A LA RECERCA D’ANÈL·LIDS!

Eva Valls16/11/25  

“A la natura, res no existeix tot sol.”

Rachel Carson

Durant la sortida al bosc amb motiu de la Festa de la Tardor, vam gaudir d’un matí ple de joc, aventures i descobertes, especialment relacionades amb la recerca d’invertebrats.
Les Alícies ens vam endinsar plenament en el treball d’observació i exploració i ens vam convertir en veritables investigadores.

Al llarg de la sortida, van localitzar diversos llimacs i altres petits animalons que després vam portar a l’aula per continuar-ne l’estudi. Entre les troballes, també hi havia un pregadéu, que vam identificar com a insecte a partir de l’observació directa de les seves sis potes i dues antenes, i el vam capturar per portar també a l’aula. 

Paral·lelament, els infants més petits de l’escola van localitzar un cuc de terra de dimensions considerables i, pensant en el treball que estàvem fent, ens el van portar. 

Aquest fet va donar peu a noves observacions i preguntes; i a l’aula, vam examinar el cuc amb deteniment: el vam descriure, el vam mesurar i el vam observar amb el microscopi, registrant i fotografiant el procés per documentar-lo.

Uns dies més tard, a partir de la lectura d’una petita notícia i del treball previ sobre els descomponedors, vam iniciar un procés de descoberta i reflexió sobre el paper dels cucs de terra a la natura i al nostre jardí. Sabem que aquests animals contribueixen a la salut del sòl, ja que l’airegen amb els seus túnels i s’alimenten de matèria orgànica, transformant-la en nutrients que les plantes poden aprofitar. Aquest coneixement va generar una pregunta central: què havíem de fer amb el cuc que ens havien portat? Volíem cuidar-lo a l’aula? O era millor deixar-lo en llibertat al jardí?

Per prendre una decisió, vam buscar informació en diferents recursos: vam llegir materials específics i vam visualitzar projeccions que expliquen la seva morfologia, alimentació, hàbitat i reproducció. A partir d’aquest aprenentatge, vam comprendre que la presència de cucs de terra és un indicador de salut del jardí. Per això, ens vam proposar comprovar si el nostre espai exterior n’era ric.

Durant dos dies consecutius vam explorar-lo, però no en vam trobar cap. Això ens va portar a plantejar diverses hipòtesis: el curs passat, les Tanits sí que n’hi havien localitzat, així que potser nosaltres hem d’esperar que plogui per observar-los a la superfície. 

També vam relacionar-ho amb el fet que el cuc procedent del bosc no s’havia enterrat després de canviar-li la terra per terra del jardí, tot i que l’havíem mantingut humida i li havíem proporcionat restes vegetals. Aquesta observació ens va fer pensar que potser aquest tipus de sòl no li agrada al nostre cuc de terra. 

Finalment, el cuc va morir i vam decidir enterrar-lo perquè pogués tornar a formar part del cicle natural.

DEL PAU A NOSALTRES: UN VIATGE PER L’EVOLUCIÓ HUMANA

Eva Valls12/11/25  

“L’evolució no és un procés lineal que porta de l’inferior al superior, sinó un arbust ple de ramificacions, d’èxits i extincions.”

Stephen Jay Gould

Durant aquestes darreres dues setmanes, el grup dels geòlegs ens hem endinsat en la descoberta de l’evolució humana i en la figura d’un dels científics més rellevants per entendre-la: Charles Darwin.

La nostra aventura va començar amb la sortida al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica), on vam conèixer un dels nostres avantpassats més emblemàtics: el Pierolapithecus catalaunicus, més conegut com en Pau. Durant la visita, vam descobrir la importància d’aquest primat dins la història evolutiva, ja que presentava característiques molt significatives, com la rotació dels canells i els turmells i la capacitat de posar-se dret sobre dues cames.

De tornada a l’aula, vam continuar el treball iniciat als Hostalets de Pierola, imaginant el camí que separa en Pau de nosaltres. Ens vam fixar en les característiques que han anat canviant al llarg del temps i vam representar les nostres hipòtesis a través del dibuix o de l’escriptura, segons la manera amb què cadascú se sentia més còmode per expressar-se.

