1.- Manha de carnaval, Caetano Veloso i Luciano Pavarotti. (8:10h)
La primera cosa que vull recalcar d’aquesta cançó és que es tracta d’una versió. Hi han versions millors i pitjors que els originals; que aporten, que revisen, que adapten, que actualitzen… d’altres simplifiquen o redueixen… però crec que és just comentar sempre i tenir present qui va fer i quin és l’origen d’una cançó. Més en una societat on les versions, adaptacions, sagues… a la música, literatura, cinema, etc. estan a l’ordre del dia.
En 1959 aquesta cançó escrita (lletra) per Antonio Maria i composta (música) per Luiz Bonfá es va popularitzar per ser el tema principal de la B.S.O. de la pel·lícula Orfeo negro, del director de cine francès Marcel Camus.
Des del 1992 fins el 2003 el tenor italià L. Pavarotti, una de les millors veus del panorama operístic del s. XX, va organitzar una sèrie de concerts benèfics a la seva ciutat natal de Mòdena. La recaptació de la taquilla i drets de retransmissió d’aquests concerts anaven destinats a causes humanitàries, amb un alta sensibilitat pels drets dels nens i els refugiats. Cada gala tenia el seu propòsit. I aquesta en concret de l’any 2000 era pels nens més desfavorits de Cambodja i Tibet, zones immerses en un conflicte polític amb Xina.
Com que és un dels temes més coneguts al/i del Brasil comparteix escenari amb un dels màxims impulsors de la música popular brasilera, com és el compositor i cantant Caetano Veloso. Contrasta molt la forma de cantar entre ambdós intèrprets. Veloso amb una veu més suau i com declamant, mentre que la veu lírica de Pavarotti és més potent i amb sons més «rectes», plens, sembla que el so no decaigui. La guitarra marca un ritme de Bossa nova mentre fa les harmonies i acompanya les veus. Aquest fet, a banda del títol i la lletra ja ens imbueixen completament en el context del carnaval brasiler (un dels més famosos del món), més concretament de Río de Janeiro, ja que de la samba i d’aquesta regió neix a la dècada dels ‘70 la Bossa nova.
Mañana, tan bonita mañana
la vida, una nueva canción
…
Canta mi corazón
la alegría ha vuelto
tan feliz la mañana
de este amor.
Així comença, i així repeteix a la tornada la lletra. Alegria i amor. Un bon missatge per carnaval… i per començar amb bona actitud i predisposició qualsevol jornada.
2.- Masquerade, waltz. Aram Khachaturian. (9:10h)
Doncs dit i fet. Dintre del caràcter monotemàtic (carnaval) de la música d’aquesta setmana passem d’una Bossa nova a un… vals! De la música vocal (cantada) a la instrumental.
El vals, un dels gèneres més coneguts (i de segur més ballats) de la història de la música, amb el seu famós ritme ternari. Amb origen al Tirol austríac i el sud d’Alemanya, es va popularitzar durant el s. XVIII.
Aquest vals forma part d’un ballet del compositor A. Khachaturian, que si bé nascut a l’actual capital de Georgia, Tbilissi, se’l considera armeni, dintre del context de l’Antiga Unió Soviètica. Aquesta Masquerade, o festa de màscares ens transporta de Río de Janeiro a un altre dels carnavals més famosos del món, el de Venècia. Els carnavals de Venècia s’associen a una cuitat plena de color, fantasia i luxe decadent. Aquell complement que acompanyava els balls aristocràtics ha transcendit l’època i classe per universalitzar-se com un dels símbols del carnaval (almenys al vell continent). I no sols formen part del imaginari i la fantasia del carnaval, sinó que en origen, a principis de l’Edat Moderna, s’utilitzaven per mantenir certa privacitat quan visitaves les latrines (WC), ja que les ciutat mancaven de clavegueram, i encara que de forma discreta, quedaves exposat a la vista de la gent.
3.- Carnaval, Carlos Santana. (10:10h)
Amb aquest tema de C. Santana tornem a l’essència del carnaval més famós del món i les seves arrels africanes, amb els ritmes i els instruments que popularitzaran la samba. També tornem al missatge d’alegria, felicitat i amor de Manha de carnaval.
Carlos Santana és un dels guitarristes més famosos de l’actualitat, i encara que conegut pel seu virtuosisme a l’hora de tocar, és un dels pioners en fusionar la música latina amb el rock. No obstant el seu registre i dimensió musical l’ha portat a explorar diferents tipus de música; blues rock, jazz rock, free jazz, rock psicodèlic… va saltar a la fama després de participar en el Festival d’art i música de Woodstock en 1969, abans inclòs d’editar el seu àlbum debut.
Aquesta versió va seguida del tema Let the children play (Deixeu jugar els nens) on reivindica la innocència dels infants i la necessitat «de que segueixin el seu camí», dedicant part del seu temps a l’esbarjo i els jocs, fora de les preocupacions i comportaments d’adults (o imitant) adults.
