Al blog que ens serveix de suport per als textos llegits i comentats durant les sessions dels patis poètics, avui podeu llegir el microrelat de Gonzalo Montesierra Hojas muertas, a partir del qual reflexionar al voltant d’un tema que, per desgràcia, cada 25 de novembre ens veiem en la necessitat de commemorar.
Poesia: Manifestació de la bellesa o del sentiment estètic a través de la paraula, en vers o en prosa.
En aquesta vint-i-setena sessió, llegirem dos poemes més de Francisco Díaz de Castro que són expressió d’un amor ja acabat, però no oblidat, és a dir, d’un amor nostàlgic. En el primer, “Contestador automàtic”, la presència de l’amada es dibuixa, o millor dit, es desdibuixa a partir de la seva veu. En el segon, “Primavera”, el to melancòlic que transmet la nostàlgia transforma el reclam vital de qui se sent viu i vol viure en allò que queda de qui no és mort i no vol morir.
Poesia: Manifestació de la bellesa o del sentiment estètic a través de la paraula, en vers o en prosa.
En aquesta vint-i-sisena sessió, llegirem dos poemes de Francisco Díaz de Castro que són expressió d’un amor ja acabat, però no oblidat, donat que el jazz i la nostàlgia l’obliguen a ser objecte líric del jo poètic. Tots dos poemes, a més, tenen en els seus respectius títols els referents musicals que inspiren els versos: “Dont explain (Billie Holliday)” y “Círculo (‘Ruby, my dear’: Thelonius Monk)”.
(Sona el despertador)
—Mariona, aixeca’t! Són les set del matí, vés a la dutxa i vés a esmorzar! Va filla, que arribaràs tard el primer dia de classes.
—Ja hi vaig, mama!!
Mariona era una nena responsable, molt intel·ligent, un pèl tímida i molt familiar. Tenia setze… Llegeix més»
Poesia: Manifestació de la bellesa o del sentiment estètic a través de la paraula, en vers o en prosa.
En aquesta vint-i-sisena sessió, llegirem el conegudíssim poema dedicat per Rubén Darío a Margarita, una nena de 8 anys, filla de Louis Henri Debayle, amic del poeta que, a més, fou el metge que l’atengué al final dels seus dies. Fa ja més de cent anys que, a la paradisíaca Isla del Cardón, el príncep de les lletres castellanes va voler explicar un conte…
Poesia: Manifestació de la bellesa o del sentiment estètic a través de la paraula, en vers o en prosa.
En aquesta vint-i-quatrena sessió, ens reunirem, com de costum, a la biblioteca de l’institut, i farem nostra la recent commemoració del Dia de la Biblioteca llegint el pregó escrit per Antonio Rodríguez Almodóvar, un pregó que va ser concebut no només com a homenatge a les biblioteques, sinó, a més, com a homenatge a l’escriptora Ana María Matute.
Poesia: Manifestació de la bellesa o del sentiment estètic a través de la paraula, en vers o en prosa.
En aquesta vint-i-tresena sessió llegirem dues versions del text “Música”, original de la Neus Gómez, alumna del nostre centre. A través del seu escrit, la Neus ens parlarà de l’emoció de sentir-nos vius. I ho farà, com ho va fer en el seu moment fray Luis de León: a través d’una sort de comunió amb la música.
Avui, es commemora el III Dia de les Escriptores.
Animeu-vos a participar a través de les nostres xarxes socials d’Instagram i de Twitter. Escriviu-hi les vostres línies favorites o els versos predilectes de les escriptores que hàgiu llegit… Llegeix més»
Poesia: Manifestació de la bellesa o del sentiment estètic a través de la paraula, en vers o en prosa.
En aquesta vint-i-dosena sessió, segona del curs 2018/2019, llegirem dos textos que ens parlen del somriure; d’un somriure que s’agermana amb el sentiment amorós a través d’una certa coloratura nostàlgica. En els versos de “Arco iris”, de Mario Benedetti, el somriure femení esdevé essència vital totalitzadora; en els renglons de “Y la he vuelto a guardar”, de Gonzalo Montesierra, la recuperació d’un somriure tal vegada perdut significa el reencontre d’un antic amor.
Poesia: Manifestació de la bellesa o del sentiment estètic a través de la paraula, en vers o en prosa.
En aquesta vint-i-unena sessió, primera del curs 2018/2019, llegirem dos poemes que ens parlen del riure; del riure com a vehicle antonomàstic de l’alegria que s’agermana amb el sentiment amorós. En els versos de “Tu risa“, de Pablo Neruda, el riure de la dona amada esdevé essència vital totalitzadora; en els d’“Artritis metafísica”, d’Ángel González, el riure del mateix poeta no parla d’amor, sinó d’amors i és quelcom trist perquè el temps ha apagat la seva llum.