A continuació, vam compartir les nostres idees a la rotllana, on va sorgir una paraula clau: evolució. En voler entendre millor aquest concepte, el Gael ens va parlar d’un llibre: L’origen de les espècies, de Charles Darwin. A partir d’aquesta descoberta, vam voler saber més sobre aquest científic i les seves aportacions.

Vam visualitzar un vídeo d’InfoK que ens va permetre fer un repàs de la seva vida i dels seus descobriments. Després de la projecció, vam posar en comú tot allò que cadascú havia entès o recordava. Aquesta activitat ens va ajudar a adonar-nos que una mateixa informació pot ser compresa de maneres diferents, i que sovint recordem allò que més ens ha cridat l’atenció, deixant de banda altres aspectes igualment importants.

Després de compartir i ordenar les idees principals, vam concloure que Charles Darwin va descobrir que les espècies del món eren diferents i que evolucionaven per adaptar-se al medi i sobreviure, o bé s’extingien.

I nosaltres, què?

Per respondre aquesta pregunta, hem iniciat un nou treball sobre l’evolució humana, a través d’un conte que ens convidava a descobrir com vam arribar a ser humans, a entendre com vivien els nostres avantpassats i a mirar la Terra amb la mateixa curiositat que en Pau. Un relat per imaginar, aprendre i fer-nos preguntes sobre els orígens de la nostra espècie.

Parlem de noms ben estranys i que ens costa de pronunciar. Sabem que són noms científics i que a vegades els anomenem de forma més col·loquial, com el Pau, la Laia, l’Ardi o la Lucy. També hem après a identificar els petits grans canvis que es van produir entre uns i altres: el fet de començar a caminar drets, fabricar eines de pedra o descobrir el foc.

Arbre de família

Finalment, hem reflexionat sobre la manera com sovint es representa l’evolució humana. Tot i que habitualment la veiem dibuixada en línia, hem entès que aquesta és una visió errònia. La millor manera d’entendre-ho és comparar-ho amb el nostre arbre familiar: explicar les relacions de parentiu de manera lineal és impossible, ja que tots provenim de diferents branques que es connecten i divergeixen. De la mateixa manera, l’evolució humana no és una línia recta, sinó un arbre ple de ramificacions, que mostra quines espècies van extingir-se, quines van continuar evolucionant i quines van arribar a conviure alhora.

Així, els geòlegs tanquem aquesta experiència amb una mirada més profunda i curiosa sobre els nostres orígens, tot entenent que som part d’una història que continua evolucionant cada dia.

DONEM SIGNIFICAT AL NOSTRE NOM

Eva Valls04/11/25  

“Els geòlegs tenen la sort de llegir el passat escrit a les pedres.“
Charles Lyell

Fa alguns dies el nostre grup va descobrir el seu nom enterrat a l’espai del parc. Aquest fet tan inesperat va despertar la curiositat dels infants i va oferir un context que ens va fer que parlar posteriorment a l’aula a partir d’imaginar, dibuixar i verbalitzar: “Què ens amaga la terra?”.

Més tard, vam començar a preguntar-nos què devia voler dir “geòleg i geòloga”. Van sorgir moltes hipòtesis i interpretacions diverses, però també el desig de saber-ne més. Així va néixer una primera tasca: buscar informació a casa per després posar en comú els significats trobats i poder-ne construir un de nou, consensuat entre tots i totes.

Quan ens vam retrobar, vam iniciar una sessió de lectura i conversa. Cada infant va llegir en veu alta la seva aportació mentre la resta escoltava atentament. En cada lectura, ens aturàvem per aclarir paraules noves o conceptes que generaven dubte, tot aprenent a comprendre i a donar sentit conjuntament al que llegíem.

A mesura que avançàvem, ens vam adonar que hi havia paraules que es repetien sovint en les diferents definicions. A la pissarra digital vam anar recollint les més significatives: fòssil, mineral, pedra, científic, terra, passat, roca, temps i investigar.

