“Les primeres obres d’art no van ser creades per ser belles, sinó per donar sentit al món.”
Richard Leakey

Durant les vacances d’hivern, cadascun de nosaltres va assumir una tasca molt important: cercar informació sobre les pintures rupestres i, més concretament, sobre com els artistes de la prehistòria elaboraven les eines i els colors que utilitzaven.

El treball i el compromís individual han estat fonamentals per poder continuar avançant a l’aula. Gràcies a totes les aportacions, hem dedicat el dimecres de projecte de comunitat a compartir, comparar i analitzar la informació recollida, amb l’objectiu de donar resposta a les preguntes que ens havíem formulat sobre l’art dels primers homínids i completar un petit mapa amb les idees més rellevants.

Comencem situant-nos en el tema a través de la lectura i comprensió del text que introduïa les tasques.

Fa moltíssims anys, quan les persones vivien en coves i no existien els llibres, ni les càmeres, ni les pantalles, els humans van començar a explicar històries d’una altra manera: pintant a les parets de les coves. A aquests dibuixos se’ls anomena pintures rupestres.

A les coves hi dibuixaven animals, escenes de caça, mans, formes misterioses o coses importants de la seva vida. Gràcies a aquestes pintures podem saber com vivien, què veien i què els preocupava.

Les coves eren com els seus llibres d’històries, i cada pintura és un missatge que ens han deixat des de fa milers d’anys.

Posteriorment, a la rotllana i amb la llibreta a la mà, llegim la informació que cadascú ha portat escrita. A mesura que avancem, ens adonem que moltes idees es repeteixen, fet que ens ajuda a identificar les paraules i conceptes més rellevants que podem anotar. Les eines ens són fàcils d’imaginar: mans i dits, plomes, troncs, pèl d’animals o ossos buits per bufar. En canvi, quan comencem a parlar de com obtenien els colors, apareixen paraules més complexes, que interpretem com els noms de diferents minerals o pedres.

Amb cadascun d’aquests materials obtenien colors diferents, però ens desperta especial interès conèixer millor aquests noms tan estranys, sobretot tenint en compte que som el grup dels geòlegs i geòlogues. Per aquest motiu, arribem a la conclusió que caldrà continuar investigant.

El que sí que ens queda clar és el procés que seguien per obtenir els colors. Primer, esmicolaven i trituraven els minerals fins a obtenir una pols fina; després, la barrejaven amb greix animal, resina, sang i/o aigua.

Per acabar de comprendre aquest procés, a la tarda el posem en pràctica i, tot i utilitzar materials més moderns, elaborem “pintura” blanca amb guix i pintem amb els dits.

Aquesta experiència ens anima a voler continuar aprenent i ens va fer sentir més a prop dels nostres avantpassats. Sabem que ben aviat ens podrem convertir en artistes prehistòrics, començant per anar al bosc a buscar tot el necessari, tal com ho feien els humans de la prehistòria.

“No podem pensar en el futur si no mirem enrere als nostres avantpassats.“

Edmund Burke

Abans de marxar de vacances d’hivern, vam descobrir els noms que defineixen i divideixen el període en el qual estem immersos. Tot i que en alguna conversa havia sorgit la paraula prehistòria, fruit dels llibres temàtics que portem a l’aula com a fonts d’informació, no li havíem donat massa rellevància. No obstant això, l’evolució dels homínids i el pas del temps va generar la necessitat de recuperar aquesta paraula i, alhora, conèixer-ne d’altres.

El primer que vam fer va ser confegir la paraula PREHISTÒRIA, ja que veure-la escrita amb lletres mòbils ens permetia jugar amb les seves lletres i canviar-les quan pensàvem que s’escrivien de manera diferent. De seguida, ens vam adonar de la paraula HISTÒRIA i la vam separar del prefix PRE. Després de fer hipòtesis sobre el seu significat, entre tots i totes la vam definir com el període previ a la història, i més concretament, a la història escrita.

Durant tot el primer trimestre vam parlar sobre el període en què els primers homínids eren nòmades i es desplaçaven d’un lloc a un altre buscant aliments i refugi. Per descobrir el nom d’aquest període dins de la prehistòria i del període posterior, vam utilitzar un codi secret, on calia fer la correspondència de lletres per trobar les diferents paraules.

Per acabar, a la rotllana vam posar en comú les paraules trobades i els seus significats, a partir del que coneixíem, buscant allò que fa que una etapa acabi i comenci l’altra.

D’aquesta manera, vam utilitzar la paraula PALEOLÍTIC per continuar avançant. A partir d’una imatge que recollia els principals trets d’aquesta etapa, ens vam organitzar en grups per realitzar un treball més precís. Vam buscar els trets que ja coneixíem i que havíem estat treballant i, alhora, vam descobrir-ne de nous, introduint temes que continuaríem explorant plegats.

