“Reunir-se és el principi, seguir junts és avançar, treballar junts és l’èxit”, Henry Ford.
Després d’uns mesos documentant-nos sobre diversos aspectes importants sobre els arbres que tenim al jardí, però també sobre les plantes en general, comencem a pensar en els canvis que volem aconseguir en aquest espai que volem reconstruir.
Primerament, treballem de manera individual, cadascú de nosaltres imagina i pensa en elements i materials nous per poder afegir. Alguns d’ells els tenim clars, ja que han anat apareixent en moltes de les converses que hem mantingut al llarg d’aquest projecte. A més a més, la Cristina ens mostra fotografies de jardins diferents que ha trobat, alguns d’escoles i d’altres espais públics. Entre les nostres idees individuals i la nova inspiració, ens atrevim a dibuixar aquest jardí acabat. Quan el tenim acabat, el pengem al costat del primer dibuix que vam fer del jardí, un dibuix al natural en blanc i negre. Amb totes les nostres obres penjades, passegem per observar-les amb deteniment. Aquesta passejada no només ens serveix per compartir les noves idees de cadascú sinó que ens adonem de com hem millorat a l’hora de dibuixar! Ens sorprèn veure com som més detallistes i cuidem les formes, les proporcions i la ubicació dels elements; i ens anem felicitant discretament.
Més tard, ens hem trobat a la rotllana per prendre decisions importants. “Què volem al nostre jardí?”, hem deixat anar i, de mica en mica, moltes mans han volgut compartir tot el que pel cap bullia. Representar les nostres idees a través del dibuix i poder observar de manera visual les idees dels altres ens permet una comprensió més detallada. Aquest fet provoca que pràcticament totes les Alícies vulguin participar i aportar, i així creix i s’enriqueix el nostre projecte, però també així ens sentim partícips i responsables de la transformació que pretenem. A la pissarra digital hem anat fent una llista de totes les idees consensuades entre tots i totes, i després ho hem documentat a la llibreta. Per acabar de representar tots aquests canvis nous hem repartit una fotografia en blanc i negre del nostre jardí actual. Cada Alícia ha dibuixat i pintat cadascun dels nous elements i els ha enganxat sobre la fotografia en l’espai on se l’imagina.
I amb aquesta fotografia acabada, cadascú a distribuït sobre una cartolina els tres treballs visuals sobre el jardí que mostren la nostra evolució tant pel que fa al dibuix com a les idees.
“Todo consiste en practicar, observar y tener la debida paciencia. El progreso no tiene límites. Hay mucho que aprender”, Alex Raymond.
Gràcies a l’observació de l’Israa i la Tasnim, hem pogut posar-li nom a dos arbres més del nostre jardí. La pista per esbrinar-ho ha estat el fruit que vam recollir mesos enrere, la disàmara. Aquest fruit de forma peculiar, ha estat un dels materials més utilitzats al nostre sorral en estones de pati per jugar. Qui ens havia de dir que era un petit tresor, ja que a a més a més de guardar en l’interior les llavors d’un arbre, ens ajudaria a poder posar nom a dues espècies més del jardí, l’AURÓ!
Amb els Chrombooks hem volgut buscar més informació sobre aquest arbre per a emplenar una fitxa tècnica. Just quan buscàvem dades més concretes, hem descobert que hi ha moltes espècies diferents d’aquest arbre, però que les més comunes en la nostra zona són la d’auró blanc i la d’auró negre. “I quina espècie tenim al nostre jardí?”, ens hem preguntat. Per saber-ho no hem tingut més remei que buscar informació de totes dues per tal de saber les diferències entre l’una i l’altra.
Llegint amb atenció hem anat prenent nota per després compartir-ho en gran grup. Després de la nostra conversa acordem que la mida de les fulles i el color de l’escorça són les característiques que ens poden ajudar a diferenciar-los! Per una banda, mesurem les fulles que tenim al collage de la classe i comprovem que, les que tenim amb la mateixa forma, no són de la mateixa mida. Comencem a pensar que podríem tenir un auró de cada… però per acabar de comprovar-ho decidim baixar al jardí per mirar el color de les escorces. En la informació trobada ens explicava que les línies que dibuixen l’escorça així com el color són diferents. Ens prenem el nostre temps i observem amb atenció. Sobretot ens detenim en els talls de les branques i corroborem un cop més que, efectivament, en tenim un de cada! Al nostre jardí tenim un auró blanc i un auró negre!