A partir d’aquest vocabulari comú, vam construir de manera conjunta una definició pròpia que representés allò que som i el que volen ser com a equip. Vam ordenar les paraules, vam buscar la millor manera d’expressar-les i vam acabar formulant un significat compartit del nom: els Geòlegs i les Geòlogues.

“Ser geòlegs i geòlogues és mirar més enllà de la superfície, és voler entendre el que hi ha sota els nostres peus.”

RECICLADORS INDISPENSABLES

Eva Valls04/11/25  

“Quan entens com funciona el cicle de la vida, descobreixes que tot allò que mor, en realitat, continua vivint d’una altra manera.”

David Attenborough

La nostra aula s’omple dia a dia d’invertebrats morts que observem amb detall: amb els ulls, les lupes i els microscopis. Fa uns dies, ens vam adonar que l’eruga morta havia començat a canviar de color per un extrem, s’estava tornant marró. 

L’Ismail va dir-nos que creia que s’estava descomponent! 

Aquesta paraula ens va fer pensar. Què vol dir descompondre’s? i entre tots vam acabar decidint que era com “desintegrar-se” o “desfer-se”. Llavors vam recordar el que ens havien explicat les Tanits: hem d’enterrar els invertebrats al jardí perquè es converteixin en nutrients per a les plantes. 

Aquesta tasca era fàcil i vam decidir que, passats uns dies d’observació, seria una feina que hauríem d’anar fent periòdicament.

Gràcies a l’observació del què li va passar a l’eruga, vam formular la pregunta: Com passa això?

Tot i que vam intentar imaginar la resposta, aquesta no era fàcil i vam necessitar llegir un petit text sobre els descomponedors i els seus protagonistes: alguns insectes, els bacteris i els fongs. 

  • “Com que no veiem res, a l’eruga hi ha bacteris que l’estan desfent!”, va comentar un infant.

Semblava que en el cas de l’eruga ho teníem clar.

Però, i en el nostre jardí, hi ha descomponedors que ajuden a créixer les plantes i els arbres? 

Busquem descomponedors!

Cadascú de nosaltres va tenir una petita missió per fer a casa: buscar informació sobre un descomponedor i portar-la a l’aula. Després, en grups de quatre, vam posar en comú els descobriments i vam fer un petit resum.

Després d’una estona, vam ajuntar dos grups per fer-ne un de més gran, i entre tots vam elaborar una llista més completa, sense repetir-ne cap. Finalment, ens vam reunir a la rotllana i vam compartir el resultat amb tota la classe.

De totes les nostres recerques ha sortit una gran llista de descomponedors: cucs de terra, fongs, caragols, formigues, bacteris… Tots ells són petits grans treballadors de la natura. Sense la seva ajuda, les restes d’animals i plantes s’acumularien, i la vida no podria continuar.

Ara sabem que, fins i tot allò que sembla “mort”, forma part d’un gran cicle ple de vida.

QUAN OBSERVAR ÉS COMPRENDRE LA VIDA

Eva Valls28/10/25  

“Tot allò que viu, canvia. I en aquest canvi hi ha la meravella de la vida.”
Jane Goodall

Fa uns dies, a les Alícies, érem tres éssers vius més!

Un matí, en arribar a l’aula, ens vam trobar una sorpresa: tres petits invertebrats que l’Eva havia trobat en unes plantes. Davant del nostre interès, va decidir portar-los, juntament amb una part de la planta, per poder-los observar i investigar plegats.

En mirar-los de ben a prop, vam començar a compartir idees i hipòtesis sobre aquests animals. Els pensaments i sabers d’uns s’anaven sumant als dels altres, millorant-los i complementant-los. També van aparèixer punts de vista diferents: alguns recordaven el cuc de seda i comentaven que “els cucs es transformen en papallones o arnes”, tot i que aquests conceptes encara no els teníem del tot clars.

De la conversa en van sorgir  paraules clau que anem confegint al mig de la rotllana i que ens acompanyaran durant bona part del projecte:  cicle · metamorfosi · crisàlide.

