UN REGAL INESPERAT

Només amb l’aventura, algunes persones aconsegueixen conèixer-se a si mateixes, trobar-se a si mateixes.

Andre Gide

Finalment, hem pogut gaudir d’aquest regal inesperat: unes colònies extres a Cal Mata, la casa pairal de la Marta Mata a Saifores. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i nosaltres en fem 20 d’escola. Des de la Fundació ens han regalat la possibilitat de fer unes colònies lúdiques a cost 0 pel que fa a l’allotjament i al menjar; i ens hi hem tirat de cap. Havíem de marxar el passat dijous 12 de febrer, però pel tancament per l’alerta de vent les vam haver d’anul·lar. Per sort, disposaven d’un forat per aquesta setmana i ho hem aprofitat.

Han estat dos dies divertits on hem gaudit de moltes descobertes al voltant de la figura i l’obra de la Marta Mata Garriga. A través d’un Scape Room hem trobat la càpsula del temps de la Marta Mata, que ens ha endinsat al llarg de la seva vida a partir d’un recull de fotografies, un diari personal i una auca. També hem tingut l’oportunitat de descobrir la casa i alguns dels espais tan singulars com la biblioteca i les aules-tallers. L’endemà hem pogut fer un taller de manualitats i hem gravat els pòdcasts amb llegendes tradicionals de l’Anoia seguint l’exemple de la Marta Mata i la seva defensa de la cultura popular catalana. 

Per sort hem gaudit d’una meteorologia favorable, que després de l’hivern que portem, ja tocava! Sol, rialles i experiències.

Les colònies són molt més que una sortida lúdica. Ja és tradició a la nostra escola vincular els projectes a aquestes propostes. De fet, les considerem com a experiències educatives integrals, ja que contribueixen al creixement emocional, social i acadèmic dels infants. Però a més es converteixen en un collage de records que omplen els cors de tots els que les vivim. I sí, sovint plantegen reptes personals, que a vegades costen d’assumir. Les colònies contribueixen a la formació de la personalitat, millorant l’autonomia, la responsabilitat i la confiança en un/a mateix/a. Ajuden a la socialització i la convivència, i ofereixen un aprenentatge vivencial amb experiències directes sobre el medi social, cultural i natural.

A l’abril hi tornarem, aquest cop cap a Coma-ruga!

CINEMA PER ENTENDRE EL MÓN: “DOS CONTRA EL HIELO”

«The real voyage of discovery consists not in seeking new landscapes, but in having new eyes.» — Marcel Proust

Avui, dins del projecte “Abraçant el món”, l’activitat l’hem fet tota la Comunitat de Grans, distribuïts a les diferents aules.

Primer hem parlat de la fitxa tècnica de la pel·lícula: títol, any, país, personatges principals i altres dades bàsiques. Després ens hem plantejat de què podria anar la pel·lícula abansd e mirar-la i quina relació podria tenir amb el nostre projecte de Comunitat.

A continuació hem visionat la pel·lícula Dos contra el hielo, basada en una expedició real a Groenlàndia. La història ens ha permès conèixer aquest territori, les seves condicions extremes i les dificultats que hi troben les persones que hi viuen o hi viatgen. Ens hem adonat que el que passava a la pel·lícula, una història de fa molts anys, té relació amb l’actualitat i amb el món en què vivim.

Un cop acabada, hem fet diverses activitats de comprensió: hem respost preguntes més tancades per assegurar-nos que havíem entès la història i també preguntes obertes per poder opinar i interpretar el que havíem vist.

Finalment hem fet un debat al voltant de l’actualitat: hem parlat del territori, dels interessos dels països, del medi natural i de les decisions humanes. Hem vist que una pel·lícula no només serveix per entretenir-nos, sinó també per ajudar-nos a pensar i a entendre millor la realitat.

Avui el cinema s’ha convertit en una finestra per mirar el món.

QUAN L’ALEGRIA D’APRENDRE SURT DE LA PELL D’UNA TARONJA

Cuanto mayor es la isla del conocimiento, más largo es el litoral del asombro y la curiosidad. 

(Ralph Washington Sockman)

Ja a l’edat antiga sorgeix la necessitat de representar sobre superfícies planes el coneixement dels llocs. Va ser Eratòstenes qui va reconèixer que la Terra és esfèrica. I més tard, Ptolomeu (s. II dC) va introduir la idea de les coordenades i els primers intents de projecció. A l’Europa cristiana de l’edat mitjana, no hi va haver massa voluntat de tenir un coneixement científicocartogràfic. Haurem d’esperar a l’època del renaixement, dins de l’edat moderna que es torni a viure un gran impuls. De fet va ser en el segle XVI quan apareix la Projecció Mercator que avui encara ocupa la majoria de les representacions.

