DE LA TRADICIÓ A LA GRAN PREGUNTA: 365 DIES PER DESCOBRIR

Mireia Roca02/03/26  

Henri Poincaré

Les matemàtiques són l’art de donar el mateix nom a coses diferents.

Els Rovellons han viscut una d’aquelles experiències que comencen amb una llegenda i acaben convertint-se en una investigació matemàtica de debò.

Tot va començar amb la descoberta de la tradició de l’Home dels Nassos, tan arrelada a Vilanova del Camí. La llegenda explica que l’últim dia de l’any apareix un home que té tants nassos com dies té l’any. Amb ulls de Rovellons, van reaccionar immediatament:

— Però si un any té 365 dies… hauria de tenir 365 nassos!

I aquí va néixer la gran pregunta: 

És veritat que un any té 365 dies?

Pensar abans de comptar

Abans de llançar-nos a comptar sense rumb, vam aturar-nos a pensar en com ho podem fer. A la rotllana van aparèixer quatre estratègies:

Aquest primer moment va ser clau: planificar abans d’actuar, anticipar dificultats i valorar quin procediment seria més eficient.

Entre tots vam acordar que la tercera opció era la més clara i organitzada: recollir els dies de cada mes i després ajuntar-los.

Recollir dades: del calendari a les regletes

Per parelles, amb targetes que contenien el nom i el pictograma de cada mes, els Rovellons van consultar el calendari de l’aula i van anotar quants dies tenia cadascun.

A partir d’aquí, el calendari va deixar de ser només una eina d’orientació temporal per convertir-se en una font de dades.

Cada quantitat es va representar amb regletes. El pas del símbol (31, 30, 28…) al material manipulatiu va permetre:

  • Visualitzar les desenes i les unitats.
  • Entendre que 31 no és “trenta-i-u” com una paraula llarga, sinó 3 desenes i 1 unitat.
  • Preparar el terreny per al que vindria després.

Ajuntar: quan neix una necessitat matemàtica

Amb totes les quantitats representades, va aparèixer un nou repte:

Com ho podem ajuntar tot per saber quants dies té l’any?

Aquí va emergir de manera natural el concepte de sumar. No com un exercici mecànic, sinó com una necessitat real: havíem de combinar quantitats parcials per obtenir el total.

Els Rovellons van proposar organitzar-ho:

  • Posar totes les desenes juntes.
  • Posar totes les unitats juntes.

Comptar les desenes de 10 en 10 va permetre fer grups de 100. Van aparèixer tres centenes completes. Després, cinquanta. I finalment, quinze unitats.

La representació final va quedar així:

Aquell moment va ser molt potent: la suma no era una operació imposada, sinó la solució a un problema real.

Més enllà del resultat

Sí, vam confirmar que l’any té 365 dies. I el moment en què el nombre va aparèixer, clar i construït entre tots, va ser emocionant. Però, si som sincers, el més valuós no va ser arribar al 365. El més important va passar pel camí.

Va començar quan ens vam atrevir a formular una pregunta de veritat. Quan no ens vam conformar amb el que deia la llegenda i vam decidir comprovar-ho. Després va venir el temps de pensar estratègies, de discutir quina seria la millor manera d’afrontar el repte. Vam recollir dades del calendari, les vam representar amb regletes, les vam ordenar amb cura, separant desenes i unitats, buscant una manera clara de veure què teníem al davant.

I enmig d’aquest procés, gairebé sense adonar-nos-en, vam fer un descobriment essencial: per arribar al total calia ajuntar. Ajuntar mesos, ajuntar desenes, ajuntar unitats. Sumar no era una operació escrita a la pissarra; era la necessitat que naixia de voler comprendre el tot.

Així, més que confirmar un nombre, els Rovellons van construir una manera de pensar.

I tot va començar amb un home que, segons deien, tenia 365 nassos.

LA DATA QUE PARLA EN MOLTS LLENGUATGES

Mireia Roca20/02/26  

 Loris Malaguzzi

L’infant té cent llenguatges.

En el nostre projecte “Marta, què hi ha avui per dinar?”, continuem avançant en el disseny del cartell que volem situar en algun indret de l’escola perquè tots els infants puguin saber què hi ha per dinar cada dia.

En aquesta ocasió ens hem centrat en una pregunta aparentment senzilla, però molt important: com mostrarem la data perquè sigui comprensible per a tothom?