L’endemà, una de les Alícies ens va mostrar una imatge de la nostra eruga i vam descobrir que es podia convertir en una papallona reina. Aquest descobriment ens va portar a parlar sobre els canvis, les etapes i el cicle vital d’aquest petit animaló.

Amb el microscopi digital vam poder observar-la de molt a prop, i gràcies als llibres de l’aula i altres materials manipulatius, vam aprendre a ordenar les fases del seu cicle. També vam dedicar un temps a diferenciar entre capoll i crisàlide, i a identificar què caracteritza una papallona i què una arna.

A partir d’aquí, vam iniciar un petit diari d’observació, on cadascú anotava els canvis i descobriments en diferents moments del procés.

CANVIS INESPERATS

Uns dies més tard, en tornar de dinar, vam quedar sorpresos amb nous esdeveniments: vam trobar una substància verda a terra i vam veure que l’eruga gran es movia molt de pressa, d’una manera inusual. La vam deixar dins la capsa per continuar observant-la, i de seguida van sorgir noves preguntes i hipòtesis:

 “Potser està buscant un lloc per començar la seva transformació?”
 “Pot ser que la substància verda sigui la seva pell?”

L’endemà al matí ens vam trobar amb una gran sorpresa: havia començat una nova fase! L’eruga s’havia convertit en crisàlide. Tots i totes estàvem emocionats i expectants per veure quan sortiria la papallona. Sabíem que caldria tenir paciència i esperar uns quants dies.

Els canvis van continuar els dies següents, i amb ells, noves descobertes i nous aprenentatges. En observar el procés, vam entendre que, a la natura, vida i mort conviuen, recordant-nos que tot es transforma.

Dues de les erugues van morir, però vam comprendre que també això forma part del cicle vital. Per això, les vam enterrar al jardí, amb la idea que poguessin contribuir al creixement d’altres éssers vius.

Així, les Alícies hem après que la vida és canvi constant, i que la mort també acompanya la vida, ajudant-nos a mirar-la amb respecte, curiositat i tendresa. 

LA NOSTRA CANÇÓ

Eva Valls24/10/25  

“La música és el gran unificador. Una força increïble. Quelcom que persones que difereixen en tot i res poden tenir en comú.”

Sarah Deesen

Després de conèixer i treballar el conte “La teva cançó”, les Alícies vam proposar-nos un nou repte: conèixer les cançons especials de cadascú per poder crear-ne una de grup.

Cada cançó és important per motius diferents: algunes ens recorden moments viscuts durant la nostra infantesa, i d’altres ens fan sentir emocions que ens agraden i ens acompanyen. Per això, el primer que fem és compartir en rotllana la nostra cançó i explicar per què l’hem triada. Després, l’escoltem i la visualitzem plegats.

Quan totes les cançons han sonat, ens preguntem: Quants segons hem d’agafar de cada cançó per crear-ne només una? Aquí comença el debat.

Primer, pensem que podem agafar 1 minut de cadascú. Però aviat descobrim que no és possible, perquè en total tindríem una cançó de 25 minuts! Això ens porta a parlar de la durada d’una cançó: normalment és d’uns 3 minuts. Per tant, comencem a calcular en segons.

La segona proposta és agafar-ne 30 segons de cadascú. L’Aday ens explica que cada dos fragments sumen 1 minut; així que ens agrupem de dos en dos i tornem a calcular. El resultat tampoc ens convenç: la cançó duraria 12 minuts i 30 segons!

Finalment, l’Alguer proposa agafar només 10 segons de cada cançó. Per ajudar-nos a comptar, utilitzem les desenes de base 10. Descobrim que agrupant de 6 en 6 arribem als 60 segons, és a dir, a 1 minut. Ho representem amb el material al centre de la rotllana i anem anotant el que descobrim. Així arribem al resultat final:


La nostra cançó durarà 4 minuts i 10 segons. Ens sembla un resultat molt adequat!

