Des de fa cinc anys, cada 19 de setembre es commemora el Dia Mundial de l’Aperitiu, tot i que no es tracta d’una commemoració oficial, ja que es deu a la iniciativa d’una coneguda marca de patates de bossa, de cuyo nombre no quiero acordarme, com va escriure Cervantes (tot i que a ell el movia una intenció paròdica i no la de no fer publicitat gratuïta).
Al nostre país, existeix una clara cultura de l’aperitiu, raó suficient perquè l’hostaleria del Coll i Rodés l’inclogui sempre en els menús de degustació que ofereix als seus clients. Aviat podrem tornar a gaudir-ne durant aquest nou curs que tot just acaba d’iniciar-se.
És possible que molta gent tendeixi a confondre fer l’aperitiu amb anar de tapes. De fet, DIEC en mà, la tapa es defineix com a ‘Petita ració d’olives, marisc, embotits, croquetes, etc., que se serveix en bars i establiments similars, especialment com a part d’un aperitiu‘. Tanmateix, les tapes no entenen d’horaris; l’aperitiu, en canvi, es pren ordinàriament abans d’un àpat, com es desprèn del fet que, als nostres menús, se serveixi d’entrada a la resta de plats. La clau d’aquesta característica ens la dona la mateixa etimologia de la paraula: aperitiu prové del llatí tardà aperitīvus ‘que tendeix a obrir’, derivat d’aperīre ‘obrir’. És a dir, l’aperitiu està destinat a obrir-nos la gana, tal com recull el DIEC en l’acepció d’aquesta veu com adjectiu.
De fet, si ens remuntem a l’antiga Grècia, l’aperitiu era quelcom ja establert en el segle V aC, poc després que Hipòcrates inventés un beuratge amarg amb sabor d’absenta, que elaborava amb vi i herbes i que feia servir per a reobrir l’estómac quan no tenia gana. D’aquesta manera, l’aperitiu neix com a beguda i així es manté fins als nostres dies (també ens ho diu el DIEC), en gran part, pel fet que es popularitzés tant i tant a tota Europa un vi aromàtic amb quina destil·lat per primera vegada a finals del segle XVIII pel torinès Antonio Benedetto Carpano: el vermut. I ja se sap: a Catalunya, fer el vermut val tant com fer l’aperitiu.
I això que l’aperitiu es faci acompanyant la beguda d’alguna tapeta? Doncs, a saber! Hi ha explicacions per tots els gustos. Potser una de les més difoses és la que diu que el costum neix per decret reial, quan el rei Alfons X, coneixedor que el vi que es prenia entre hores queia millor al seu estómac si l’acompanya de quelcom sòlid, va donar l’ordre per tal que totes les tavernes del regne servissin a tothom un mos amb cada beguda alcohòlica.
Se non è vero, è ben trovato. I sabut és que aquest rei Alfons X era el savi, per antonomàsia.
Bon profit!
