Dimecres, 22 de març, els alumnes de 4t d’ESO i de 1r i 2n de batxillerat del Coll i Rodés van assistir a la representació teatral de “Nada”, la novel·la de Carmen Laforet, guanyadora del primer premi Nadal l’any 1944.
L’adaptació que fa La Caravana de les Arts d’aquesta icònica obra aconsegueix transformar la intriga narrativa en tensió dramàtica, sense perdre de vista en cap moment que l’ambient de la Barcelona de postguerra que es perfila davant el lector, ara espectador, és sempre la que dibuixa la mirada de l’Andrea, la protagonista de la història, a partir dels seus dos mons: el de la família i el de la universitat.
L’ambient viciat, tancat, claustrofòbic del pis del carrer Aribau en què l’Andrea conviu difícilment amb la seva família materna es materialitza en un escenari nu, fosc, envaït per una boira omnipresent que és transsumpte de la voluntat manipuladora de l’oncle Román. El fum de les seves cigarretes transcendeix el seu valor argumental i adquireix valor simbòlic a ulls de l’espectador.
D’altra banda, el món exterior dels carrers comtals i de la universitat no té cabuda a l’escenari, pròpiament. L’espai lliure entre aquest i la primera fila d’espectadors s’omple d’una ambarina llum solar, que marca un contrast molt eloqüent amb la foscor de l’interior del pis. A escena, el pis és un espai grandiós i buit; la ciutat, en canvi, és un espai estret, mínim. Tanmateix, el no-res (la “nada” del títol) que s’enduu Andrea després de tot un any a la Barcelona de postguerra és més una conseqüència de les relacions familiars que de les amistats. Aquestes també deceben; però, almenys, l’Ena i els seus pares són el nou començament que s’obre al final de l’obra, just després del no-res.
Quant a la interpretació dels actors i les actrius, el tret més destacat va ser la versatilitat. L’actor Enzo Poblete, per exemple, va representar fins a tres papers diferents, alternant l’encertada interpretació d’un personatge tan central com és l’arrogant i violent Román amb les caricaturitzacions de dos amics de l’Andrea: Pons i Iturdiaga. No es tracta de convertir aquests personatges en paròdies; les caricatures que proposa l’actor són de gran ajuda a l’hora de perfilar la quota que els pertoca en el no-res de la protagonista. L’obra té un format breu i és obligat mostrar les essències i oblidar-se d’allò més accessori.
L’actriu Idoia Saracíbar també dona vida a més d’un personatge, des de l’Ena, l’amiga universitària i benestant de l’Andrea, fins a l’estricta tia Angustias i el seu lloro. Precisament, la irrupció en escena del lloro és tota una troballa dramatúrgica, en primer lloc, perquè posa el contrapunt d’irrealitat al trencament de la quarta paret que té lloc en més d’una ocasió durant la representació, i, en segon lloc, perquè el format breu de l’obra al qual hem fet referència abans, requereix els valors simbòlics més eloqüents, i el lloro n’és un, ja que posa de manifest la falta de llibertat i la necessitat de trobar una veu pròpia.
Cristina Catalán i Paco Moreno interpreten amb gran encert la relació massa tempestuosa que viu el matrimoni de Gloria i Juan. La violència del marit, home frustrat, inestable i insegur, incapaç de mantenir la família, és portada a escena gairebé des d’una estètica fotogràfica: a l’espectador li són escamotejats gairebé tots els moviments violents del maltractament envers la dona, per tal que sigui cadascú qui els visualitza mentalment a partir dels gestos (tant els agressius com els defensius) de l’inici d’una bufetada, d’una empenta… La veu clamorosa de Paco Moreno en els crits constants del Juan cap a la resta de personatges acaben de perfilar a la perfecció la iracúndia d’aquest oncle de l’Andrea. I l’ànima interpretativa de Cristina Catalán es tradueix en una Gloria dotada de caràcter, que, tot i l’adversitat, no es mostra derrotada.
Alba Cabrera, finalment, és qui dona vida a una tímida, pessimista, introvertida però, sobretot, creïble Andrea. La naturalitat, fins i tot l’amor amb què aquesta jove actriu encarna la protagonista fa que l’espectador empatitzi de seguida amb ella. He llegit en més d’una ocasió la novel·la de Carmen Laforet i molt probablement tornaré a fer-ho aquest estiu. En qualsevol cas, sé fefaentment que a partir d’ara el rostre de l’Andrea serà el de l’Alba. I el seu ball, també.
Per cert, bon Dia Mundial del Teatre, a tothom.
