Amb la tardor ja una mica entrada, ha estat una setmana que hem aprofitat per sortir i trepitjar natura. La proposta era d’una matinal fins la zona que tenim batejada “d’anar-hi a fer cabanes”. Una caminadeta, esmorzar i jugar tot aprofitant l’entorn. Però hem hagut d’aturar el joc, ja que gens s’assemblava al què preteníem. I és que de cop i volta hem convertit l’escenari fresc del bosc en un espai de guerra, on els troncs, branques, pinyes… eren fets servir per atacar-nos, “de broma”, entre nosaltres.
-Tintins!, què estem fent? Podem canviar aquest joc que ens portarà segur a les males paraules?-. N’hem parlat, ben asseguts, i llavors a l’aixecar-nos les intencions han començat a canviar. Hem estat capaços de cooperar per fer alguna cabana, hem creat espais com supermercats i fins i tot hem fet zones de mirador creant baranes per admirar el paisatge. Això ja s’assembla més al què buscàvem!
El què ens ha passat ho hem portat a classe aprofitant per reflexionar: “De nens i nenes que juguen a guerra a nens i nenes que passen una guerra“. Quina diferència en les expressions d’uns i altres!
I així, amb les emocions a flor de pell, hem introduït la figura de l’artista català Josep Guinovart. Una persona que, amb la nostra edat, va haver de viure la crueltat de la guerra, viure en una cabana al bosc, passar nits al ras, compartir i relacionar-se íntimament amb la natura, cosa que li va deixar empremta per sempre més.
Coneixerem l’Espai Guinovart d’Agramunt el proper divendres!
