Lacetània apadrina una Stolpersteine

El passat 13 de maig a Manresa van posar unes 6 noves Stolpersteine per als Manresans deportats als camps nazis trobats recentment. L’Ajuntament va proposar a diversos instituts l’opció apadrinar-ne una i el nostre institut va decidir apadrinar-ne una que és la de l’Antonio Cano Martínez.

Els alumnes de la classe d’història del món contemporani de 1r de Batxillerat, la professora de socials Imma Grau i el professor de música Jordi Peiró van ser els que van acudir a la cerimònia de la col·locació de la Stolpersteine.

Les paraules que els alumnes de Lacetània van dir en el seu homenatge va ser la següent:

“El final de K.L.Reich:

No són pas uns Estats determinats els que han triomfat; no és pas una política, ni una economia, ni unes classes dirigents, ni un obrerisme revolucionari, ni uns partits, sinó una massa d’homes mitjans, feta de camperols, d’obrers, de burgesos i àdhuc d’aristòcrates, una massa de gent anònima, d’homes i dones, de totes les races, de totes les religions, de totes les ideologies, una massa que ho ha donat tot sense exigir res a canvi, una massa desconeixedora del valor ingent d’uns sacrificis que són la més profunda palpitació del món. (XVIII, 516- 517)”.

A més a més, el nostre professor de música Jordi Peiró va composar una cançó que va tocar amb la trompa per commemorar a la persona i (tancar l’acte).

 

Biografia d’Antoni Cano Martínez

Antoni Cano Martínez era un miner a qui la crisi dels anys trenta havia deixat a l’atur. Havia nascut a Tijola, Almeria, el 1918. Quan el juliol del 36 va esclatar la guerra civil feia dos anys que vivia a Manresa, amb el seu pare, manobra en atur, i la seva germana Maria, que mantenia la família amb el seu sou de la Fàbrica Nova.

No sabem què va fer durant la guerra, però molt probablement va anar al front quan va ser mobilitzada la seva quinta. No tornem a tenir notícia documental d’ell fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, quan els francesos l’integren a la 114a Companyia de Treballadors Espanyols, adscrita a l’exèrcit francès. Deduïm, doncs, havia viscut la retirada de l’exèrcit republicà, el pas de la frontera amb França el febrer de 1939 i la seva reclusió als camps de concentració del Rosselló.

L’ofensiva alemanya de maig-juny 1940 enfonsa les defenses franceses i Cano, junt amb altres companys republicans i els soldats francesos, és capturat per la Wehrmacht. Serà conduït al camp de presoners de guerra de Kaisersteinbruch (Stalag XVII A), a Alemanya. Al cap d’un any, els republicans espanyols seran separats i deportats per la Gestapo al camp nazi de Mauthausen.

Antoni Cano Martínez hi entra el 7 d’abril de 1941, on rep el nº4567. El 20 d’octubre és enviat al subcamp de Gusen, «l’infern dins l’infern», on esdevé la matrícula nº49591. Més tard és retornat a Mauthausen, on esdevé el número 13700.

Sobreviurà quatre anys al camp nazi. Serà alliberat el 5-5-1945 per les tropes aliades victorioses davant Hitler. No retornarà a casa, a l’Espanya franquista que havia combatut. El 1945 el seu pare i la seva germana desapareixen del padró de Manresa.

Antoni Cano s’instal·la a França, a la vil·la minera de Carmaux, al departament del Tarn. Es casa amb Maria Sorroche. Tramita i rep la nacionalitat francesa el 1956. El 1957 demana la pensió d’invalidesa com deportat a Mauthausen: té llavors només 39 anys.

Viurà la resta de la seva vida a Carmaux, on morirà el 1992 als 74 anys. No sabem si va tenir fills.

 

Llocs i hores on es van col·locar les noves stolpersteine i els instituts que les van apadrinar

1- ANTONI MECA SÁNCHEZ

9.30h

Carrer Remei de Dalt, 54 – INS PEGUERA

2- JULIÀ COMMES CLAROS

10.15h

Carrer Sant Bartomeu, 4 – INS PIUS FONT I QUER

3-ANTONI CANO MARTÍNEZ

11h

Carrer Montserrat, 20 – INS LACETÀNIA

4-FELIP DÍEZ SADA

11.45H

Carrer Talamanca, 15 -Representants institucions

El Regió 7 també va publicar un artícle sobre aquest tema. Us deixem l’enllaç aquí per si el voleu consultar.

https://www.regio7.cat/cultures/2021/05/13/manresa-homenatge-quatre-manresans-51778622.html

 

 

 

 

 

 

Hector Porcel i Gisela Polo