4.- Samba da Bahía, Carlinhos Brown. (11:05h)
Per sortir al pati tenim de nou una samba. O millor dit, la SAMBA! Com hem comentat abans la samba té la seva arrel a Àfrica, concretament a Angola, i va arribar al continent americà amb els immigrants africans que van creuar l’Atlàntic. On més força va tenir, per una major afluència d’aquests, va ser al Estat de Bahía, al nord est del Brasil. D’aquí (Bahía), fusionat amb el ritme Camdomblé, present a un ritual religiós que barrejava elements catòlics amb altres de la religió Yoruba. neix la samba, i aquesta arribarà a Río de Janeiro amb les famílies Bahianes que es traslladen allí en busca d’una millor perspectiva de treball i econòmica (l’Estat de Bahía era un dels més pobres i molts es movien a les grans ciutats, més pròsperes).
Antonio Carlos Santos de Freitas, més conegut com Carlinhos Brown, és un compositor, percusionista i productor justament de Salvador de Bahía. De nen ja era un virtuós de la percussió popular brasilera, i va arribar a tocar amb un altre referent de la música brasilera que ja coneguem, Caetano Veloso. En «Samba da Bahía» barreja els ritmes del carnaval Bahià amb la base electrònica d’un DJ (DJ Dero), fent una fusió entre la música popular i la música electrònica.
Amb els diners que li reporta la música obre a una favela de Salvador de Bahía (Candeal) un conservatori, un centre de salut i un estudi de gravació… on intenta mantenir i potenciar les costums, religió i música d’arrel africana i allunyar la seva població de la droga, les màfies i la violència. Tot açò queda recollit a la pel·lícula documental El milagro de Candeal, dirigida pel director espanyol Fernando Trueba i que va obtenir premi als Goya a millor Pel·lícula documental i millor Cançó original.
5.- Carnaval carnaval, Georgie Dann. (11:35h)
Ja hem estat a Brasil (Río de Janeiro i Bahía) i a Italia (Venècia i Mòdena amb Pavarotti). Possiblement les dos «grans potències» del carnaval. Però més a prop…
Aquesta cançó que va popularitzar Georgie Dann és ben coneguda per tots a les cavalcades i passa-carrers de carnaval a Espanya. Tant la seva versió vocal com de forma instrumental a les xarangues.
Dann, encara que d’origen francès, veí nostre, es va establir a Madrid, i el va posseir l’esperit de l’estiu i la festa, creant un sense fi de cançons conegudes (La barbacoa, El Bimbó, El chiringuito, Macumba…) i moltes d’elles van ser «la canción del verano».
Però G. Dann no sols va saber aprofitar «la veta» de la cançó de l’estiu, havia estudiat al Conservatori de París, era un bon clarinetista, tocava també el saxofon i l’acordió. Inclòs per fer cançons «enganxoses» i relativament senzilles i d’èxit calia (i cal) saber música. I Georgie sabia que es feia.
Clar, estem parlant en la dècada dels ‘70 i ‘80, a partir d’aquí, la figura dels productors, els estudis i el paper que juguen a l’autoria de les cançons variarà una mica fins l’actualitat.
6.- La murga de los currelantes, Carlos Cano. (12:35h)
El títol parla per si sol. Si anem a la RAE (la Real Academia Española) defineix murga com «grupo de músicos callejeros que interpretan canciones satíricas en los carnavales».
Si algunes cançons del segon trimestre, que ja veurem, ens apropen a la Guerra Civil Espanyola o estan encerclades i directament relacionades amb la II Guerra Mundial, aquesta murga és una crítica satírica sobre la realitat sociopolítica, socioeconòmica i sociocultural andalusa durant el tardo franquisme i la transició espanyola. Així s’apropa i ens apropa el cantautor, Carlos Cano, als carnavals de Cadis i «las chirigotas», possiblement el més famós o que més transcendència té a Espanya, per original i peculiar. Però no sols la murga, la crítica política i social són característiques de Cadis, també a molts llocs d’Amèrica llatina, o als mateixos carnavals de Bahía hi han exemples a l’altre costat de l’Atlàntic.
La música és un tempo de pasodoble, ritme binari, i el cor (la murga) amb la interacció amb el solista i protagonista (C. Cano) recorda els drames satírics i la funció que tenia el khoros (choros; el cor) a les tragèdies gregues. Fins a l’Antiga Grècia ens remuntem amb aquest recurs tan explotat a la història del teatre o la música. No obstant, encara que trobem allí els precedents, a tots ens resulta més pròxim un corro de gent o una reunió improvisada a un pati de veïns.
Aquesta murga, composta i cantada a la televisió pública durant el 1977, primer any de la democràcia a Espanya (primeres eleccions post franquisme), li va costar a l’artista estar un any vetat, degut a que va canviar en el directe la lletra que havia cantat durant els assajos. D’alguna manera la censura continuava actuant.
