drets humans. Són els drets de poder estar casat amb qui ha estat al teu costat quan s’albirava un horitzó borrós, però que igualment ha seguit caminant de la teva mà. De poder anar pel carrer sense por. De ser tractat amb dignitat encara que els meus gustos siguin diferents dels teus i de no haver de ser valent per sentir amor.

És necessari tant odi? Cal tota aquesta ràbia cap a una bandera que representa la llibertat? És coherent tenir l’angoixa de perdre més del que puguis guanyar sent com ets? Ja responc jo, no.

Gràcies a les quatre mil persones dissoltes a la força que van fer per primera vegada a Espanya una manifestació LGTBIQ+, avui en dia el cas del Samuel ha estat transcendent. Sense elles, no hi hauria lleis que protegissin a les persones queer. Sense un grup de gent que hagués estat fart i que tingués el valor d’alçar la veu sabent que seria silenciada, el mateix govern no hauria canviat. Potser, sense elles, hauria estat impensable que les meves tietes tinguessin la llibertat d’estimar-se obertament.

Pot ser que la societat tingui marcat un camí, però aquest no està dissenyat correctament per a tots, totes i totis. Els temps canvien i, algun dia, l’armari només serà un lloc on penjar camises i un record amarg.

Text d’Irene Miras Sánchez, alumna de 3rB