Un d’aquests elements nous va ser el descobriment de les pintures rupestres, que van marcar tant la tasca per a les vacances d’hivern com el punt de partida del segon trimestre.

“La cuina va contribuir a fer que els nostres cervells fossin singularment grans.”,

Richard W. Wrangham

Durant els dos darrers dimecres, el nostre grup s’ha endinsat en el coneixement de l’Homo erectus, a partir de les experiències viscudes en la sortida al bosc.

En l’espai de la rotllana, recordar allò que vam experimentar i posar-hi paraules ens ha ajudat a reconstruir la seqüència d’activitats i a comprendre-les d’una manera més profunda. Les imatges d’aquella jornada s’han convertit en un suport essencial per explicar els reptes i les tasques que realitzà cada tribu d’Homo erectus. Gràcies a aquests instants capturats hem pogut descriure amb més detall quan construíem una cabana per refugiar-nos, quan cercàvem fruits per alimentar-nos, quan preparàvem un espai per conservar el foc o quan elaboràvem eines amb troncs i pedres per tallar, aixafar o caçar. 

Després d’aquesta primera conversa, ens hem aturat per fer un pas més enllà i intentar posar-nos a la pell dels nostres avantpassats. Ens hem preguntat com ens havíem sentit en cada activitat i quines dificultats vam trobar-nos. Tots hem coincidit en el fet que ens ho havíem passat molt bé, però què no era una vida gens senzilla; encara menys si imaginàvem haver de repetir aquelles feines un dia rere un altre. Acostumats com estem a totes les comoditats, la idea de dormir a la intempèrie, caçar el nostre menjar o construir les mateixes eines ens ha semblat gairebé impossible. La conclusió ha estat clara: tenien una vida molt dura.

Abans d’iniciar el treball individual, avui ens hem aturat a llegir una pàgina del llibre Terrícoles, amb l’objectiu d’ampliar la informació que ja coneixem. Hem descobert que fa aproximadament 1,8 milions d’anys els Homo erectus van sortir d’Àfrica per primer cop.

Aquesta dada ens ha despertat curiositat i, com que no teníem del tot clar on situar aquest continent, l’hem buscat en els atles i l’hem localitzat. També hem reflexionat sobre a quins altres continents podrien haver arribat en iniciar llargues migracions.

Després del treball col·lectiu, cadascun de nosaltres hem documentat l’experiència compartida i les vivències personals a la llibreta de comunitat, explicant què havíem fet i recollint reflexions pròpies. També hem realitzat una autoavaluació del funcionament de cada tribu, valorant si havíem aconseguit els reptes proposats.

Més endavant, entre tots hem decidit agrupar allò que havíem descobert de l’Homo erectus en quatre grans àmbits: l’alimentació, les eines, l’habitatge i el foc. Eren les característiques principals que els diferenciaven de l’Homo habilis i representem aquesta informació de manera plàstica. Cadascú ha elaborat el seu propi treball mitjançant la tècnica del collage, tot incorporant elements significatius. Finalment, llegim diverses frases i les relacionem amb cada apartat, enganxant-les perquè el text acompanyi i expliqui breument cada imatge.

Un cop coneguts els Homo erectus, fem un pas enrere en el temps i ens endinsem en la figura dels Homo habilis, els primers representants del gènere Homo. Tot i aparèixer abans, descobrim que ambdós grups coexistiren durant gairebé mig milió d’anys. Ho fem projectant una imatge a la pantalla que ens permet llegir i comentar alguns trets destacats i establir comparacions entre uns i altres.

Hem après que eren individus de poca alçada, que temien els animals salvatges i que es defensaven pujant als arbres o llançant pedres. No caçaven, sinó que eren carronyaires i aprofitaven els animals morts que trobaven.

Aquesta experiència ens ha permès comprendre millor la vida dels nostres avantpassats i valorar la complexitat de les primeres formes d’organització humana, alhora que ens ha animat a continuar explorant la prehistòria.

“L’evolució no és un procés lineal que porta de l’inferior al superior, sinó un arbust ple de ramificacions, d’èxits i extincions.”

Stephen Jay Gould

Durant aquestes darreres dues setmanes, el grup dels geòlegs ens hem endinsat en la descoberta de l’evolució humana i en la figura d’un dels científics més rellevants per entendre-la: Charles Darwin.

La nostra aventura va començar amb la sortida al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica), on vam conèixer un dels nostres avantpassats més emblemàtics: el Pierolapithecus catalaunicus, més conegut com en Pau. Durant la visita, vam descobrir la importància d’aquest primat dins la història evolutiva, ja que presentava característiques molt significatives, com la rotació dels canells i els turmells i la capacitat de posar-se dret sobre dues cames.