Com a curiositat hem descobert també que, la fulla de la bandera del Canadà, és la fulla d’un auró, en aquest cas, d’auró roig, una altra espècie més a afegir a la llista!
“El arte no es lo que uno ve, sino lo que uno hace ver a los demás”, Edgar Degas.
Mesos enrere descobríem un nou arbre gràcies a unes fulles que vam trobar al passeig d’Igualada després d’un teatre. Aquelles fulles groguenques van cridar força la nostra atenció, la forma era ben especial! Semblaven un ventall. A l’escola vam poder posar-li nom a l’arbre gràcies als llibres de consulta que teníem a la classe. Bé, gràcies als llibres i a la nostra concentració i atenció en llegir! El nom de l’arbre també ens va sorprendre: GINKGO. Era una barreja entre màgic i estrany, inclús divertit.
Setmanes després, la Cristina ens va presentar una proposta artística nova a partir d’una fulla de Ginkgo. Aquesta proposta va sorgir després de descobrir i veure l’obra de l’artista castellanomanxega Noelia Medina, una il·lustradora a la que li agrada jugar amb objectes quotidians i transformar-los donant-los una altra vida.
Casualitats de la vida, la Noelia Medina va realitzar una sèrie d’il·lustracions a partir de fulles de Ginkgo, totes ben divertides i originals. Hem dedicat una estona a observar-les bé, inspirant-nos i motivant-nos per, seguint la seva tècnica, atrevir-nos a fer la nostra!
Aquest ha estat un treball interessant que ens ha permès deixar volar la imaginació. Primer ens hem mirat molt bé la fulla triada, l’hem observat per ambdós costats, posant especial atenció a la forma i als petits detalls. Sobre el paper l’hem col·locat en la posició adequada i l’hem enganxat amb delicadesa amb cola i pinzell. Després, mitjançant un llapis, hem continuat el dibuix creant un nou personatge i una nova escena que hem resseguit amb retolador negre. Abans de donar-la per finalitzada, li hem creat un marc i li hem posat nom. Les obres Ginkgo han estat tot un èxit!
El dimarts vam rebre la visita de la Cristina, la caporala de la policia local de Vilanova del camí, per realitzar una sessió d’educació cívica. Vam començar recordant la sessió del curs anterior i la conversa sobre la necessitat de protegir l’única vida que tenim quan anem pel carrer. Autoprotegir-nos és essencial, ens cuidem alhora que cuidem als altres.
Enguany l’agent Cristina ens porta un vídeo per engegar una nova conversa, com anem pel carrer i com travessem pel pas de vianants. La conducta dels protagonistes del vídeo podem analitzar-la ràpidament i coincidim que podrien millorar la seva actitud. Ara bé, què passa amb nosaltres? En el nostre dia a dia per Vilanova, actuem d’una manera semblant a la dels protagonistes de la història que acabem de veure?
De mica en mica anem compartim anècdotes i experiències que ens ajuden a situar-nos i a anar modificant els comportaments. Però ens centrem en el pas de vianants i la Cristina ens pregunta com pensem que s’han de creuar. Algunes Alícies, fent d’actors i actrius, simulen a la classe com s’ha de fer; però l’agent nega amb el cap, no acabem d’encertar-la!
Sortim al carrer i escoltem l’explicació, després passem a fer les pràctiques per aprendre a travessar correctament els pas de vianants. Realment, té lògica! Ara només caldrà posar-la en pràctica fins a interioritzar-la.
Gràcies caporala Cristina, seguirem autoprotegint-nos quan passegem pel carrer!
“Amb el simple coneixement no n’hi ha prou: cal implicació, sensibilitat, tendresa i responsabilitat en la nostra relació amb el medi natural”, Salvador Grau i Tort.
Després de la nostra estada a Juneda, els Quefirs hem compartit tot el que allà hem pogut observar i experimentar. En aquesta conversa hem focalitzat la mirada en els aprenentatges que pensem ens ajuden a continuar fent créixer el nostre projecte i, entre tots i totes, hem anat confegint una llista. Tot seguit, ho hem documentat a la nostra llibreta.
En aquest compartir de moments i experiències diverses, ens adonem que a la granja de Les Obagues ho tenen tot molt pensat i organitzat de manera que tot s’aprofita. En petit grup, i a partir de les imatges dels espais principals del CdA de Juneda, pensem quines relacions s’estableixen entre ells.