Per acabar, passem a calcular la durada total en segons. Cadascú troba la solució fent servir estratègies de càlcul diferents: algunes Alícies fan sumes d’aranya, d’altres compten de 10 en 10 amb el material de base 10, i d’altres ho fan de 20 en 20. Totes són importants, i compartir-les ens ajuda a diversificar i comprendre diferents camins per arribar a un mateix objectiu

PETITES  TROBALLES, QUE COMENCI L’ACCIÓ!

Eva Valls19/10/25  

“El detall insignificant és sovint la porta d’entrada al meravellós”, Louis Pasteur

On tot comença…

Durant l’estona d’esbarjo trobem una arna intentant sortir de l’espai del sorral, on ha quedat mig atrapada. Moguts per la curiositat i el respecte, de seguida anem a buscar un pot lupa a l’aula per poder-la observar de prop i li afegim algunes fulles i branquetes perquè pugui alimentar-se i sentir-se còmode.

Un cop a l’aula, és el moment d’informar a tothom de la nova troballa i d’aturar-nos a observar-la amb atenció i parlar-ne. Ens adonem que el petit insecte té l’ala ferida. 

“Podem curar-la i ser veterinaris d’insectes!”, proposa una Alícia, i aquest suggeriment esdevé una espurna que encén encara més la participació i motivació de la resta, “sí, podem curar insectes!”, i “tenir un hospital aquí a la classe”, i un “hotel d’insectes com el que hi ha al skatepark”…

A partir d’aquí, comencem a explicar-nos les nostres experiències a casa amb petits invertebrats: “La meva “prima” té una mantis que està embarassada!” – ens explica la Yanira; “ i la mantis es menja al seu marit” – afegeix l’Ainet. “I com pot ser? No s’escapa si té ales?” – pregunta l’Ismael, molt sorprès. “Jo tinc cargols a casa”– diu el Nil- “i jo tenia cucs de seda”– afegeix la Gala.

Comença a bullir quelcom en el grup, i l’aula s’omple de converses, preguntes i reflexions que mostren un interès creixent pel món dels éssers vius més petits. A poc a poc, la curiositat es va transformant en un veritable desig d’aprendre, comprendre i cuidar.

De la curiositat al pensament crític

L’endemà, durant una estona de cura del jardí, una nova troballa revifa encara més l’interès: una vespa gegant parada a terra. “Atrapem-la!” i de nou la portem a l’aula.

Així reprendrem la conversa del dia anterior i de nou sorgeix la proposta de tenir cura dels insectes i els bitxos per després deixar-los lliures.

Així i tot, la voluntat de cura ve acompanyada del sentiment de rebuig vers alguns petits éssers vius, ja que som conscients de que molts d’ells sovint són una molèstia. Parlem dels mosquits, les mosques, les formigues i en diem  “bitxos dolents”, ja que ens piquen i ens perjudiquen quan estem al jardí. En canvi, sabem que altres són beneficiosos per les plantes del nostre jardí, tal com ens ho comunica l’Ainet. No sabem ben bé per què, però alguns més opinem el mateix i decidim anomenar-los “bitxos bons”. Ho tenim molt clar: 

Volem cuidar i curar bitxos i insectes que siguin bons pel jardí. 

Posant nom als petits protagonistes

Amb tantes descobertes, sorgeix la necessitat de parlar amb precisió. Sovint diem bitxos, vespes, marietes, cargols o aranyes, i també insectes… però ens preguntem si tots els noms són vàlids quan volem parlar d’aquells que trobem al jardí.

La setmana sense pantalles ens descarta l’opció de buscar per internet, així que trobem una alternativa que no coneixíem i que tenim a l’escola: els diccionaris.

Entre totes les Alícies intentem descobrir com utilitzar-los i per a què serveixen, i ens n’adonem com és d’importat escriure bé les paraules que volem buscar per tal de trobar-les. Així, comencem confegint amb les lletres mòbils: BITXO i INSECTE. Aquest és un treball que ens fa parlar de les lletres que ens “enganyen” i que sonen diferent de com s’escriuen. 