Des del principi teníem clar que el format seria el mateix que utilitzen els Mitjans quan documenten la data: primer el dia de la setmana, després el número del dia del mes i, finalment, el mes.

Però ben aviat ens vam plantejar un repte:

A partir d’aquí, la conversa es va transformar en presa de decisions compartida.

El dia de la setmana: paraula, color i pictograma

Vam decidir que el dia de la setmana estaria escrit amb el mateix color que utilitzem a l’agenda i al plafó de classe. D’aquesta manera, encara que un infant no pugui llegir “dilluns” o “divendres”, el color li dona una pista visual immediata.

Però no ens vam quedar aquí. També vam decidir acompanyar el dia amb un pictograma, i aquests van ser els primers que vam buscar a la web d’ARASAAC. Descobrir aquest recurs ens va obrir una nova manera de comunicar: el llenguatge de les imatges.

A més, hem treballat els dies de la setmana pintant-los amb el color corresponent, reforçant així l’associació entre paraula, color i imatge.

El número del dia: xifra, representació i desena

Pel que fa al número del dia del mes, vam acordar que apareixeria escrit amb xifra, però no ens vam quedar aquí. Volíem que el número es pogués veure i comptar, no només llegir.

Per això vam recuperar un concepte que ja coneixem: la desena. Sabem que cada deu unitats formen un grup, i això ens ajuda a comptar més ràpidament i amb més seguretat.

A partir d’aquesta idea, els Rovellons van dissenyar i construir una eina pròpia: el ComptaDies.

Van decidir que havia de tenir 31 boles, perquè van observar que els mesos poden tenir com a màxim 31 dies. Després de fer diferents proves, van descobrir que si agrupaven les boles de deu en deu amb colors diferents, era molt més fàcil identificar en quina desena ens trobàvem i només calia comptar les que faltaven per arribar a deu.

Les boles es van enfilar en un cordill i el dia es marca amb una pinça. Així, qualsevol infant pot comptar i descobrir quin dia del mes és, encara que no reconegui la xifra escrita.

El número, per tant, es pot llegir… però també es pot comptar i interpretar.

El mes: interpretar imatges

Quan vam pensar en el mes, ens vam adonar que a l’agenda de l’escola apareixen uns petits dibuixos al costat dels mesos. Investigant a la web d’ARASAAC, també vam buscar el pictograma corresponent al mes que estàvem treballant.

Ens vam fixar en un detall molt interessant: en els pictogrames dels mesos no apareix la paraula escrita, sinó un número i una imatge. Entre tots vam desxifrar què volia dir: el número indica l’ordre del mes dins l’any (primer, segon, tercer…), i la imatge representa alguna característica important d’aquell mes.

Així, el mes al nostre cartell apareixerà escrit amb paraules, però també acompanyat d’un pictograma, perquè tothom el pugui interpretar.

Un cartell que parla diferents llenguatges

Amb totes aquestes decisions hem entès una cosa molt important: comunicar no és només escriure paraules.

El nostre cartell utilitzarà paraules, colors, números, imatges i materials manipulatius. Diferents llenguatges per explicar una mateixa informació.

Perquè informar tota l’escola de què hi ha per dinar també vol dir assegurar-nos que tothom pot entendre el missatge.

Producte final: La data del cartell

I en aquest procés, els Rovellons no només han dissenyat un cartell: han après a pensar com fer la informació més accessible per a tothom.

DEL PENSAMENT A L’ACCIÓ: DISSENYEM EL NOSTRE PRIMER CARTELL

Mireia Roca14/02/26  

Guy Kawasaki

Les idees són fàcils. Fer-les realitat és el que realment importa.

Després de moltes converses a la Rotllana, d’escoltar idees i d’ordenar-les, els Rovellons hem fet un pas molt important en el projecte “Marta, què hi ha avui per dinar?”: hem elaborat el nostre primer disseny de cartell en grup.

Tot va començar amb les idees que havien anat sorgint: que el cartell havia d’incloure la data, el nom dels plats, imatges o pictogrames, i que la lletra havia de ser clara perquè tothom la pogués llegir. Per no oblidar-nos de res, vam crear una checklist, una llista acordada entre tots amb els elements imprescindibles que el cartell havia de tenir. Aquesta eina ens va ajudar a transformar les idees en acords compartits.

