Després de les vacances de Nadal els infants s’han situat de nou a l’espai sense dificultats… i val a dir que això ens indica que hi ha hagut un bon procés de familiarització des del setembre, on tot@s hi hem tingut molt a veure… gràcies famílies, per la part que us toca!!! Com veureu a les imatges, el fet de poder mirar els àlbums familiars des de la calma i la no enyorança i de compartir amb il·lusió amb els companys i amb nosaltres les seves vivències, és una clara evidència del que anteriorment us comentàvem.
Aquests dies les estones d’un joc més tranquil es van alternant amb moments en què necessiten molt més moviment. En el joc dels infants sorgeix cada vegada més l’interès per l’altre infant, per observar, comprovar i imitar allò que l’altre està fent. A més a més que el company és una font d’aprenentatges, el fet d’imitar-se els fa connectar entre ells, comencen a aparèixer petites estones de joc en comú i a sentir la pertinença de grup.
Molts dels infants tenen actualment la necessitat de trobar els límits del seu cos (entre d’altres) i ho fan amagant-se, jugant a aparèixer i desaparèixer… Així que quan s’adonen que un company està amagat a dins del mòdul o a qualsevol raconet, sorgueix aquest joc de complicitat entre ells: buscant-se, imitant-se, abraçant-se… S’enriolen i s’engresquen i sovint, tanta emoció, acaba desbordada, ja que molts d’ells senten el seu espai vital envaït.
Aquesta necessitat de trobar els límits amb el seu propi cos, també es fa palesa quan busquen els límits dels adults o dels altres companys. Sovint ho fan agafant-se l’objecte, quan realment no estan interessats en aquell objecte en si, sinó en l’acció que fan amb ell, o per comprovar la reacció-resposta del seu company.
Cliqueu aquí per veure més imatges
Com a adults observem i deixem espai per veure com la situació es va resolent per si sola… o a vegades oferint algun material igual o semblant al costat, tot i que moltes vegades no és del seu interès. El més important, com a adults, és el que el nostre cos els transmet a ells, que hi som presents en allò que està passant. Normalment, la situació s’acaba resolent quan un dels dos cedeix l’objecte i cal no posar la mirada “justiciera” des dels adults, ja que en aquestes edats no tenen, ni senten, ni viuen la justícia igual com nosaltres. La major part de les vegades no és tan important qui tenia l’objecte, com poder continuar jugant amb aquell objecte, amb una altra cosa o amb la companya.
El més rellevant doncs, seria que nosaltres ajudem als infants tot descrivint-los la situació, el que ha passat i poder posar paraules a com se senten, sense judicis. Aquesta part és vital si volem posar-los en contacte amb les seves emocions i situar-los en aquesta petita societat que és l’escola.