“De l’hort surten les verdures i hortalisses que aniran a la cuina per fer el menjar”, “I de la granja també surt menjar!”, “De la granja també s’utilitza la caca dels animals per portar-la fins a l’abocador d’on fan el compost”, “I les restes de l’hort i de la cuina també poden anar a l’abocador…”, “I el compost va a l’hort!”…
En un pòster amb unes fletxes ja establertes, cada grup col·loca els 5 espais. Afegim unes imatges que representen diferents productes que poden entrar o sortir de cadascun d’aquests espais i els infants pensen en quina fletxa col·locar-los. No és fàcil! A Juneda passen moltes coses a l’hora! Amb paciència i lògica, anem col·locant la majoria de les imatges; i amb una mica d’ajuda acabem trobant el lloc dels productes més complicats.
Aquesta activitat ens ajuda a complementar la conversa que teníem en un principi sobre l’aprofitament màxim de tot el que tenen a Juneda. Estem d’acord que aquest fet és molt beneficiós alhora que observem una espècie de roda que comença, acaba i torna a començar. “Aquest procés té nom, es diu cicle“, comentem. En aquest moment més d’un Quefir relaciona aquesta paraula amb altres processos coneguts com el cicle de l’aigua o el cicle de la vida. I entre tots i totes intentem definir aquesta nova paraula que sens dubte interpretem com a molt important.
“Mesura el que es pugui mesurar; i el que no, fes-ho mesurable”, Galileo Galilei.
Una de les curiositats que teníem les Alícies era poder conèixer l’alçada dels arbres del nostre jardí. En una conversa el Sergi ens va compartir la seva idea; fer venir la brigada amb l’elevador i, un cop a dalt, deixar anar una cinta mètrica. D’entrada, ens semblava una idea raonable, però fer venir a la brigada i l’elevador per mesurar arbres potser no seria una prioritat i trigarien força a venir.
No sorgien altres idees, així que la Cristina ens va proposar “el mètode del llenyataire”. A partir d’una imatge vam haver d’entendre aquesta manera més rudimentària de mesurar l’alçada dels arbres. Vam fixar-nos en el dibuix principal, però també en els petits detalls de fletxes i línies amb lletres que ens indicaven com construir una eina que ens ajudaria amb l’objectiu que teníem entre mans. De mica en mica, entre tots i totes, vam anar descobrint com havíem de construir l’objecte i com utilitzar-lo al baixar al jardí.
El primer pas va ser trobar la meitat del pal que faríem servir com a principal suport. Aquest punt ja ens va portar el primer problema matemàtic: si el pal mesura 15 centímetres, quina és la meitat? Raonaments diversos van anar sorgint al voltant de la meitat, dels nombres parells i imparells… i vam anar animant-nos a fer les primeres conjectures sobre quin número podria ser la meitat del 15. La Mireia, que els dijous a la tarda està amb nosaltres, ens va proposar una manera ben simple però funcional de trobar la meitat a partir d’un full de paper. Després de dibuixar el pal sobre el paper, va retallar-lo i doblegar-lo per la meitat, amb un regle vam mesurar i vam aconseguir trobar els 7 centímetres i 5 mil·límetres. Vam aprofitar aquella mesurar per parlar de representacions numèriques i llenguatge matemàtic (el 7’5, el set i mig…). I amb la meitat trobada, cadascú va poder marcar en el seu pal aquesta mesura. Després, vam enganxar el segon pal en perpendicular just sobre la marca.
En la següent sessió, amb les eines acabades i preparades, vam recordar seguint la imatge del primer dia com fer-la servir per fer una bona interpretació posterior. Al pati, just al davant del nostre jardí, un grup va triar el xiprer per conèixer l’alçada i un altre grup l’auró blanc del costat. Amb l’eina a l’altura del nostre ull, vam anar acostant-nos o allunyant-nos de l’arbre fins a trobar els extrems del tronc i la capçada. Ajustada la mesura, i amb cintes mètriques, vam mesurar la distància que separa la nostra posició de la posició de l’arbre; aquesta distància serà igual a l’alçada de l’arbre, aproximadament.
Finalment, compartim les mesures trobades; el xiprer mesura al voltant de 8 metres i 30 centímetres, mentre que l’auró blanc mesura al voltant de 8 metres. Per acabar, també compartim perquè el mètode utilitzat deu dir-se del llenyataire i no ens costa gaire posar-nos d’acord, els llenyataires per aconseguir llenya han de talar arbres i necessiten calcular bé les alçades per saber per on fer el tall.
