“Mai dubtis que un petit grup de persones compromeses pot canviar el món; de fet, és l’únic que ho ha aconseguit.” — Margaret Mead

Durant mesos hem seguit el curs d’un riu. Un riu que va començar amb una pregunta senzilla, una conversa compartida a l’aula i moltes ganes d’entendre el món que ens envolta. Gota a gota, hem observat, investigat, escoltat, mesurat, construït, imaginat i, sobretot, hem pres consciència.

Hem descobert que els grans canvis sovint neixen de gestos petits. Que una burilla llençada a terra no desapareix, que els residus tenen conseqüències i que les nostres accions, per petites que semblin, deixen empremta en allò que ens envolta.

Aquest projecte ens ha portat a mirar el riu Anoia amb uns altres ulls. Hem conegut la seva realitat, les dificultats que afronta i també la responsabilitat que tenim de cuidar-lo. Però, sobretot, ens ha ajudat a entendre que cuidar el riu és també cuidar la vida.

La instal·lació que hem construït plegats n’és el reflex. Cada grup ha aportat el seu tram, la seva mirada i el seu esforç. Com les gotes d’aigua que s’uneixen per formar un riu, cadascun de nosaltres ha aportat una petita part per crear una obra col·lectiva que vol provocar preguntes, despertar consciències i convidar a l’acció.

El tancament del projecte va coincidir amb una celebració molt especial: la Festa dels 20 anys de l’escola. Vam aprofitar aquest moment de trobada per compartir la nostra instal·lació amb tota la comunitat educativa. Ho vam fer mantenint-la en secret fins al darrer moment, perquè la sorpresa també formava part del missatge. Volíem que el riu aparegués de sobte davant dels ulls de tothom, que cridés l’atenció, que convidés a apropar-s’hi i que despertés la curiositat de descobrir què amagava.

Perquè aquesta era, precisament, la nostra intenció: generar una petita aturada enmig de la festa, un instant per mirar, preguntar-se i prendre consciència d’una problemàtica que ens afecta a tots. Un problema que no és només del riu Anoia, sinó de tants rius, mars i espais naturals que formen part del nostre planeta.

Ara el projecte arriba al seu final, però el riu continua avançant. I nosaltres també. Ens enduem nous aprenentatges, noves preguntes i la certesa que, quan moltes petites accions caminen en la mateixa direcció, poden convertir-se en una onada capaç de transformar realitats.

Perquè nosaltres vam començar sent gotes. I junts, hem descobert que podem ser una onada.

“Les coses que hem d’aprendre abans de fer-les, les aprenem fent-les.” — Aristòtil

Després de diverses sessions treballant conjuntament en petits grups per aconseguir els 50 litres utilitzant ampolles i garrafes diferents, hem omplert unes graelles on anotàvem la quantitat i el tipus de recipients que havia utilitzat cada equip. Després, hem comparat les diferents propostes i ens hem adonat que no existien dos trams iguals: cadascú havia trobat una manera diferent d’arribar al mateix resultat.

Més endavant, vam començar a pensar de quina manera podríem construir físicament el nostre tram de riu, és a dir, com col·locaríem els recipients per donar-li forma. Això ens va portar a parlar d’amplada, de formes, però també de verticalitat i horitzontalitat.

Aquesta segona part del procés també ens ha fet debatre molt. Un cop més, hem hagut d’aprendre a cedir, a escoltar-nos i a posar-nos d’acord amb un objectiu compartit: construir plegats. Entendre que cedir davant les idees dels altres no és perdre, sinó sumar, enriquir-nos i aprendre, no sempre és fàcil. Sovint tenim la sensació que renunciem a alguna cosa, quan en realitat estem construint alguna cosa més gran. Aquest aprenentatge de vida ens està acompanyant molt al llarg d’aquest projecte.

Dies més tard, ens vam trobar de nou a la rotllana per compartir les idees de cada grup. Ben aviat ens vam adonar que calia establir alguns acords, ja que tots els trams s’haurien d’unir i formar un únic riu. Vam decidir que els primers trams serien estrets, tal com passa amb els rius quan neixen a la muntanya, i que, a mesura que avancés el recorregut, el riu aniria guanyant amplada.