Treballar amb mapes ajuda a adquirir un pensament espacial bàsic, ja que ens permet comprendre les diferències entre la representació plana i la corbada. També contribueix a ampliar la mirada envers el perquè de les coses. Darrere de les decisions solen haver-hi interessos que les emparen i justifiquen. Així els mapes mundi que tenim més vistos són aquells que posen als països més poderosos en situacions d’avantatge respecte als que no tenen tant poder mundial.

Aquesta setmana, el grup dels Sherpes hem compartir amb els Maorís i els Chi les nostres descobertes sobre com passar de l’esfera al pla. Ens hem trobat plegats a l’aula de música i allà hem vist de nou el vídeo que ens ha ajudat a comprendre com les projeccions que fem servir per representar el món són fruit d’una idea de com es creuen que han de ser les relacions mundials.

També els hi hem mostrat, amb l’ajut d’unes taronges, les moltes possibles distorsions. I els hi hem recomanat que a casa ho provin i ho expliquin als seus familiars.

Ha estat una proposta molt enriquidora i en guardarem un bon record, segur!

QUAN LES GUERRES NO SÓN JOCS

“Després va venir la guerra, jo tenia nou anys i vam anar a Agramunt. Aquesta circumstància ha marcat per sempre la meva trajectòria. El meu tatuatge és la terra”.

Josep Guinovart

Aquesta ha estat una setmana de molta reflexió a la comunitat de Grans.

Ben tornats de la jornada de convivència, a les aules ens vam sorprendre intentant cadascú dibuixar al so de dues cançons molt especials: What a Wonderful world de Louis Armstrong i Guerra de Residente. Les emocions que sentíem, amb un i altre tema, eren ben diferents. Ens inspiràvem també amb les paraules que sentíem, en anglès o castellà, per acabar d’evocar les nostres primeres impressions. Quins móns per abraçar!

Després de conversar i veure les diverses representacions, vam mostrar fotografies diverses, unes on hi sortíem molts de nosaltres jugant a lluites i baralles i d’altres d’infants i indrets del món que viuen guerres de les de veritat. I és que de nens i nenes, com nosaltres, que viuen o han viscut una guerra n’hi ha masses… un d’ells Josep Guinovart, artista català destacable.

Les guerres certament no haurien de ser un joc!

Amb aquesta prèvia, el dimecres ens esperava una sortida que no ens deixaria indiferents: descobrir el poble d’Agramunt i l’Espai Guinovart. Quan Guinovart tenia més o menys la nostra edat, Agramunt va ser la seva terra de refugi, deixant la Barcelona atacada durant la guerra civil. Però és clar, al poble també van arribar els bombardejos i l’artista, aleshores nen, va haver d’amagar-se entre el bosc, amb la seva família, en una humil cabana, fusionant-se amb aquell entorn encara més salvatge i natural que el poble. De la seva experiència en va fer produccions d’una bellesa impressionant. En vam veure tres de centrals que ocupen l’Espai Guinovart, plenes de missatges i d’història: Les quatre estacions, l’Era i la Cabana.

Quina sort poder-hi entrar, veure, imaginar, descalçar-nos, sentir… ens vam omplir d’art!

Per acabar d’arrodonir la jornada, vam explorar un parell de secrets d’Agramunt, dos espais que van servir de refugi en els bombardejos del poble: l’antic pou de gel i el refugi sota l’església. Estar en aquests espais, profunds, sense llum natural, humits, sentint part de la història, ens va emocionar de debò.

Tan sols ha estat l’inici del projecte, però ja ens ha impactat. Queda tot el curs per descobrir coses i seguir Abraçant el món.

CONVIURE DEIXANT TEMPS

De temps en tenim tot el del món, només cal prioritzar per a què volem utilitzar-lo“.

Elogi de l’educació lenta. Joan Domènech

La jornada de convivència va arrencar aquest dijous, abans de les 9h, quan famílies voluntàries van entrar cotxes a la pista per carregar les motxilles que ens deixarien a la Censada. Nosaltres carregàvem l’esmorzar, el dinar, l’aigua i un impermeable, ja que la previsió era de rebre algun ruixat pel camí. Puntualment, una bona colla de Grans desfilàvem els fulards taronges cap a Montbui. La caminada era agradable, el temps acompanyava: ni ressol, ni calor, ni fred… una tardor inspiradora per gaudir del paisatge i la bona companyia. Teníem un encàrrec: arribar a lloc amb dues pedres planes, de la mida del nostre palmell.

Abans de mig camí parada per beure una mica i omplir la panxa, encara quedaven 2/3 de recorregut per arribar a lloc. Xerrades disteses, secrets, rialles, mentre la natura ens regalava bolets estranys (no els hem de tocar), cucs misteriosos i ous sense poder identificar. A les 12:15h just havíem fet els 10km i el wikiloc ens informava que anàvem a molt bon pas: 4km/h. Fèiem els càlculs per descobrir l’estona que quedava i a l’hora que arribaríem… Hi havia qui tenia clar que a les 13h es dina!