“Ninguna persona ignora todo. Nadie lo sabe todo. Todos sabemos algo.Todos ignoramos algo. Por eso siempre aprendemos”, Paulo Freire.
Les Alícies hem arribat a un punt interessant en el nostre projecte d’aula. Fa unes setmanes ens vam plantejar la necessitat de mesurar el jardí per conèixer les dimensions, ja que si hem de comprar el material per fer el nou tancat serà una dada imprescindible.
Baixar al jardí, cintes mètriques, mesures, números,… les ganes de portar-ho a terme ens van engrescar tant que vam baixar sense pensar en el COM ho faríem. Però també aquestes situacions estan plenes d’oportunitats per aprendre així que les mestres ens van deixar fer. Minuts després sorgeixen les primeres hipòtesis, però també arriben les primeres frustracions, el jardí és massa llarg per fer-ho sols. Arribem a la classe amb la sensació que no ha anat bé l’experiència i decidim reprendre la conversa a la tarda.
En la següent sessió compartim què ha passat i decidim fer les coses de manera diferent. A la classe ens tornem a situar, mirem el plànol de l’escola, ubiquem el jardí i ens fixem en la seva forma geomètrica; el rectangle. Observem que tenim dos costats molt llargs, que en direm el llarg, i dos costats més curts, que en direm l’ample. Després, compartim les estratègies per poder prendre mesures i que tothom pugui tenir clar com tornar a baixar al jardí. Establim que sols és molt complicat, ja que la cinta mètrica és fàcil de moure-la i que la mesura no sigui exacta, així que baixarem per parelles i ens ajudarem. Alguns infants a més a més expliquen quin procés creuen que cal seguir per mesurar bé: “fixar la cinta mètrica en el 300 que és el màxim i així no es tancarà sola”, “fer una marca a terra amb un pal per saber on arribava el 300”, “obrir la cinta mètrica fins al 100, que és un metre, i anar comptant d’un en un”, “si obrim fins al 300, comptarem de 3 en 3”...
I tornem a baixar, per parelles aquest cop, i amb les idees més clares de COM ho farem. Després a la classe, dies més tard, compartim les mesures que hem trobat. Tenim dubtes, perquè no hem arribat als mateixos números, tot i que s’assemblen. D’altres infants no tenen el resultat perquè han de fer una suma molt llarga… Decidim fer una de les sumes junts, una suma curiosa. Aquesta suma que tenen la Mar i la Carla sembla difícil perquè hi ha un símbol que alguns reconeixem com el símbol de la multiplicació. I expliquem com va sorgir.
Quan elles mesuraven el jardí, trigaven molt a apuntar els resultats pel fet d’anar fins a la carpeta i tornar, a vegades dubtaven de la marca que havien fet i havien de repetir el procés… La Cristina les va donar una idea, comptar les vegades que posaven la cinta mètrica oberta fins al 300. Quan van acabar, van comptar que havien posat la cinta mètrica 9 vegades, i les va ensenyar a representar aquesta mesura així 9 x 300. “És una multiplicació!”, diuen alguns. Però en fer la pregunta “i què vol dir multiplicar?”, la resposta era complicada de trobar. Aprofitem l’experiència per adonar-nos que darrere d’aquesta operació hi ha una suma i li posem nom al símbol “X”, a partir d’ara li direm “vegada”. Si tornem a llegir l’anotació de les dues Alícies, diem: “9 vegades 300”; haurem de sumar 9 vegades el 300. A poc a poc a la pissarra anem dibuixant una suma en aranya, que tot just fa uns dies hem introduït a la classe. Aconseguim arribar al càlcul de 2700, però ens costa entendre què vol dir aquest número. Llavors tornem a fer memòria i recordem que els 300 cm també poden ser 3 m. I repetim la suma en aranya de 9 vegades el 3 i arribem al 27. La Mar i la Carla van trobar que el jardí mesura 27 metres.
Però encara és una nova mesura que no coincideix amb les mesures dels altres infants que ja tenim anotades a la pissarra. Seguim pensant i sorgeix la necessitat de demanar a algú una cinta mètrica més gran que 3 metres per poder prendre mesures més fiables. I pensem en el Toni conserge, ja que ell utiliza moltes a l’escola. L’anem a buscar i li fem la pregunta, el Toni ens explica que ell té una cinta mètrica de 25 metres de llarg. Ens emocionem, creiem que aquesta cinta ens facilitarà molt la feina.