Un altre tema que va aparèixer a la rotllana va ser com representar la contaminació del riu. Finalment, vam acordar pintar les ampolles i garrafes per dins. A més, cada tram contaminat tindria un color diferent per no perdre de vista els blocs de 50 litres, la quantitat d’aigua que pot contaminar una sola burilla. Cada grup va guardar els seus recipients en un sac per poder organitzar-se millor i conservar tot el treball realitzat.

Dies després, ens vam preparar per pintar els recipients. Amb les bates posades, vam experimentar fent barreges de colors per aconseguir tons de marró fosc, gris ennegrit i verd brut. Després hi vam afegir vernís perquè la pintura pogués adherir-se al plàstic. A poc a poc, i amb l’ajuda d’embuts, vam omplir els recipients, els vam tancar i els vam sacsejar fins que van quedar ben impregnats.

Ara sí. Ja només ens queda començar la construcció de la instal·lació!

“Pensar és atrevir-se a posar en dubte allò evident.” — Hannah Arendt

Les Tanits tenim diversos projectes oberts aquest curs: el treball de sensibilització amb l’Escola Àuria, el repte d’escriure un conte col·laboratiu, la preparació del pas a la comunitat de mitjans… I, entre tots aquests camins oberts, continua ben viu el nostre projecte d’aula sobre el riu Anoia.

Les famílies van respondre amb entusiasme a la nostra demanda d’ampolles per construir un riu simbòlic. Quan vam aconseguir les 100 ampolles petites necessàries per representar els 50 litres d’aigua que pot contaminar una sola burilla de tabac, vam descobrir que el volum que ocupaven era molt més petit del que imaginàvem. El nostre riu no tindria la força visual que esperàvem per impactar i fer pensar la comunitat. Així doncs, vam decidir ampliar la proposta i començar a portar ampolles i garrafes de mides diferents.

Dies després, a la classe, vam plantejar un nou repte: construir aquests 50 litres de maneres diverses, utilitzant tots els recipients que teníem al nostre abast. Però, enmig de la rotllana, va aparèixer una pregunta inesperada. L’Aleix, observant una garrafa de 8 litres, va dir en veu alta:

—Segur que aquí dins hi caben 8 litres?

El dubte va córrer ràpidament entre nosaltres. Alguns infants també van començar a qüestionar-s’ho.

—Potser ens estafen… —va afegir l’Aleix.

I així, gairebé sense adonar-nos-en, vam entrar de ple en una investigació matemàtica i científica.

Vam agafar ampolles d’un litre i mig, les vam omplir d’aigua i les vam anar buidant dins la garrafa. Sumàvem quantitats, comptàvem, observàvem… fins que, finalment, vam aconseguir omplir-la del tot. Sí: hi cabien 8 litres. Ara ja n’estàvem segurs.

Però el més interessant no va ser només la comprovació, sinó intentar entendre per què aquell dubte havia aparegut. L’Aleix explicava que el seu cervell comparava mentalment les ampolles amb la garrafa i que li costava imaginar que tot aquell volum pogués cabre dins un únic recipient. Aquesta conversa ens va portar a reflexionar sobre els líquids i la diferència amb els sòlids. Quan un objecte té una forma estable i es pot agafar, comparar-lo és més senzill. Amb els líquids, en canvi, això canvia: no tenen una forma pròpia, sinó que adopten la del recipient que els conté.

Mentrestant, continuàvem avançant en la construcció dels nostres 50 litres. Ens vam organitzar en petits grups i cada equip va decidir quina estratègia faria servir per arribar-hi. Al principi semblava fàcil, però a mesura que les quantitats creixien, també augmentava la complexitat: sumar de mig en mig, establir equivalències entre litres, centilitres i mil·lilitres, combinar recipients diferents…

I, sobretot, posar-nos d’acord. Sens dubte, la part més difícil de totes.