De tornada a l’aula, vam continuar el treball iniciat als Hostalets de Pierola, imaginant el camí que separa en Pau de nosaltres. Ens vam fixar en les característiques que han anat canviant al llarg del temps i vam representar les nostres hipòtesis a través del dibuix o de l’escriptura, segons la manera amb què cadascú se sentia més còmode per expressar-se.

A continuació, vam compartir les nostres idees a la rotllana, on va sorgir una paraula clau: evolució. En voler entendre millor aquest concepte, el Gael ens va parlar d’un llibre: L’origen de les espècies, de Charles Darwin. A partir d’aquesta descoberta, vam voler saber més sobre aquest científic i les seves aportacions.

Vam visualitzar un vídeo d’InfoK que ens va permetre fer un repàs de la seva vida i dels seus descobriments. Després de la projecció, vam posar en comú tot allò que cadascú havia entès o recordava. Aquesta activitat ens va ajudar a adonar-nos que una mateixa informació pot ser compresa de maneres diferents, i que sovint recordem allò que més ens ha cridat l’atenció, deixant de banda altres aspectes igualment importants.

Després de compartir i ordenar les idees principals, vam concloure que Charles Darwin va descobrir que les espècies del món eren diferents i que evolucionaven per adaptar-se al medi i sobreviure, o bé s’extingien.

I nosaltres, què?

Per respondre aquesta pregunta, hem iniciat un nou treball sobre l’evolució humana, a través d’un conte que ens convidava a descobrir com vam arribar a ser humans, a entendre com vivien els nostres avantpassats i a mirar la Terra amb la mateixa curiositat que en Pau. Un relat per imaginar, aprendre i fer-nos preguntes sobre els orígens de la nostra espècie.

Parlem de noms ben estranys i que ens costa de pronunciar. Sabem que són noms científics i que a vegades els anomenem de forma més col·loquial, com el Pau, la Laia, l’Ardi o la Lucy. També hem après a identificar els petits grans canvis que es van produir entre uns i altres: el fet de començar a caminar drets, fabricar eines de pedra o descobrir el foc.

Arbre de família

Finalment, hem reflexionat sobre la manera com sovint es representa l’evolució humana. Tot i que habitualment la veiem dibuixada en línia, hem entès que aquesta és una visió errònia. La millor manera d’entendre-ho és comparar-ho amb el nostre arbre familiar: explicar les relacions de parentiu de manera lineal és impossible, ja que tots provenim de diferents branques que es connecten i divergeixen. De la mateixa manera, l’evolució humana no és una línia recta, sinó un arbre ple de ramificacions, que mostra quines espècies van extingir-se, quines van continuar evolucionant i quines van arribar a conviure alhora.

Així, els geòlegs tanquem aquesta experiència amb una mirada més profunda i curiosa sobre els nostres orígens, tot entenent que som part d’una història que continua evolucionant cada dia.

“Els geòlegs tenen la sort de llegir el passat escrit a les pedres.“
Charles Lyell

Fa alguns dies el nostre grup va descobrir el seu nom enterrat a l’espai del parc. Aquest fet tan inesperat va despertar la curiositat dels infants i va oferir un context que ens va fer que parlar posteriorment a l’aula a partir d’imaginar, dibuixar i verbalitzar: “Què ens amaga la terra?”.

Més tard, vam començar a preguntar-nos què devia voler dir “geòleg i geòloga”. Van sorgir moltes hipòtesis i interpretacions diverses, però també el desig de saber-ne més. Així va néixer una primera tasca: buscar informació a casa per després posar en comú els significats trobats i poder-ne construir un de nou, consensuat entre tots i totes.

Quan ens vam retrobar, vam iniciar una sessió de lectura i conversa. Cada infant va llegir en veu alta la seva aportació mentre la resta escoltava atentament. En cada lectura, ens aturàvem per aclarir paraules noves o conceptes que generaven dubte, tot aprenent a comprendre i a donar sentit conjuntament al que llegíem.

A mesura que avançàvem, ens vam adonar que hi havia paraules que es repetien sovint en les diferents definicions. A la pissarra digital vam anar recollint les més significatives: fòssil, mineral, pedra, científic, terra, passat, roca, temps i investigar.

A partir d’aquest vocabulari comú, vam construir de manera conjunta una definició pròpia que representés allò que som i el que volen ser com a equip. Vam ordenar les paraules, vam buscar la millor manera d’expressar-les i vam acabar formulant un significat compartit del nom: els Geòlegs i les Geòlogues.

“Ser geòlegs i geòlogues és mirar més enllà de la superfície, és voler entendre el que hi ha sota els nostres peus.”