Després, en petits grups busquem les dues paraules i prenem nota de les definicions i les compartim en el grup a l’acabar. 

  • Bitxo: pebrot petit i molt picant.
  • Insectes: classes d’animals invertebrats petits, amb antenes, sis potes i a vegades ales.

Descobrim que la paraula bitxo, en català, no descriu cap animal, sinó un pebrot picant! I que no tots els éssers petits que trobem són insectes —el caragol, per exemple, no ho és.

Per tant, aprenem una nova paraula clau: invertebrats, la qual ens servirà a partir d’ara per anomenar els petits éssers vius del nostre jardí i poder començar a identificar-los i descriure’ls.

Una petita ferida ha estat la llavor que ha despertat en nosaltres el desig de cuidar el nostre entorn més proper; l’inici d’un projecte que vol contribuir a mantenir viva la vida que ens envolta.

UN CICLE QUE NO S’ATURA

Eva Valls09/10/25  

“La vida es manté perquè tot es renova. En cada llavor hi ha una història que torna a començar”, Vandana Shiva

Durant la primavera passada, les Alícies van decidir donar nova vida a una part del jardí de l’escola. Van plantar dos evònims en un dels laterals i van separar aquest espai del sorral. També van afegir-hi flors de temporada com caputxines i petúnies, que van omplir l’espai de color i vitalitat.

Amb l’arribada de l’estiu, però, la calor intensa i la manca d’aigua van posar a prova la resistència d’aquestes plantes. En tornar a l’escola, després de les vacances, ens adonem que el jardí ha canviat: les petúnies han desaparegut completament, mentre que les caputxines, tot i haver perdut les flors, tornen a brotar amb noves fulles. Sabem que tant unes com les altres són flors de temporada primavera-estiu i, per tant, mentre que el destí de les petúnies no ens sorprèn massa, que tornin a créixer les caputxines ens desperta l’interès i ens apareixen interrogants.

L’evònim es transforma

Quan observem els dos evònims, ens adonem que les poques fulles que conserven estan seques: han mort. Recordem aleshores allò que la Cristina i les Tanits ens van explicar dies enrere —que les fulles seques es poden esmicolar i barrejar amb la terra. Així que mentre alguns recullen les fulles, altres reguen, i uns quants més s’encarreguen d’esmicolar-les i barrejar-les amb el sòl.

Més tard, a l’aula, posem en comú el que hem fet i ens preguntem què passa realment amb les fulles quan es barregen amb la terra. Algunes Alícies parlen de “nutrients” i expliquen que les fulles “es desfan i desapareixen”, però no totes estem del tot convençudes. Caldrà continuar investigant més a fons com es produeix aquest procés i quins éssers vius hi intervenen.

Sense adonar-nos-en, ens endinsem en un aprenentatge científic basat en l’observació, la formulació de preguntes i la recerca de respostes, tot connectant amb processos naturals reals i propers.

El Viver del Rec

Amb la idea clara de continuar millorant el nostre jardí, decidim substituir els evònims per noves plantes. Aquest dijous sortim de l’escola per visitar el Viver del Rec, on l’Eva, l’encarregada, ens rep amb un somriure i ens ajuda a triar les millors opcions. Ens recomana diferents arbustos i entre ells triem l’euryops, un arbust resistent que floreix tot l’any excepte a l’estiu —precisament el període en què no som a l’escola. Ens sembla una elecció perfecta!

Aprofitant la visita, també triem cinc pensaments, flors de temporada de tardor-hivern que ens encanten pels seus colors vius i per la varietat de combinacions: n’hi ha d’un, dos i fins i tot hem pogut comptar cinc colors diferents!

Abans de marxar, carregades de plantes i il·lusió, li preguntem a l’Eva si les nostres caputxines resistiran l’arribada del fred o si haurem de plantar-ne de noves. La seva resposta ens connecta amb allò que hem observat al jardí… el tornar a començar a partir de les llavors i de les condicions quan són òptimes… seguint cicles de canvi, repòs i renaixement.