7.- La vida es un carnaval, Celia Cruz. (13:35h)
Aquesta cançó de la cantant cubana Celia Cruz, «la reina de la salsa», és possiblement una de les més populars de l’artista. A l’inici de l’article parlàvem de les versions, i aquest tema ha sigut versionat moltes vegades i per diversos artistes. Inclòs el tema Carnaval de Maluma, encara que amb un altre estil, en essència el missatge sembla tret de la cançó de C. Cruz (salvant alguna que altra distancia).
També ha sigut tema d’algunes sèries o pel·lícules més o menys conegudes i guardonades, com és el cas de «Amores perros» d’Alejandro González Iñárritu.
Si bé en realitat la cançó no té res a veure amb el carnaval, més enllà del títol, aquest tema ha esdevingut un himne per una generació i el seu missatge alegre i positiu, de carnaval… amb el que ja engegàvem el matí, una inspiració per oblidar o deixar de banda els problemes quotidians i circumstancials, una catarsis, com posar-se una disfressa o una mascara i ser un altre personatge, encara que sigui per un moment. Un dels poders de la música; catàrtica i reparadora.
8.- Samba de Janeiro, Bellini. (14:30h)
I per acabar, no podíem fer-ho d’altra manera que amb una samba al carnaval dels carnavals, Río de Janeiro.
No, Bellini no és aquell compositor italià belcantista del s. XIX, és un grup alemany compost per 3 noies. Llavors el nom? Doncs es deu a que els productors d’aquest tema, nombroses vegades versionat (amb molt de remix), Ramon Zenker i Gottfried Engels són coneguts en “el mundillo de la música” com als germans Bellini, en homenatge a una llegenda del futbol brasiler, el defensa central Hilderaldo Bellini, coetani i company de Pelé.
Del paper dels productors a la història de la música a partir de la dècada dels ‘80 se’n parla poc encara, però no és baladí, sinó que li ho pregunten al reggaeton… (tema pendent per a l’aula).
Aquesta versió de Bellini de finals de s. XX «ho va petar» durant molt de temps, i encara en el s. XXI és ben coneguda, i va ser una de les cançons del mundial a Brasil del 2014. Però, has dit versió?
Sí. Ens remuntem al 1977. El percussionista i compositor Airto Moreira treu un àlbum que es diu «I’m fine, how are you?» que conté un tema anomenat Celebration Suite. Després d’una intro bastant llarga de percussió, recordant aquests ritmes de samba del carnaval carioca, apareix ja aquest famós tema de 8 compassos que tan d’èxit tindria A. Moreira és un dels millors percussionistes de jazz que ha donat Brasil, i dintre de la seva polifacètica carrera ha tocat amb llegendes del jazz com Miles Davis, Dizzy Gillespie, Cannonball Adderley, Dave Holland, Keith Jarret… encara que ningú el recorda avui per «Samba de Janeiro»!
Els productors d’aquest àlbum de A. Moreira al 1977 eren… Ramon Zenker i Gottfried Engels (els germans Bellini), els quals es quedaren part dels drets d’aquesta música, que anys després explotaren amb «Bellini», al qual donaven nom.
Però no acaba aquí el recorregut d’aquesta famosa cançó. 1973, Airto Moreira publica el seu àlbum «Fingers» que conté un tema anomenat Tombo 7/4 i… efectivament, aquesta cançó ja conté els 8 famosos compassos que triomfarien en el mundial de futbol d’EEUU 1994, amb Bellini al 1997, als 2000 amb nombrosos remix, i al 2014 al mundial de futbol de Brasil… Tot el tema era composició del percussionista brasiler menys… menys els famosos 8 compassos, que van ser l’aportació del seu aleshores, teclista i vocalista, l’uruguaià Hugo Fattoruso, que en aquella època ja havia sigut solista als grups Los Shakers i OPA. Un uruguaià que havia compost la melodia de una de les cançons més famoses de Brasil…
Casos com aquest amb col·laboracions confuses, casos d’apropiacions, de plagis… n’està plagada la història de la música. A la música popular, a la música comercial… i també a la mal anomenada música clàssica.
Espero que aquests comentaris aporten una altra visió d’allò que sona, una mica de profunditat i reflexió, i penseu que com va dir recentment el director d’orquestra Ricardo Mutti «la música no és sols entreteniment o un passatemps, ni tan sols una professió… és una missió!». Allò evident, visible… estètic (estil, gust, moda), és moltes vegades allò amb el que ens quedem, però si rasquem una mica la música té també fons; missatge (lletra), sentiment (melodia o funcions harmòniques), moviment (ritme). Anem més enllà d’allò estètic (embolcall), i donem sentit (fons) i valor a les coses.
Feliç carnaval a tothom!
