“El veritable signe de la intel·ligència no és el coneixement, sinó la imaginació.” — Albert Einstein
En la nostra última sortida al bosc, vam recollir diversos elements naturals amb un repte molt especial: crear les nostres pròpies eines per pintar art rupestre, tal com ho feien els nostres avantpassats.
Uns dies després, va arribar el moment de posar-nos mans a l’obra. A l’aula, vam començar organitzant-nos en grups per facilitar la gestió del material i afavorir el treball cooperatiu. Primer vam observar atentament tots els elements recollits: branques, fulles, pells vegetals i altres materials del bosc. Aquesta primera fase d’observació i anàlisi ens va permetre pensar quins recursos podrien ser útils i de quina manera els podríem transformar.
Seguidament, vam dibuixar les nostres idees, imaginant com serien els pinzells que voliem construir. Aquest moment de planificació és molt valuós, ja que fomenta la capacitat de representació, la creativitat i el pensament previ abans d’actuar.
Amb els esbossos a la mà, vam iniciar la fase de fabricació dels pinzells. Ben aviat vam descobrir que algunes tasques no eren fàcils de fer individualment. Fer nusos per lligar fulles o pells a les branques, per exemple, requeria coordinació i ajuda mútua. De manera natural, va sorgir la col·laboració entre companys i companyes, demostrant que el treball en equip és una eina clau per superar reptes i avançar plegats.
Mentrestant, un altre grup tenia una missió igualment important: preparar els pigments naturals que ens servirien per pintar. Van començar analitzant els materials que havíem recollit al bosc per descobrir si podien transformar-se en color. Amb paciència, els van picar i triturar fins a obtenir pols, tot experimentant amb diferents textures i tonalitats. Durant aquest procés també van descobrir que no tots els materials eren útils, i alguns es van haver de descartar. Aquesta observació forma part d’un aprenentatge molt significatiu: provar, equivocar-se, revisar i tornar a intentar-ho és essencial en qualsevol procés d’investigació.
Així, vam acabar la jornada amb els pinzells artesanals i els pigments naturals preparats per a la següent etapa del projecte.
Aquest dimecres al matí vam tornar al bosc, a una zona amb roques que havíem localitzat prèviament. Allà, en grups, vam poder experimentar de primera mà què significa pintar sobre la roca, tal com feien les comunitats prehistòriques.
Va ser un moment d’autèntica descoberta: vam comprovar si les eines funcionaven, si els pigments eren adequats i com reaccionaven sobre la superfície de la roca. Alguns, fins i tot, es van atrevir a pintar directament amb les mans, reproduint gestos que connecten amb la manera d’expressar-se dels nostres avantpassats.
Sens dubte, una matinal molt enriquidora, plena de descobertes i aprenentatges compartits.
“La natura desperta la curiositat i el desig de comprendre.” Francesco Tonucci
Després de dinar, quan la meteorologia ens ho ha permès, hem sortit per gaudir d’una sortida al bosc, amb un sol que ens ha regalat una estona agradable a l’aire lliure.
Hem fet una passejada pel parc fluvial i pel bosc més proper a l’escola, amb un objectiu molt clar: recollir elements naturals que més endavant ens serviran per crear eines i elaborar pintures rupestres, tal com feien els humans del Paleolític.
Durant el recorregut, els infants han observat atentament l’entorn i han anat recollint possibles utensilis naturals com pals, pedres, canyes, fulles, herba, entre d’altres. Aquesta recollida no ha estat aleatòria: hem observat, explorat, analitzat i seleccionat aquells elements que consideràvem més útils per a la nostra futura creació artística.
Al mateix temps, també hem recollit flors, terra i altres materials naturals que ens serviran per crear pigments naturals i elaborar pintura, apropant-nos d’una manera vivencial a com ho feien els nostres avantpassats.
Un cop de tornada a l’escola, hem dedicat una estona a classificar tot el material recollit, deixant-lo preparat i organitzat per a la pròxima sessió, en què ens posarem mans a l’obra i començarem a crear.
“L’art prehistòric és una finestra oberta a la manera de pensar dels primers humans.” –Jean Clottes
Aquesta setmana hem viscut una jornada emmarcada dins del projecte de comunitat que estem desenvolupant. En aquesta ocasió, hem volgut continuar avançant amb una proposta compartida, en què els cinc grups han participat en una mateixa dinàmica.
