En el marc dels certàmens literaris de la diada de Sant Jordi, s’ha celebrat el tradicional concurs Sant Jordi Clàssic. Vet aquí alguns fragments dels textos guanyadors:
“Un viatge màgic, literalment” d’Anna Vallbona (3r C d’ESO)
Bon dia, Carlota, o bona tarda, no sé exactament quan t’arribarà això, però jo t’estic escrivint al matí, mentre esmorzo a un hostal d’un petit poble al costat de Delfos.
Et vaig prometre que t’enviaria diferents postals explicant-te el meu viatge així que comencem.
Des del primer dia està sent un viatge màgic, literalment. Mentre estava a l’avió, ja gairebé arribant a Atenes, vaig veure molta gent des de dalt, i entre tots ells… també hi havia déus! Si, tal com t’ho dic, es podien veure des de lluny, tenien al seu voltant un halo que enlluernava per tot arreu.
Un dia vaig llogar un cotxe i, de cop, en mig d’un camí desert, vaig veure un centaure! Sí, tal com ho escoltes. Òbviament, vaig haver de parar-me. Encara que em feia una mica de por, volia estar segura que era un centaure. I, efectivament, aquí és quan li vaig fer la foto de la postal que tens a les mans. Ara t’explicaré el que em va dir. […]
—————————————————-
“Evasió” de Carla Naranjo (4t C d’ESO)
Amb tot aquest tema de la pandèmia, porto un any que no descanso.
Sense adonar-me arriben les set del matí. Em llevo, sense ganes. Trec la cama dreta de sota el llençol. No em queda un altre remei: m’he d’aixecar. Desorientada, em colpejo el dit petit del peu amb el marc de la porta. Per aclarir-me, em fico dins la dutxa i escoltant Kate Ryan m’imagino que em trobo al seu concert, a primera fila, i que a la meva esquerra hi ha un noi que no es cansa de cantar a plens pulmons, i a la meva dreta una noia que m’agafa del braç i vol ballar amb mi. A poc a poc, va arribant el final de la cançó, obro els ulls i m’enfronto amb la realitat… No puc anar a un concert ple de gent, sense distància de seguretat. Seguim immersos en una pandèmia, on segueix havent-hi milers de restriccions.
Agafo el cotxe i en vint minuts soc a la feina. Agafo el desinfectant, em poso la mascareta, la pantalla protectora i els guants, sec a la cadira. Arriben les cinc de la tarda, em trec el guants i la pantalla, em canvio la mascareta i em rento les mans amb aigua i sabó. Ja puc anar-me’n a casa. Un cop a casa, em poso desinfectant, em trec la mascareta, em poso el pijama, sec al sofà i em veig tot Netflix, la meitat d’Amazon i un quart d’HBO. Ja gairebé mai llegeixo els meus llibres de mitologia grega i romana. Són les deu i me’n vaig a dormir.
El dia següent agafo la Gidget, la meva caravana. Durant aquella nit havia estat rumiant a on volia anar. Aquesta “bestiola” que ens priva de ser lliures és per tot arreu. He decidit anar a Bardenas Reales, un petit paratge semidesèrtic a Navarra. Començo el meu viatge de pau i tranquil·litat i en gairebé dues hores ja estic allà. Aparco la caravana i baixo per poder respirar aquest aire tan pur. Trec la càmera per poder fotografiar el magnífic paisatge, i a la llunyania em sembla veure un cavall. Em sembla estrany que hi hagi un cavall enmig del desert. M’hi torno a fixar i aquest cop no veig un cavall, sinó que veig que és meitat home i meitat cavall, és a dir, un centaure. Pel meu cap passen aquelles tardes que passava llegint milers de llibres sobre mitologia. Potser és el centaure Quiró? Al seu costat hi havia un home fort amb el cabell llarg i un arc a la mà. Sens dubte, era Aquil·les. Tot i que us sembli increïble li tenia enveja: ell se sentia còmode en el camp de batalla, sempre en sortia victoriós, destacava entre els altres i, sobretot, era gairebé invencible. Només tenia un punt feble. Com m’agradaria ser així en aquests moments que estem vivint!
Embadalida, em vaig quedar observant aquell entrenament sense descans, sense respir… Però de sobte, veig que Aquil·les s’atura, sembla que no pot continuar. Quiró aprofita l’ocasió i l’ataca, justament al taló, el seu punt feble. Aquil·les, adolorit, triga una estona en poder aixecar-se del terra, però s’aixeca i continua lluitant.
Mirant la sorra i amb el vent de cara, m’aturo a pensar… Potser tots tenim un punt feble per forts, ràpids, valents o positius que siguem. Potser tots necessitem tocar fons per poder aixecar-nos amb més fortalesa, per poder enfrontar-nos a allò que ens debilita. Potser era això el que necessitava Aquil·les… Potser és això el que necessito jo.
—————————————————
“La fi és només el principi” de Queralt Rus (1r de Batxillerat B)
Des que era un nen petit, en Minyoo havia escoltat les llegendes que s’explicaven al seu petit poble. Les històries tractaven d’un ésser monstruós que voltava per la vila. La majoria dels habitants coneixien la llegenda i la consideraven tan sols una manera de distreure els nens.
Però en Minyoo no era com la resta d’habitants del seu poble. Hi havia alguna cosa massa atraient en aquella història que no el deixava tranquil. Al principi, el jove pensava que era simple fascinació. Al final del dia a tots els nens els agradaven els contes, però a mesura que es feia gran el seu interès semblava créixer i créixer, cada cop més, juntament amb el desig de trobar aquell ésser del qual se sabia tan poc. En Minyoo simplement no entenia com la gent no estava interessada en una història així. Que la gent el deixés de banda li feia una mica més de mal del que li hauria agradat admetre. Amb divuit anys, l’única persona realment propera a ell era la seva germana gran, la Namaari que coneixia la seva petita gran obsessió i volia ajudar-lo en tot el que fos necessari.
I així ho va fer. Una nit, quan el noi estava a punt d’anar-se’n a dormir, se li va acostar ben decidida. No podia continuar d’aquesta manera, n’era molt conscient. De fet, estava segura que si li demostrava a en Minyoo que la llegenda no era més que un conte inventat, potser podria passar pàgina i començar a viure una vida normal com la resta de la gent. Quan la seva germana li va proposar buscar a aquell ésser misteriós, el noi va dubtar per uns segons, però la mirada seriosa de la seva germana li confirmava que no tenia cap intenció de riure’s d’ell. Van sortir de la casa on vivien i van començar a seguir les indicacions del petit, que portava una llibreta plena d’apunts. La Namaari l’observava amb una mica de preocupació, però esperava que la seva idea donés resultat. […]