ON LA CURIOSITAT FLOREIX

Eva Valls05/10/25  

“Les petites accions diàries de respecte i cura poden transformar el futur del planeta”, Jane Goodall

Durant el primer mes d’escola, una de les primeres tasques que emprenem les Alícies és l’organització de les responsabilitats d’aula. 

Enguany, a més de les acordades, hem descobert que també som els responsables del jardí de l’escola, tasca que ens connecta directament amb el projecte que les Alícies de l’any passat van dur a terme: “Reconstruïm el nostre jardí!”. Ara és el nostre torn i hem de tenir cura d’aquest espai natural de l’escola que el curs anterior van millorar amb tant d’esforç i dedicació.

Per començar, hem reflexionat plegats sobre què significa cuidar un jardí i quines accions concretes cal dur a terme. Han sorgit idees com regar o netejar les fulles, però no ho tenim del tot clar. Davant d’això, l’Adara ens proposa que “podem anar a preguntar a les Tanits”, i així ho hem fet.

Aquesta trobada entre les dues aules ha estat una experiència d’aprenentatge enriquidora, que ha promogut la col·laboració i l’intercanvi de coneixements entre alumnes de diferents grups. En aquest context real, hem pogut compartir informació, aclarir dubtes i contrastar idees sobre la cura del jardí, aprenent els uns dels altres. I així hem aconseguit fer més extensa la llista de tasques necessàries pel manteniment del jardí:

  • Observar amb atenció l’entorn.
  • Enterrar animals o insectes morts.
  • Netejar les fulles seques.
  • Plantar flors de temporada.

Curiositat en acció!

Quan la responsabilitat es fa present i el sentiment de pertinença i de cura prenen força, les actituds i les accions es transformen, desperten interessos i ganes de saber que semblaven no existir.

Durant el temps d’esbarjo comencem a mirar-nos l’espai del jardí de forma diferent, buscant i observant canvis, insectes, fulles malaltes…

Recollim mostres, ens formulem preguntes i ho portem a l’aula per seguir parlant-ne, per compartir-ho amb els companys i companyes, creixent a poc a poc en el grup la curiositat científica.

Les observacions al jardí ens han dut a detectar problemes reals: cartells despenjats, branques trencades, tanques malmeses i fulles grogues o blanquinoses que ens preocupen. Davant d’aquests nous reptes, conversem de nou a la rotllana i acabem acordant ampliar les nostres responsabilitats amb dues noves comeses:

  • Explicar i/o recordar les normes d’ús del jardí.
  • Arreglar els desperfectes detectats.

Un cop resoltes les tasques, mirem al nostre voltant de l’aula: fulles i branques, terra escampada, papers amb insectes morts… i llencem una nova pregunta:

Què fem amb tot allò que recollim del jardí i portem a l’aula?

El grup de projecte de comunitat dels Kèfir del curs passat són els primers a voler intervenir. Són uns grans observadors i recorden la seva aula de projecte de comunitat i proposen materials i un espai on ubicar-los. “Podem posar uns microscopis” proposa l’Alguer, i “pots lupa i lupes”, afegeix l’Alba. “Podem tenir una taula, en aquella paret on posar les fulles i el que trobem” diu l’Aday. Aquestes idees ens animen a la resta i acabem escrivint un llistat de “demandes” pel nostre racó d’observació i investigació,  un espai viu que anirem ampliant a mesura que sorgeixin noves necessitats i descobriments. 

Instantània Verda

Abans de poder parlar de plantes malaltes, cartells per arreglar o noves flors per plantar, decidim aturar-nos i observar l’espai i tot allò que conté. Si volem parlar amb propietat, necessitem conèixer el nom dels elements del nostre jardí i aprendre a reconèixer-los.

Per aquest motiu, baixem al pati i dibuixem el nostre jardí a l’inici de curs, com si es tractés d’una fotografia feta amb els nostres ulls. Aquesta activitat ens permet fixar-nos en els detalls, observar formes, colors i disposicions, i posar atenció a aspectes que sovint passen desapercebuts.