Amb els criteris clars, vam formar grups i ens vam posar mans a l’obra. Però abans de començar, vam reflexionar sobre què significa treballar en equip. Vam parlar de la importància d’escoltar-nos, posar-nos d’acord abans de decidir, repartir-nos la feina i respectar totes les aportacions. Sabem que un bon resultat no depèn només del que fem, sinó de com ho fem junts.

Aquest moment del projecte ha estat una experiència molt rica: hem detectat una necessitat real de l’escola, hem imaginat solucions, hem pres decisions i hem planificat com portar-les a terme. Els infants han passat de la idea a l’acció, assumint responsabilitats i entenent que les bones propostes necessiten organització i compromís.

Un cop acabats els dissenys, vam compartir-los a la Rotllana. Cada grup va explicar què havia inclòs en el seu cartell i per què. Escoltar les diferents propostes ens va fer adonar que un mateix repte pot tenir moltes maneres de resoldre’s.

Per tancar aquest procés, ens vam autoavaluar amb una diana per valorar com havíem treballat en grup. Ens vam preguntar:

  • Ens hem escoltat?
  • Ens hem posat d’acord?
  • Hem participat tots?
  • Hem respectat les idees dels altres?

Aquest moment de reflexió ens ajuda a créixer, perquè aprenem que no només és important el cartell que hem creat, sinó el camí que hem fet per crear-lo.

Continuem avançant, pas a pas, construint solucions que neixen de les idees compartides.

UN CARTELL PERQUÈ TOTHOM SÀPIGA QUÈ HI HA PER DINAR

Mireia Roca30/01/26  

El que fem per als altres és el que realment ens defineix.

George Eliot

Per entendre millor el problema que té la Marta, la directora, l’Eva ens va ajudar fent una petita escena de teatre. Gràcies a aquesta representació, els Rovellons vam poder veure què necessitava realment i com li podíem donar un cop de mà.

Això ens va fer adonar que nosaltres també podem buscar informació i trobar solucions.

Tal com ens havia promès, la Paris ens va portar el calendari del menjador, on hi surt escrit què hi ha per dinar cada dia. Ens va explicar que la seva mare l’imprimeix des de l’ordinador i, a partir d’aquí, vam decidir investigar una mica més. Vam entrar a la web de l’escola i… voilà! En una pestanyeta de la dreta de la pantalla vam trobar els menús de cada dia, de dilluns a divendres, de tot el mes.

Aquesta descoberta va fer tornar amb força una idea que ja teníem al cap: fer un cartell perquè tothom de l’escola pugui saber quin és el menú del dia.

A la Rotllana, vam rumiar com havia de ser aquest cartell i van sorgir moltes idees: que fos gran, que el poguéssim penjar amb un cordill o amb pinces, que tingués lletres, dibuixos o fotos del menjar, i que estigués escrit amb lletra de pal perquè tothom el pogués llegir.

Per inspirar-nos, vam mirar el cartell que havien fet els Tabalugues per anunciar el Càsting del Dia de la Música. Ens vam fixar que, a més de paraules, hi havien posat dibuixos que expliquen el mateix per ajudar els infants que encara no saben llegir. Aquesta idea ens va agradar molt.

Per això vam decidir anar a visitar els Tabalugues perquè ens expliquessin com feien aquests dibuixos i ens ajudessin a pensar com podíem fer el nostre cartell del menú. Allà ens van explicar que aquests dibuixos s’anomenen pictogrames, que els podem trobar a la pàgina web de ARASAAC, i que serveixen perquè tothom pugui entendre la informació, encara que no sàpiga llegir.

Durant aquest procés, els Rovellons hem après que la informació és més útil quan és accessible per a tothom. No totes les persones llegeixen igual, ni al mateix ritme, ni de la mateixa manera, i per això és important pensar com expliquem les coses. Han descobert que combinar paraules, imatges i pictogrames ajuda a fer cartells més clars, més justos i més inclusius.

Aquest repte ens ha ajudat a entendre que fer equip, escoltar idees diferents i pensar en els altres és una manera molt potent d’aprendre.

CAMINANT COM ABANS, APRENEM COM SOM ARA

Mireia Roca17/01/26  

Richard Leakey

Som humans perquè els nostres avantpassats van aprendre a caminar drets.

En un d’aquests dies en què els paleontòlegs i les paleontòlogues anem portant informació sobre la prehistòria, la Sira va arribar a l’aula amb un llibre molt especial: Terrícoles, de la il·lustradora i autora de llibres infantils Patrícia Geis.