Al matí vam començar amb el visionat de la pel·lícula The Croods, una història ambientada en la prehistòria que narra la vida d’una família de Neandertals que intenta sobreviure en un entorn ple de canvis, perills i descobertes. La pel·lícula posa èmfasi en la importància de la família, la convivència, la cooperació i la cura entre els seus membres.
Un cop acabada, vam compartir un espai de conversa i reflexió en gran grup. Els infants van demostrar que ja tenen molts coneixements sobre aquesta etapa històrica: van identificar que es tractava d’una família de Neandertals perquè vivien en comunitat, es cuidaven, convivien, caçaven i ja portaven roba.
Alhora, aquest diàleg ens va permetre desenvolupar una mirada crítica. A partir dels coneixements que ja hem anat construint sobre la prehistòria, vam detectar algunes errades o exageracions de la pel·lícula. Per exemple, vam observar que es presenta el descobriment del foc com si fos un fet nou, quan en realitat els Neandertals ja coneixien i utilitzaven el foc. També vam reflexionar sobre la figura de l’Homo sapiens, que apareix força exagerada, com si estigués molt més avançada del que realment indiquen els estudis històrics.
Aquest treball ens ajuda a entendre que no tot el que veiem al cinema és real i que cal contrastar la informació, fer-se preguntes i construir coneixement de manera crítica.
A la tarda vam reprendre algunes escenes de la pel·lícula en què els personatges pintaven a les coves, representant situacions del seu dia a dia. A partir d’aquí, vam proposar una activitat artística vivencial.
Primer, cada infant va pensar quina escena o situació li agradaria representar. Paral·lelament, vam elaborar pintura a partir de fang, experimentant amb materials naturals, tal com feien els humans prehistòrics. Finalment, amb les mans com a principal eina, els infants van crear les seves pintures rupestres.
A través d’aquesta experiència ens hem posat en la pell dels nostres avantpassats, entenent l’art com una forma d’expressió, comunicació i transmissió d’experiències.
Som humans perquè els nostres avantpassats van aprendre a caminar drets.
En un d’aquests dies en què els paleontòlegs i les paleontòlogues anem portant informació sobre la prehistòria, la Sira va arribar a l’aula amb un llibre molt especial: Terrícoles, de la il·lustradora i autora de llibres infantils Patrícia Geis.
Terrícoles és un llibre informatiu i visual, pensat per a infants, que combina il·lustracions clares amb explicacions senzilles sobre la història de la vida a la Terra. El seu argument principal ens convida a fer un viatge enrere en el temps per entendre com els éssers vius —i especialment els humans— hem anat canviant i adaptant-nos al llarg de milions d’anys.
En llegir les primeres pàgines, el llibre ens transporta a milers i milers d’anys enrere, al continent africà. Ens explica que fa molt i molt de temps la Terra es va obrir i el clima va canviar. Els boscos es van anar fent més petits i van aparèixer grans espais oberts, com prats i sabanes. Davant d’aquest canvi, alguns primats que vivien als arbres van haver de baixar a terra per buscar menjar i poder veure millor què passava al seu voltant.
A poc a poc, aquests primats van començar a canviar: caminaven més drets per veure lluny, feien servir les mans per agafar coses i pensaven noves maneres de viure per protegir-se i trobar aliment.
Aquest relat ens va portar a fer-nos una pregunta clau: per què aquests primats van sentir la necessitat de posar-se dempeus? Per intentar entendre-ho, vam passar de la lectura a l’experimentació corporal. Vam provar de caminar com ho feien aquells primers primats. Al cap d’una estona, ja vam notar que cansa, sobretot si t’imagines caminant amb el cap ben alçat, vigilant no convertir-te en la presa d’algun depredador o buscant menjar a l’horitzó.
A mesura que ho experimentàvem, ens adonàvem que el cos també canviava: ens aguantàvem més amb les cames del darrere i, de mica en mica, anàvem alliberant les mans. Tenir les mans lliures ens permetia agafar objectes amb l’ajuda dels dits llargs. D’aquesta manera, a través del cos, començàvem a entendre un moment clau de l’evolució humana.
Amb el pas del temps, tots aquests canvis van donar lloc als primers homínids i, molt més endavant, a un dels més coneguts: l’australopitec. El vam buscar al nostre arbre de l’evolució humana per posar-li cara i vam continuar llegint el llibre. Així és com vam descobrir la història de la Lucy.
La Lucy va viure fa 3 milions d’anys, a la Gran Vall del Rift, a prop del riu Awash, a l’actual Etiòpia.
Tenia uns 20 anys i vivia en un entorn amb boscos, praderies, llacs i rius.
