Com a societat mediterrània que som, moltes de les nostres trobades socials, giren al voltant d’una taula, d’un àpat. A l’escola bressol aquests moments de relació, entaulats davant del menjar, també hi són.
El menjar no només és un acte amb què els infants s’alimenten i cobreixen les seves necessitats bàsiques de nodrir-se, és també un moment de trobada i convivència.
Al voltant de la taula, quan anem a dinar o estant asseguts per fer el tastet del matí o de la tarda, sorgeixen converses ben interessants entre els infants.
Tot menjant s’enceta una conversa que, a vegades té a veure amb la temperatura de l’aliment i comencen a bufar, amb el color, hi ha qui arrufa el nas en notar el tacte llefiscós… i mentre algú comenta que no li agrada, hi ha qui ho troba boníssim i en demana més.
En altres moments la conversa comença quan un infant ens explica com es diu la mare i després també surt el nom del pare, germans, avis… i tots s’hi acaben animant. Com fem els adults a la sobretaula, ells es van explicant vivències, coses relacionades amb la família i per exemple, els dilluns repassem el cap de setmana i ho acabem sabent tot 😉 És un bon exercici de memòria.
Està clar que no tots tenen el mateix nivell de llenguatge a l’hora d’expressar-se, ja que fins als sis anys cadascú té el seu propi ritme evolutiu, i això no és cap problema, ja que tots participen de la conversa, utilitzant els seus recursos.
En aquestes converses, no només van ampliant i coneixent nou vocabulari, també guanyen experiències que tenen a veure amb el gust, d’olfacte, el tacte, l’oïda, la vista. El menjar és una explosió de sensacions per tots els sentits. I les nocions matemàtiques també hi són ben presents, en la forma dels aliments, en la mida, en la quantitat que en volen, etc.
Cliqueu aquí per veure més imatges
Al voltant dels àpats hi ha un munt d’hàbits i rutines que els infants van interioritzant d’acord amb la societat on vivim. Fent servir cada vegada més els coberts, estant asseguts quan mengen, posant-se el pitet, etc. I tenen molt clar que abans i després de menjar cal rentar-se les mans. Els hauríeu de veure com es pugen les mànigues tots sols, i no és gens fàcil. Són rutines que ja tenen tan clares, que pràcticament no ens cal dir res. I és fascinant veure com s’ajuden entre ells quan s’adonen que al seu company o companya els costa de fer alguna cosa, com ara posar-se el pitet, treure’s o posar-se la roba, etc. Tots aquests hàbits els donen seguretat i els ajuden a situar-se en cada moment del dia.
I amb aquest desig d’imitar i de “fer com” són ells mateixos que cada dia tenen més ganes de participar en totes les tasques que implica el fet del dinar. I posen les estovalles, es reparteixen els pitets, els coberts… En acabar desparen taula tot deixant les coses al carro i el porten fins a fora, on el recull la Sandra, la cuinera. Cada cosa al seu lloc, tot en ordre.
Ja ho veieu, el menjar és molt més que nodrir-se, és un acte social de convivència, de plaer i de molts aprenentatges. És així de senzill com aprenen els infants, de les coses quotidianes, en el “fer” del seu “dia a dia“.
“La rutina diària és per als nens el que les parets són per una casa, els dona fronteres i dimensió a la vida. La rutina els dona la sensació de seguretat. La rutina establerta dona un sentit d’ordre del qual neix la llibertat”. R. Driekurs (2003)
