Qui és el protagonista del joc?

És fascinant el que passa quan l’adult es queda en segon pla i dona espai als infants perquè ells mateixos prenguin la iniciativa del seu joc. Moltes vegades fem propostes pensades per potenciar un tipus de joc que creiem que s’adequa al seu moment vital… a vegades l’encertem i d’altres no. 

Just ara comencen a estar en un joc més “col·lectiu”, on es van trobant en petit grup i es van imitant i buscant entre ells, compartint nous llenguatges i maneres de relacionar-se. En aquestes edats encara no es poden comunicar amb el llenguatge oral, madurativament no estan preparats per controlar les seves emocions i, alhora, tenen molta necessitat d’expressar-les, així que l’adult és clau. Necessiten un adult que posi uns límits clars i amorosos i que des de la calma pugui acompanyar-los en els seus neguits i frustracions. També hem de poder diferenciar quan es tracta d’una necessitat pròpia de l’edat, com per exemple el moviment: pujar, baixar, enfilar-se, saltar…  i oferir-los alternatives d’on poder fer  aquest joc. Ens  ajudarà el fet d’utilitzar consignes en positiu (“pots caminar” en lloc de dir “no corris”) que no aturen la seva acció. Cal separar aquestes necessitats de les “normes” socials pròpies de la cultura on vivim i que els adults els les hem de fer conèixer. Els NO són necessaris i més quan es tracta de seguretat. Evitar-los les frustracions no els ajuda en el seu creixement i en la seva autoestima i no podem delegar als infants decisions que corresponen als adults.

Cliqueu aquí per veure més imatges

Ells juguen i descobreixen de forma innata i si nosaltres som capaços de donar-los l’espai i el temps necessari perquè vagi sorgint de forma espontània el seu joc, el joc lliure, ens podem trobar amb meravelles com: 

  • Deixar uns matalassos molls de forma vertical perquè el sol els eixugui i trobar-nos que ens agafen els mocadors que portem al damunt i comencen a eixugar-los; 
  • Baixar la taula de l’espai per preparar-la per dinar a posteriori i engrescar-se una gran majoria a picar com fent una música de la Mercè i després aplaudir-se.
  • Que descobreixin que sota la taula del menjador hi ha tot de cadires de fusta i l’aparten amb prou força per a descobrir dos plans nous de joc.
  • Oferir propostes de troncs i pots (els adults posem l’expectativa en el fet que allí facin un transvasament) i agafar els troncs i fer-los passar pels forats que hi ha a les cadires de tres posicions.
  • Oferir-los les cintes en els moments de música i fer-les encaixar en diferents llocs i objectes.

No ens cansarem de repetir la importància que té l’observació de l’adult, la mirada que posa en l’infant… una mirada de no anticipar-se, ni interferir, ni intervenir… deixar fer sense jutjar, perquè des que neix l’infant sap el que ha de fer. Només li cal un entorn adaptat on pugui desenvolupar-se amb seguretat, on el model de l’adult és fonamental.

“Intentar ensenyar a un nen alguna cosa que pot fer per ell sol no solament és inútil sinó que també és perjudicial.”

EMMI PIKLER