S’alimentava de fulles, fruites madures, arrels, nous, cucs, cargols, tèrmits, sargantanes, ous i, de vegades, d’algun animal mort. Feia servir pedres per arrencar la carn, trencar ossos i extreure’n el moll.
Feia poc més d’un metre d’alçada, pesava uns 27 quilos, tenia un cervell semblant al d’un ximpanzé, però era capaç de caminar dreta. Es comunicava amb sons, gestos i grunys.
Fa uns tres milions d’anys, va morir en caure d’un arbre d’uns 12 metres d’alçada.
Ens va cridar molt l’atenció la seva mida: amb 20 anys, mesurava com alguns de nosaltres. Això ens va portar a buscar més informació i imatges d’una rèplica de la Lucy, que ens va engrescar a representar-la. Observant el seu cos, la seva cara i les seves mans, vam descobrir que tenim moltes coses en comú. A poc a poc, anàvem entenent millor d’on venim.
Vam agafar un full ben gran i vam buscar entre els paleontòlegs i les paleontòlogues algú que mesurés una mica més d’un metre. Amb el regle a la mà, ens vam anar mesurant, i qui més s’hi aproximava era la Sira. Es va estirar sobre el paper, en vam resseguir la silueta i vam començar a donar forma a la nostra Lucy mentre escoltàvem Lucy in the Sky with Diamonds, la cançó que els investigadors escoltaven la nit després del descobriment, quan analitzaven els ossos dins la tenda.
Aquesta experiència ens ha permès entendre que l’evolució no és només una història per llegir, sinó un procés que es pot sentir, experimentar i viure amb el cos. Quan els infants poden caminar, provar, mesurar-se i comparar-se, el coneixement esdevé significatiu. Així, mica en mica, anem descobrint què ens amaga la terra… i també què ens explica sobre nosaltres mateixos.
De la mateixa manera que els brots d’un arbre provenen d’un tronc comú, totes les espècies vives han descendit d’alguna forma primitiva.
Després de conèixer el conte “Del Pau a nosaltres”, a la classe ens va quedar una idea molt temptadora al cap: que l’evolució humana és com una filera ordenada on una espècie “es converteix” en una altra fins arribar a nosaltres. És una manera d’explicar-ho molt habitual (i molt visual), però… no és del tot correcta.
Aquestes darreres setmanes, el grup dels paleontòlegs i paleontòlogues hem fet un pas important: hem descobert que l’evolució s’entén millor com un arbre de família.
Per què “en línia” no funciona?
Quan ho dibuixem com una línia recta, sembla que només hi hagi una sola ruta, que cada espècie sigui “millor” que l’anterior i que totes les espècies antigues desapareguin quan apareix la següent.
Però la realitat és una altra: les espècies es ramifiquen, com passa en una família (avi, besavi, cosins…), i en molts moments van conviure diferents homínids al mateix temps.
El vídeo que ens va ajudar a entendre-ho
Per posar ordre a aquesta idea, vam mirar el vídeo “Evolució humana: arbre de família”, que explica que un arbre representa de manera més fidel l’evolució que no pas un esquema lineal. Ens va ajudar a entendre dues idees clau:
Compartim ancestres comuns (el “tronc” de l’arbre).
Les “branques” ens mostren la diversitat i fins i tot la convivència d’espècies diferents en una mateixa època.
I també vam observar una idea final molt potent: de totes les branques, l’única que arriba fins avui és la de l’Homo sapiens.
Del conte a la investigació: reordenem la nostra “família”
Amb aquesta nova mirada, vam tornar a les imatges del conte i vam fer una feina de paleontologia “de veritat” (a la nostra manera): vam estendre totes les imatges al bell mig de la Rotllana, com si davant nostre tinguéssim un gran trencaclosques per resoldre. A partir d’aquí, va començar una conversa rica i viva en gran grup: ens preguntàvem quines figures podrien anar abans, quines s’assemblaven més entre elles i si algunes no eren tant “pares i fills” com “cosins” dins d’una mateixa família. Amb aquestes reflexions, vam anar dissenyant plegats un arbre de família, situant primer els primats més antics, després les diferents branques dels homínids i, finalment, la branca que arriba fins a nosaltres, l’Homo sapiens. D’aquesta manera vam entendre que fer ciència vol dir justament això: observar, provar, equivocar-se i tornar-ho a pensar.
Aquesta descoberta ha estat molt significativa. Ens emportem tres grans aprenentatges que expliquen molt bé la feina del nostre grup:
L’evolució no és una escala per pujar, és un arbre per entendre.