Tornem a mesurar el jardí, entre tots i totes anem aguantant la cinta al terra que és llarguíssima i quan estem a pocs metres del final, la cinta ens marca 25 metres, la mesura final. De seguida sabem que hem d’afegir una segona cinta que posem just on acaba l’altra i la subjectem. La segona cinta ens marca 6 metres i 44 centímetres quan arribem al final del nostre jardí. A la classe tenim clar que cal tornar a fer una suma i la fem junts a la pissarra: “25 + 6, i després afegirem els 44 centímetres”, diuen moltes Alícies. Ho tenim, el nostre jardí mesura 31 metres i 44 centímetres de llarg i 2 metre i 76 centímetres d’ample.
Hem estat dues setmanes llargues realitzant hipòtesis, fent proves, atrevint-nos a fer, ens hem equivocat i hem tornat a començar. Finalment, tenim les dades que necessitàvem per seguir, però sobretot tenim la certesa que dels errors del principi n’hem après i molt!
“La comida que ingieres puede ser la medicina más segura o el veneno más lento”, Ann Wigmore.
Els Quefirs hem compartit les nostres receptes realitzades a casa al llarg de les vacances d’hivern. Cadascú ha pogut explicar què ha cuinat, però també ha compartit quins ingredients eren els més importants en el seu plat o postres, qui els ha acompanyat en l’elaboració i si el tast posterior ha estat força aplaudit.
Aquest moment ens ha portat a recordar una de les últimes converses que vam realitzar plegats al desembre sobre la funció dels aliments que vam descobrir en un vídeo. Gràcies a ell vam establir tres grans grups; els reguladors, els constructors i els energètics. Amb les funcions rescatades de la nostra memòria, hem volgut pensar i relacionar les nostres receptes amb alguna d’elles. Per això ha estat important trobar els ingredients amb més pes. No obstant això, ens ha quedat clar que és difícil, ja que sovint fem servir aliments ben diferents a nivell funcional.
Que alimentar-nos és una necessitat vital ho tenim clar, alhora que sabem que podem fer-ho de manera més o menys saludable. Al parlar dels tres grups d’aliments segons la seva funció, posem sobre la taula què volen dir. Els energètics són els que ràpidament sabem definir, ara bé, no sabíem que els podíem classificar en dos subgrups; els energètics “bons” i els energètics superflus o “dolents”. Els constructors ens ajuden a créixer forts, i els làctics en són un exemple, el grup que representem. Els reguladors ens fan despistar al principi, “regular” té connotacions no gaire positives per nosaltres, així que definim amb exactitud aquesta paraula per descobrir que, al contrari, té connotacions molt positives per al nostre cos, ja que permet l’equilibri i el benestar.
Per tal d’anar adquirint certa agilitat i domini juguem a classificar diferents aliments segons les funcions esmentades. Ens anem ajudant i justificant les nostres respostes, de mica en mica ens fem més experts en el tema!
“Que tu medicina sea tu alimento, y el alimento tu medicina”, Hipócrates.
El passat dimarts 14 de gener, els infants de la comunitat de mitjans vam anar fins al teatre de l’Ateneu a Igualada. Allà vam poder gaudir de l’obra “El vol de les papallones”, una història que ens explicava la necessitat d’una colla d’insectes de migrar a causa de la destrucció del seu hàbitat natural. Després del teatre vam anar fins a un parc a esmorzar i jugar una estona.
Aprofitant que estàvem a Igualada vam voler entrar al mercat de La Masuca. En petit grup vam haver de passejar entre parades, unes obertes i d’altres de tancades, a la recerca dels productes que donen nom als nostres grups de projectes de comunitat. Desplaçar-nos tranquil·lament pels passadissos entre botiguers i compradors vam anar observant els productes exposats per tal d’esbrinar si en aquella botiga podríem trobar dònuts, cogombres, espaguetis, pollastre o quefir. Per tal d’assegurar-nos, havíem de preguntar al botiguer o botiguera dirigint-nos amb respecte i comunicant-nos amb l’objectiu de respondre la comesa que teníem encomanada.
Els diferents comerciants ens anaven responent, alhora que també ens preguntaven a nosaltres o ens explicaven curiositats que trobaven interessants pel nostre projecte; com que la botiga dels ous és una oueria o la importància d’anar a comprar al mercat per obtenir productes de bona qualitat, frescos i a bon preu.
També vam aprofitar la visita per adonar-nos de la quantitat de parades tancades que podem trobar, un número força més elevat que el de parades obertes actualment. Aquesta dada i curiositat ens servirà per debatre a les aules i compartir opinions segurament ben diverses.
