Diuen que les sopes d’aigua, pa i alguna herba es troben arreu el Mediterrani: sàlvia a la Provença, coriandre a Portugal, farigola a Catalunya (també a les Balears)… Molt probablement aquestes sopes van néixer per a aprofitar el pa dur que quedava a les cases, aromatitzant i amanint la sopa amb ingredients senzills que es tinguessin a mà.
Sovint la perfecció rau en allò que és senzill. Potser per això una simple sopa de farigola pot significar la vida que ens envolta i pot arribar a despertar sentiments profunds que, com en el cas de Josep Carner, es configuren en forma d’emotius versos.
Fum que vas a la teulada
i que n’ixes floc a floc,
dius a la lluna afilada:
-Vora l’olla salta el foc.
La mare crida i trascola
i vigila de reüll
la sopa de farigola
que està si bull si no bull.
Si, de lluny, el fum albires,
plega, pare, ton fadic;
ja s’entaulen les cadires
i les sopes fan bonic.
Fins la boca més llamenca
de desig d’haver-te es mor,
sopa humil, sopa rossenca,
mostrejada amb oli d’or.
Troballa que ens fores duta
per un savi saberut,
l’herba humil de roca eixuta
et penetra de virtut.
A la setena bocada
troben la conversa els grans
i a l’última cullerada
hi ha la son per als infants.