No venim “dels micos” actuals: els humans i altres primats compartim ancestres comuns, com passa amb els cosins d’una família.
La Terra amaga històries molt llargues i, quan les anem reconstruint, entenem millor qui som i d’on venim.
I potser el més important: ara sabem que, quan parlem dels nostres avantpassats, no estem seguint una línia recta… estem escoltant un bosc ple de branques.
El món abans de nosaltres només es pot entendre escoltant atentament les petjades que ha deixat.
Ens hem endinsat sota la terra dels nostres peus com a bons paleontòlegs i paleontòlogues, amb ganes d’observar, preguntar-nos i entendre què ens amaga el passat. En aquest camí de descoberta, hem començat a fer-nos una de les grans preguntes que la humanitat s’ha plantejat al llarg del temps:
La veritat és que encara en sabem ben poc. Alguns ja havien sentit a dir que “venim dels micos”, una idea que vam començar a entendre millor arran de la nostra visita al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica). Allà vam descobrir una troballa clau: en Pau (Pierolapithecus catalaunicus), un primat que va viure fa uns 12 milions d’anys i que va tenir característiques molt importants, per comprendre l’evolució dels primers humans.
Els científics ens expliquen que en Pau va ser un dels primers micos capaços de caminar dret en alguns moments, fet que va marcar un abans i un després en la manera de moure’s i relacionar-se amb l’entorn. Aquesta descoberta ens va despertar moltes preguntes:
A la Rotllana, espai de conversa i pensament compartit, vam posar en comú tota la informació recollida i vam arribar a conclusions molt interessants:
Amb aquest interès creixent per entendre d’on venim, vam descobrir un conte molt especial: Del Pau a nosaltres.
Aquest conte ens acompanya en un viatge pel temps i ens explica, de manera propera i entenedora, com des d’en Pau i altres avantpassats llunyans s’inicia un camí ple de canvis que, pas a pas, ens porta fins als humans d’avui. A través de les seves pàgines, entenem que l’evolució és un procés lent, ple d’adaptacions, descobertes i aprenentatges.
A partir d’aquesta experiència, hem après que la terra guarda històries molt antigues i que els paleontòlegs ens ajuden a escoltar-les. Hem entès que no apareixem de cop, sinó que som el resultat d’un llarg camí d’evolució. Saber d’on venim ens ajuda a entendre millor qui som i desperta encara més ganes de continuar investigant què va passar abans de nosaltres.
El nostre esperit de paleontòlegs i paleontòlogues continua ben despert… i això tot just acaba de començar.
“L’evolució humana és una història escrita en ossos, pedres i en els paisatges que els nostres avantpassats van trepitjar.” Louis Leakey
Avui la comunitat de mitjans hem realitzat una sortida al bosc que ens ha permès viure una experiència d’aprenentatge profundament significativa. L’objectiu de la jornada ha estat posar-se en la pell d’homes i dones Homo erectus, tot recreant alguns dels reptes quotidians que aquests primers humans havien d’afrontar per sobreviure i prosperar en comunitat.
Per iniciar l’activitat, ens hem organitzat en cinc grups, cadascun dels quals representava una tribu diferent. Aquesta estructura tribal ha facilitat el treball col·laboratiu i la presa de decisions compartida.
Una de les tasques de les tribus ha estat localitzar un espai adequat per establir-hi el campament: un indret amb ombra, arbres, tranquil·litat i, sobretot, que fos segur per a tots els membres del grup, un espai òptim per viure-hi.
Un cop triat el campament, cada tribu ha construït l’espai on viurien. Recollint pals, troncs, fulles i pedres, els infants han dissenyat i aixecat petits refugis que havien de protegir-los de possibles adversitats del medi.
Els Homo erectus no haurien pogut progressar sense l’ús d’eines, i per aquest motiu, a partir de pedres i pals, i imaginant com els podien picar o transformar, cada tribu ha elaborat eines bàsiques per tallar, rascar o obrir elements de la natura.
Mantenir el foc també era una tasca fonamental en la vida de qualsevol grup prehistòric. Per aquest motiu, han buscat branquetes, fulles seques i pedres per decidir on situar el foc i imaginar quins aliments hi cuinarien.
En un altre repte, les tribus han recorregut el bosc cercant fruits, fulles i llavors, que després han classificat pensant com podrien ser cuinats. Paral·lelament, han observat l’entorn per identificar-hi rastres d’animals: petjades, plomes, pinyes mossegades, forats o sons que indiquessin la presència de fauna.
