El DIEC ens diu que la locució adverbial “a la francesa” significa ‘sense acomiadar-se’. I hi ha qui sosté que l’origen d’aquesta expressió es troba en el costum de marxar sense dir adeu que existia fa uns segles als salons de tertúlia de França. Es considerava de mal gust interrompre la conversació dels altres, la qual se suposava d’interès suficient sempre.
Aquests dies, els alumnes de 1r de batxillerat que cursen la matèria de Ciències per al Món Contemporani han estat practicant a l’aula l’argumentació i el debat, com a eines discursives cabdals del saber científic. Va ser tot un Nobel de Química, Ernest Rutherford, qui va dir que “Un presumpte descobriment científic no té cap mèrit, tret que pugui ser explicat a una cambrera”. La frase, més enllà de la inadequació amb la qual avui dia es pot percebre la referència a una cambrera, s’ha d’entendre, precisament, en el sentit de destacar la importància que, per l’avenç de la ciència, té el discurs (argumentació, exposició…).
Enrique Rojas, catedràtic de psicologia, va encunyar el següent apotegma: “No hay que interrumpir, en especial si no estamos de acuerdo con lo que el otro dice: ya habrá tiempo para exponer nuestra propia argumentación”. Potser els nostres alumnes, científics del demà imminent, no marxaran dels debats sense dir adeu, a la francesa; però sabran escoltar les idees i opinions dels altres i fer-se entendre de manera planera.