Més endavant, completem l’activitat amb un “inventari”: volem posar nom als arbres, als arbusts i a les flors del jardí. Tanmateix, aviat ens adonem que tenim un petit —o potser gran— repte: alguns cartells han caigut i no sabem el nom de totes les plantes.

A partir de l’observació, la comparació i la deducció, aconseguim identificar alguns exemplars. Descobrim l’auró blanc, perquè s’assembla molt a l’auró negre, sobretot amb allò que fem volar i encara no sabem ben bé del que es tracta. També localitzem el pollancre, ja que n’hi ha cinc al jardí i un d’ells encara manté el rètol.

No tenim, però, tanta sort amb els arbusts: l’Evònimus i el Pittosporum són molt similars a simple vista, i no disposem de cap pista que ens ajudi a diferenciar-los. Afortunadament, dues Alícies ens treuen de dubtes i ens confirmen quin és quin.

Aquesta primera tasca ens ajuda a organitzar l’espai i observar-lo amb una mirada més atenta, i així ens adonem que dos evònimus i les petúnies no han sobreviscut a l’estiu. Aquest fet ens comença a generar inquietuds que de moment aturem… però no per massa temps!

Tot i que algunes de les tasques s’han de dur a terme simultàniament i que aquesta època de l’any ens porta molta feina al jardí, les ganes i la il·lusió amb què treballem fan que tot resulti més fàcil. Cada nova descoberta ens anima a continuar observant, cuidant i aprenent d’aquest espai que ja sentim una mica nostre. 

LES PARAULES TENEN FORÇA

Eva Valls28/09/25  

“Estimar-se a un mateix és l’inici d’una història d’amor que dura tota la vida.” Oscar Wilde

Hi ha històries que ens atrapen i ens fan mirar més enllà del que veiem. I les Alícies hem viscut uns dies plens de descobertes, d’aquelles que t’ajuden a créixer per dins. Tot va començar amb el conte Martin gris, una història que ens convida a reflexionar sobre la por de no agradar als altres i la importància de valorar allò que realment ens defineix: les qualitats interiors i el poder d’un vocabulari ple de paraules positives.

Expressar amb paraules allò que ens fa únics no sempre és fàcil; però, pas a pas, anem desenvolupant la nostra competència personal i social, aprenent a posar nom a les emocions i als pensaments i a comunicar-los amb respecte i sensibilitat, tot construint una manera de relacionar-nos més rica i positiva.

Per això, vam dur a terme una experiència que ens va permetre fer-ho de manera íntima i especial: la dinàmica del mirall. Asseguts en rotllana, ens anàvem passant una petita capsa tancada amb un mirall a l’interior. Només la persona que la tenia a les mans podia mirar-hi dins i, tot seguit, descriure amb una sola paraula la persona que hi veia reflectida.

La capsa va recórrer la rotllana en silenci fins que tots vam haver-hi participat, compartint les diferents paraules: “valent”, “creativa”, “xula”, “divertit”… Una llista sorprenent que va fer evident com cadascú amaga un tresor de qualitats, a vegades invisibles fins i tot per a un mateix. Ens vam adonar que reconèixer el que valem, i saber-ho expressar, és un pas essencial per créixer amb confiança i respecte cap als altres.

Les paraules tenen una força que transforma. Com deia el psicòleg Nathaniel Branden, “L’autoestima no és un luxe; és una necessitat de l’ésser humà.”Aprendre a parlar-nos amb amabilitat i a veure el millor de cadascú ens ajuda a construir una mirada més positiva i valenta.

Per tancar l’experiència, i inspirats per les reflexions de les diferents vivències, vam crear un mirall col·lectiu on tothom pot aturar-se un moment, mirar-s’hi i recordar-se d’allò que el fa especial. Tal com l’Adrià explicava a la Fer, “Si arribes a la classe i estàs trista o enfadada, et mires aquí i et dius: soc intel·ligent, xula i divertida… i així et sents millor.” 

Una petita acció plena de significat que ens anima a continuar treballant la capacitat de conèixer-nos, valorar-nos i cuidar-nos mútuament.