I a través d’aquesta immersió al passat, hem pogut reflexionar sobre les dificultats de la vida d’aquell temps i de la importància del treball conjunt per superar els reptes quotidians.
Vaig començar a buscar fòssils quan era ben petita, i mai he deixat d’intentar entendre les històries que s’amaguen dins les pedres.
Després d’una activitat molt especial al parc del Puig d’Andela, on cada un de nosaltres va descobrir la seva targeta de científic, el nostre grup va trobar el seu nom: som els paleontòlegs i les paleontòlogues!
Un cop a l’aula, va sorgir la primera gran pregunta: Qui són exactament els paleontòlegs? I… què fan?
Per començar a donar-hi resposta, vam recordar la nostra visita al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica). Ja el nom del museu ens sonava molt semblant al nostre… Això és perquè aquell dia vam poder fer, per una estona, de paleontòlegs de veritat!
Durant la conversa van sortir moltes idees:
Tot i això, ens faltava acabar d’entendre bé qui són i què fan aquests científics. Per això vam decidir investigar a casa i portar a l’aula tota la informació que trobàvem.
A la rotllana vam compartir les descobertes i, entre tots, vam elaborar una gran llista de paraules a la pissarra.
Aquestes paraules ens van servir de guia per poder escriure, primer en grup i després entre tots, una bona definició que ens ajudés a entendre i explicar el nostre nom de grup.
Per acabar, vam conèixer una persona fascinant: Mary Anning, la primera paleontòloga de la història. Vam veure un vídeo que explicava com, de petita, trobava fòssils a les platges i com les seves troballes van ajudar els científics a entendre millor la vida del passat. Ens va agradar descobrir que la paleontologia no sempre ha estat una feina d’homes i que aquesta nena valenta va canviar la història de la ciència.
Després d’aquestes setmanes, els paleontòlegs i paleontòlogues de la comunitat han arribat a una gran conclusió: La terra amaga històries. Històries de fa milions d’anys, d’animals que ja no existeixen, de boscos antics, de plantes, de petjades… Cada tros de sòl, cada pedra i cada fòssil ens expliquen una mica del passat.
Entendre qui són els paleontòlegs ens ha ajudat a descobrir que, si escoltem bé allò que hi ha sota els nostres peus, la terra ens parla, i ens revela secrets amagats que ens expliquen d’on venim i com era el món abans que nosaltres hi fóssim.
I aquest… només és el començament del nostre viatge!
Sortida al CRIP – Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica
— Charles Darwin
Cada fòssil és una paraula del gran llibre de la vida.
El dimecres passat, tota la comunitat de mitjans vam iniciar el nostre nou projecte, “Què ens amaga la terra?”, amb una sortida molt especial al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica). Allà vam fer un viatge en el temps… fins a fa 12 milions d’anys!
Tot i que costa imaginar-ho, aleshores el paisatge d’Hostalets de Pierola era molt diferent: hi havia selves tropicals plenes de vida, amb animals que avui ja no existeixen o que són els avantpassats de moltes espècies actuals. Les persones investigadores del CRIP treballen per desenterrar i estudiar els fòssils que troben al jaciment de l’abocador de Can Mata, per poder saber qui vivia en aquella zona i com era la Terra en aquella època tan llunyana.
Durant la nostra visita, vam participar en dos tallers molt interessants:
Petjades i rastres Vam aprendre que els fòssils no sempre són ossos: de vegades són petjades o marques que els animals van deixar a la terra fa milions d’anys. A partir d’aquests rastres, els científics poden descobrir com es movien, què menjaven o fins i tot si anaven sols o en grup.
Excavem el Miocè Ens vam convertir en petits paleontòlegs i paleontòlogues, excavant amb molta cura dins d’un jaciment simulat. Amb pinzells i eines vam descobrir restes d’animals prehistòrics, com si fóssim part de l’equip del CRIP.
També vam visitar l’exposició permanent, on vam poder observar autèntics fòssils trobats a la zona, conèixer com es forma un fòssil i adonar-nos que la terra guarda històries amagades que esperen ser descobertes.
Aquesta sortida ens ha ajudat a entendre millor el títol del nostre projecte: “Què ens amaga la terra?”. Hem vist que sota els nostres peus hi ha empremtes del passat, pistes que ens expliquen com era la vida fa milions d’anys. A partir d’ara, ens endinsarem en aquest viatge per descobrir què s’amaga sota la terra, què ens explica i què podem aprendre d’ella.