Terrícoles és un llibre informatiu i visual, pensat per a infants, que combina il·lustracions clares amb explicacions senzilles sobre la història de la vida a la Terra. El seu argument principal ens convida a fer un viatge enrere en el temps per entendre com els éssers vius —i especialment els humans— hem anat canviant i adaptant-nos al llarg de milions d’anys.

En llegir les primeres pàgines, el llibre ens transporta a milers i milers d’anys enrere, al continent africà. Ens explica que fa molt i molt de temps la Terra es va obrir i el clima va canviar. Els boscos es van anar fent més petits i van aparèixer grans espais oberts, com prats i sabanes. Davant d’aquest canvi, alguns primats que vivien als arbres van haver de baixar a terra per buscar menjar i poder veure millor què passava al seu voltant.

A poc a poc, aquests primats van començar a canviar: caminaven més drets per veure lluny, feien servir les mans per agafar coses i pensaven noves maneres de viure per protegir-se i trobar aliment.

Aquest relat ens va portar a fer-nos una pregunta clau: per què aquests primats van sentir la necessitat de posar-se dempeus? Per intentar entendre-ho, vam passar de la lectura a l’experimentació corporal. Vam provar de caminar com ho feien aquells primers primats. Al cap d’una estona, ja vam notar que cansa, sobretot si t’imagines caminant amb el cap ben alçat, vigilant no convertir-te en la presa d’algun depredador o buscant menjar a l’horitzó.

A mesura que ho experimentàvem, ens adonàvem que el cos també canviava: ens aguantàvem més amb les cames del darrere i, de mica en mica, anàvem alliberant les mans. Tenir les mans lliures ens permetia agafar objectes amb l’ajuda dels dits llargs. D’aquesta manera, a través del cos, començàvem a entendre un moment clau de l’evolució humana.

Experimentació corporal…

Amb el pas del temps, tots aquests canvis van donar lloc als primers homínids i, molt més endavant, a un dels més coneguts: l’australopitec. El vam buscar al nostre arbre de l’evolució humana per posar-li cara i vam continuar llegint el llibre. Així és com vam descobrir la història de la Lucy.

La Lucy va viure fa 3 milions d’anys, a la Gran Vall del Rift, a prop del riu Awash, a l’actual Etiòpia.

Tenia uns 20 anys i vivia en un entorn amb boscos, praderies, llacs i rius.

S’alimentava de fulles, fruites madures, arrels, nous, cucs, cargols, tèrmits, sargantanes, ous i, de vegades, d’algun animal mort. Feia servir pedres per arrencar la carn, trencar ossos i extreure’n el moll.

Feia poc més d’un metre d’alçada, pesava uns 27 quilos, tenia un cervell semblant al d’un ximpanzé, però era capaç de caminar dreta. Es comunicava amb sons, gestos i grunys.

Fa uns tres milions d’anys, va morir en caure d’un arbre d’uns 12 metres d’alçada.

Ens va cridar molt l’atenció la seva mida: amb 20 anys, mesurava com alguns de nosaltres. Això ens va portar a buscar més informació i imatges d’una rèplica de la Lucy, que ens va engrescar a representar-la. Observant el seu cos, la seva cara i les seves mans, vam descobrir que tenim moltes coses en comú. A poc a poc, anàvem entenent millor d’on venim.

Vam agafar un full ben gran i vam buscar entre els paleontòlegs i les paleontòlogues algú que mesurés una mica més d’un metre. Amb el regle a la mà, ens vam anar mesurant, i qui més s’hi aproximava era la Sira. Es va estirar sobre el paper, en vam resseguir la silueta i vam començar a donar forma a la nostra Lucy mentre escoltàvem Lucy in the Sky with Diamonds, la cançó que els investigadors escoltaven la nit després del descobriment, quan analitzaven els ossos dins la tenda.

Aquesta experiència ens ha permès entendre que l’evolució no és només una història per llegir, sinó un procés que es pot sentir, experimentar i viure amb el cos. Quan els infants poden caminar, provar, mesurar-se i comparar-se, el coneixement esdevé significatiu. Així, mica en mica, anem descobrint què ens amaga la terra… i també què ens explica sobre nosaltres mateixos.

L’EVOLUCIÓ HUMANA NO ÉS UNA ESCALA, SINÓ UN BOSC

Mireia Roca11/01/26  

Charles Darwin, L’origen de les espècies

De la mateixa manera que els brots d’un arbre provenen d’un tronc comú, totes les espècies vives han descendit d’alguna forma primitiva.