I així va ser, a les 13h arribàvem a la Censada i ens preparàvem per dinar i començar a explorar els espais i raconets. Vam saber demostrar que som ben capaços d’organitzar-nos i jugar sense pilotes pel mig, fent d’altres jocs d’activitat física, reptant pels desnivells, explorant materials… tot descobrint nous companys. Després de dinar vam organitzar-nos per distribuir les habitacions, sota la consigna que arreu hi havia d’haver persones de les 3 aules. No hi va haver cap problema i després d’escollir un nom per cada grup, vam presentar les coreografies que amb pocs minuts vam haver de preparar. Els riures no hi van faltar i ens vam merèixer el berenar!

Una vegada instal.lats vam poder seguir gaudint de temps i espai lliure, perquè es notava que el necessitàvem i demostràvem que ens sabíem organitzar, aprofitant els espais exteriors ja que el temps bé ens ho permetia. Els núvols ens vorejaven però ni gota!

Vam aprofitar que teníem voluntaris per escriure números a les pedres recollides; més tard veuríem per què servirien. Per sopar tot allò que com a nens i nenes ens agrada: pizza, nuguets i xips. Vam repetir el que volíem i ja era hora de fer córrer les llanternes per fer l’esperat joc de nit: poden les pedres fer abraçades?

Vam descobrir que sí, calia buscar-ne dues, procurant que tinguessin nombres alts. Els que es creien espavilats van canviar de cara quan vam seguir explicant la segona part de la jugada. Amb una pedra amagada dins cada mà la Laura ens deia left or right i després de tocar-nos la mà havíem de fer tantes abraçades com indicava el nombre de la pedra. Us imagineu la cara dels que tenien les dues pedres agraciades amb el 68? Creiem que encara hi són ara, abraçant a algú o altre. Vam passar-ho molt bé, jugant a fer abraçades originals, de les que apreten, de les que reconforten i ens agraden. I, amanyagats per tot arreu, molts ja demanaven descansar i poder dormir, el dia havia estat llarg i molt intens.

L’endemà vam gaudir d’un esmorzar molt complet i vam seguir demanant temps de joc lliure, amb tanta companyia. A mig matí els mestres ens van fer propostes de jocs tradicionals, amb i sense material, recordant que la convivència seguia sent la protagonista. No haguéssim marxat mai, però l’autocar ja ens esperava per tornar cap a l’escola al migdia.

Per la tarda era important tornar, ni que estéssim ben cansats. Tots vam acceptar el repte i ens hi vam comprometre: som Grans, que es noti! Vam fer un bon tancament de la jornada i les valoracions oportunes… i en resum, l’any que ve i volem tornar, tot i que ja no tindrem aquestes Matildes.

La jornada de convivència contribueix a formar persones autònomes, conscients i compromeses amb els altres i amb el medi que les envolta. Fomenta estils de vida actius i saludables, tot donant importància al temps lliure que permet més espai al llenguatge emocional i la narració de vivències significatives.

LA PRIMERA ABRAÇADA

Encara queden moltes coses al món per les quals val la pena lluitar.

Jane Goodall

El passat dimecres ens vam trobar les tres aules de grans, al gimnàs, per iniciar el Projecte de Comunitat. Vam començar amb un joc entranyable per donar la benvinguda als Tintins i presentar-nos tots i totes. Amb molta emoció esperàvem un sobre amb el nostre nom mentre intercanviàvem somriures i mirades; així descobríem que potser no ens coneixem tant com ens pensàvem. 

Dins del sobre hi havia un bocí d’imatge acompanyat d’un text difícil de desxifrar. Les hipòtesis començaven a fer bullir tots els caps. Aviat vam veure que calia anar-nos agrupant per confegir les imatges senceres i rumiar plegats. Amb els trencaclosques fets se succeïren una llarga tirallonga de paraules molt suggerents: paisatge, bioma, llengües, món, continents, festes, sabana, selva, tradició, muntanyes, rius, llacs,…

Seguidament vam presentar els noms dels 5 grups de projectes: S, de Sherpa; M, de Maorí; Qu, de Quitxua; CH, de Chi; i L, de Lapó. Hi van haver alguns agosarats/es que s’atrevien a llegir i buscar paraules conegudes, de referència per fer les seves deduccions. En aquest moment ja teníem tots i totes clar que cada escrit representava alguna llengua de cada continent. 

I per acabar el matí vam fer un visionat d’imatges artístiques diverses que introduïen el nom del projecte: ABRAÇANT EL MÓN!.

Per la tarda ens retrobàvem per veure plegats Binta, y la gran idea i Here we are; dues propostes ben diferents que ens oferien un món de possibilitats per fer-nos pensar i commoure, mentre la imaginació i el desig perquè fos demà anaven de la mà.