Després de conèixer el conte “Del Pau a nosaltres”, a la classe ens va quedar una idea molt temptadora al cap: que l’evolució humana és com una filera ordenada on una espècie “es converteix” en una altra fins arribar a nosaltres. És una manera d’explicar-ho molt habitual (i molt visual), però… no és del tot correcta.

Aquestes darreres setmanes, el grup dels paleontòlegs i paleontòlogues hem fet un pas important: hem descobert que l’evolució s’entén millor com un arbre de família.

Per què “en línia” no funciona?

Quan ho dibuixem com una línia recta, sembla que només hi hagi una sola ruta, que cada espècie sigui “millor” que l’anterior i que totes les espècies antigues desapareguin quan apareix la següent.

Però la realitat és una altra: les espècies es ramifiquen, com passa en una família (avi, besavi, cosins…), i en molts moments van conviure diferents homínids al mateix temps.

El vídeo que ens va ajudar a entendre-ho

Per posar ordre a aquesta idea, vam mirar el vídeo “Evolució humana: arbre de família”, que explica que un arbre representa de manera més fidel l’evolució que no pas un esquema lineal. Ens va ajudar a entendre dues idees clau:

Compartim ancestres comuns (el “tronc” de l’arbre).

Les “branques” ens mostren la diversitat i fins i tot la convivència d’espècies diferents en una mateixa època.

I també vam observar una idea final molt potent: de totes les branques, l’única que arriba fins avui és la de l’Homo sapiens.

Del conte a la investigació: reordenem la nostra “família”

Amb aquesta nova mirada, vam tornar a les imatges del conte i vam fer una feina de paleontologia “de veritat” (a la nostra manera): vam estendre totes les imatges al bell mig de la Rotllana, com si davant nostre tinguéssim un gran trencaclosques per resoldre. A partir d’aquí, va començar una conversa rica i viva en gran grup: ens preguntàvem quines figures podrien anar abans, quines s’assemblaven més entre elles i si algunes no eren tant “pares i fills” com “cosins” dins d’una mateixa família. Amb aquestes reflexions, vam anar dissenyant plegats un arbre de família, situant primer els primats més antics, després les diferents branques dels homínids i, finalment, la branca que arriba fins a nosaltres, l’Homo sapiens. D’aquesta manera vam entendre que fer ciència vol dir justament això: observar, provar, equivocar-se i tornar-ho a pensar.

Aquesta descoberta ha estat molt significativa. Ens emportem tres grans aprenentatges que expliquen molt bé la feina del nostre grup:

  • L’evolució no és una escala per pujar, és un arbre per entendre.
  • No venim “dels micos” actuals: els humans i altres primats compartim ancestres comuns, com passa amb els cosins d’una família.
  • La Terra amaga històries molt llargues i, quan les anem reconstruint, entenem millor qui som i d’on venim.

I potser el més important: ara sabem que, quan parlem dels nostres avantpassats, no estem seguint una línia recta… estem escoltant un bosc ple de branques.

ELS NOSTRES AVANTPASSATS: PISTES PER ENTENDRE L’EVOLUCIÓ HUMANA

Mireia Roca12/12/25  

Mary Anning

El món abans de nosaltres només es pot entendre escoltant atentament les petjades que ha deixat.

Ens hem endinsat sota la terra dels nostres peus com a bons paleontòlegs i paleontòlogues, amb ganes d’observar, preguntar-nos i entendre què ens amaga el passat. En aquest camí de descoberta, hem començat a fer-nos una de les grans preguntes que la humanitat s’ha plantejat al llarg del temps:

La veritat és que encara en sabem ben poc. Alguns ja havien sentit a dir que “venim dels micos”, una idea que vam començar a entendre millor arran de la nostra visita al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica). Allà vam descobrir una troballa clau: en Pau (Pierolapithecus catalaunicus), un primat que va viure fa uns 12 milions d’anys i que va tenir característiques molt importants, per comprendre l’evolució dels primers humans.

Els científics ens expliquen que en Pau va ser un dels primers micos capaços de caminar dret en alguns moments, fet que va marcar un abans i un després en la manera de moure’s i relacionar-se amb l’entorn. Aquesta descoberta ens va despertar moltes preguntes:

A la Rotllana, espai de conversa i pensament compartit, vam posar en comú tota la informació recollida i vam arribar a conclusions molt interessants:

Amb aquest interès creixent per entendre d’on venim, vam descobrir un conte molt especial: Del Pau a nosaltres.

Aquest conte ens acompanya en un viatge pel temps i ens explica, de manera propera i entenedora, com des d’en Pau i altres avantpassats llunyans s’inicia un camí ple de canvis que, pas a pas, ens porta fins als humans d’avui. A través de les seves pàgines, entenem que l’evolució és un procés lent, ple d’adaptacions, descobertes i aprenentatges.

A partir d’aquesta experiència, hem après que la terra guarda històries molt antigues i que els paleontòlegs ens ajuden a escoltar-les. Hem entès que no apareixem de cop, sinó que som el resultat d’un llarg camí d’evolució. Saber d’on venim ens ajuda a entendre millor qui som i desperta encara més ganes de continuar investigant què va passar abans de nosaltres.

El nostre esperit de paleontòlegs i paleontòlogues continua ben despert… i això tot just acaba de començar.

MARTA, QUÈ HI HA AVUI PER DINAR? 

Mireia Roca08/12/25  

Jerome Bruner

Allò que fem ha de tenir sentit per a nosaltres.

A la classe dels Rovellons ha aparegut una espurna que ha posat en marxa el nostre projecte d’aula!

Tot va començar fa uns dies, quan la Marta, la directora, va venir a visitar-nos a la classe i ens va explicar un petit problema que està passant a l’escola: molts nens i nenes volen saber cada dia què hi ha per dinar. Alguns necessiten anticipar-se per sentir-se tranquils, d’altres simplement tenen curiositat… però tothom vol saber-ho!

La Marta ens va demanar ajuda:

“Rovellons, em podeu ajudar a trobar una manera d’explicar a tota l’escola què hi ha per dinar?”

A partir d’aquí, a la Rotllana vam començar una conversa plena d’idees, preguntes i propostes, compartint pensaments com: 

  • “Al mòbil de la meva mare surt el que hi ha per dinar.”
  • “Podríem preguntar-ho a la Sílvia, la cuinera.”
  • “A casa tinc un calendari i així sé què hi ha per dinar.”
  • “Podríem posar un calendari o un cartell a l’escala.”
  • “Ho podem escriure a la porta del menjador, o a cada classe!”
  • “Cada dia ho podria escriure un Rovelló diferent!”

Entre totes aquestes aportacions, va començar a aparèixer una idea que es repetia i que tots i totes veiem clara:

Cal fer un cartell per explicar què hi ha per dinar.

Un cartell que tothom pugui veure, que sigui fàcil d’entendre i que ajudi els nens i nenes del menjador a sentir-se més tranquils i informats.

Així és com ha començat el nostre projecte d’aula “Marta, què hi ha avui per dinar?”: amb una necessitat real de l’escola i amb la mirada curiosa i creativa dels Rovellons.

A partir d’ara, haurem de decidir com serà aquest cartell, on el posarem, què hi escriurem i qui s’encarregarà d’actualitzar-lo.

Tenim moltes preguntes per investigar, molta feina i ganes de continuar!

Us anirem explicant tots els passos d’aquest nou projecte tan engrescador. 

EL NOSTRE VIATGE COMENÇA: DONEM VIDA AL ROVELLÓ

Mireia Roca21/11/25  

Josep Vallverdú

Un personatge neix quan algú llegeix i el fa seu.

Aquestes últimes setmanes hem fet un pas important: hem començat a descobrir qui és El Rovelló, el personatge que dona nom a la nostra classe. I ho hem fet com ho fan els bons lectors i les bones lectores: observant, imaginant i investigant.

Llegim la contraportada

A la sessió de Lectura Compartida amb les famílies, abans de començar la història, vam llegir la contraportada del llibre. A partir d’aquest text, el grup va començar a imaginar-se com podria ser el Rovelló: quin aspecte tindria? Com seria de caràcter? Què li agradaria fer?

Imaginem el Rovelló

Després d’escoltar les idees de tothom, el grup de lectura ens va ajudar a donar vida a totes aquestes imaginacions: vam il·lustrar com creiem que és el Rovelló.

Amb totes les il·lustracions, vam crear portades alternatives del llibre, utilitzant diferents edicions que tenim a l’escola com a model.
Ens han quedat precioses! I, sobretot, hem descobert que posar imatge a les paraules ens ajuda a entendre millor el personatge: quan dibuixem, pensem, observem i donem forma a allò que la nostra ment imagina.

Les dades del llibre del Rovelló

Abans d’endinsar-nos en la lectura, també hem investigat les dades del llibre. Tenim diverses edicions a l’escola i això ens ha permès comparar-les i descobrir:

L’autor: Josep Vallverdú

Vam veure que Josep Vallverdú és l’escriptor que va crear la història del Rovelló. És un dels autors més importants de la literatura catalana infantil i juvenil. Va néixer fa molt i avui té 102 anys. Encara és viu, i continua sent una figura molt estimada per moltes generacions de lectors.

Els il·lustradors

També vam buscar qui havia fet els dibuixos del llibre i vam descobrir que, tot i que al llarg dels anys s’han publicat moltes edicions diferents, les il·lustracions sempre són les mateixes.

Totes provenen del primer llibre publicat l’any 1969, i els seus autors són els il·lustradors Narmas. Ens ha cridat molt l’atenció veure com, malgrat que les portades han anat canviant amb el temps, el Rovelló continua tenint el mateix aspecte original dins del llibre.

L’editorial

A més, hem observat que totes les edicions estan publicades per la mateixa editorial, La Galera, que des del principi ha estat l’encarregada de preparar, imprimir i difondre aquesta història.

Aquesta descoberta ens ha ajudat a entendre que, abans de començar un llibre, podem investigar qui l’ha creat i quina és la seva història. Hem après que els autors són qui escriuen el relat i que els il·lustradors ens ajuden a imaginar-lo amb les seves imatges. I hem descobert que, quan dibuixem un personatge, l’estem fent una mica nostre, perquè li donem la forma que imaginem i hi posem una part de nosaltres.

Ara sí, amb tota aquesta informació, estem preparats per començar a llegir la història del nostre Rovelló i endinsar-nos en totes les aventures que ens espera!

LES PALEONTÒLOGUES I ELS PALEONTÒLEGS: A LA RECERCA DEL QUÈ ENS AMAGA LA TERRA.

Mireia Roca14/11/25  

Mary Anning

Vaig començar a buscar fòssils quan era ben petita, i mai he deixat d’intentar entendre les històries que s’amaguen dins les pedres.

Després d’una activitat molt especial al parc del Puig d’Andela, on cada un de nosaltres va descobrir la seva targeta de científic, el nostre grup va trobar el seu nom: som els paleontòlegs i les paleontòlogues!

Un cop a l’aula, va sorgir la primera gran pregunta: Qui són exactament els paleontòlegs? I… què fan?

Per començar a donar-hi resposta, vam recordar la nostra visita al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica). Ja el nom del museu ens sonava molt semblant al nostre… Això és perquè aquell dia vam poder fer, per una estona, de paleontòlegs de veritat!

Durant la conversa van sortir moltes idees:

Tot i això, ens faltava acabar d’entendre bé qui són i què fan aquests científics. Per això vam decidir investigar a casa i portar a l’aula tota la informació que trobàvem.

A la rotllana vam compartir les descobertes i, entre tots, vam elaborar una gran llista de paraules a la pissarra.

Aquestes paraules ens van servir de guia per poder escriure, primer en grup i després entre tots, una bona definició que ens ajudés a entendre i explicar el nostre nom de grup.

Per acabar, vam conèixer una persona fascinant: Mary Anning, la primera paleontòloga de la història. Vam veure un vídeo que explicava com, de petita, trobava fòssils a les platges i com les seves troballes van ajudar els científics a entendre millor la vida del passat. Ens va agradar descobrir que la paleontologia no sempre ha estat una feina d’homes i que aquesta nena valenta va canviar la història de la ciència.

Després d’aquestes setmanes, els paleontòlegs i paleontòlogues de la comunitat han arribat a una gran conclusió: La terra amaga històries.
Històries de fa milions d’anys, d’animals que ja no existeixen, de boscos antics, de plantes, de petjades… Cada tros de sòl, cada pedra i cada fòssil ens expliquen una mica del passat.

Entendre qui són els paleontòlegs ens ha ajudat a descobrir que, si escoltem bé allò que hi ha sota els nostres peus, la terra ens parla, i ens revela secrets amagats que ens expliquen d’on venim i com era el món abans que nosaltres hi fóssim.

I aquest… només és el començament del nostre viatge!