Que difícil és compartir en aquestes edats! I perquè és difícil?, doncs senzillament perquè l’infant no està preparat encara neurològicament per a fer-ho, per tant, les baralles per les joguines és una de les situacions més comunes i naturals a l’escola bressol.
Els éssers humans naixem immadurs i, a mesura d’experiències, el cervell va madurant. L’infant és per naturalesa egocèntric i és que el primer que coneix és el seu jo i de mica en mica el va dissociant de la resta. És llavors, amb la distinció del jo i els altres, quan pot començar a entrar en joc l’empatia i quan també comença a ser més fàcil desprendre’s del que un té i en definitiva, compartir.
Cliqueu aquí per veure més imatges
A l’espai bastoners acompanyem molt als infants en aquest sentit. Es tracta d’un treball en el respecte, la contenció i la socialització, entre d’altres. Com diem, és usual que els infants disputin per les joguines: “això que veig jo també hi vull jugar, per tant, ho agafo”.
Coneixent el moment evolutiu de l’infant, és una reacció ben natural, però en un entorn socialitzat és important que els infants vagin aprenent que no ho és, i acompanyant-lo en aquest sentit, ho aniran madurant.
El treball es fa en ambdues direccions: tant l’infant que pren, com al qui li prenen. Un, ha de retenir-se i abans de prendre, demanar que hi vol jugar. L’altre, ha de poder decidir si vol continuar jugant o cedeix el que li és requerit.
Després també és un aprenentatge d’ambdues direccions: el d’esperar resposta i acceptar quina sigui (sobretot en el cas que no es vulgui encara compartir), i el de ser conseqüents amb el que es decideix i en el cas que encara es vulgui tenir, saber que l’altre ho vol i s’espera que acabem (que li haurem de donar, vaja!).
Al grup és bonic veure com en alguna ocasió els infants ja es demanen entre ells les joguines “mu deixes?“... la majoria de les vegades la resposta és un “no”, o alguns diuen “després”; resposta que cal acceptar, encara que no sigui l’esperada pel demandant i pugui ser frustrant momentàniament. Ara bé, sobreposar-se d’això, saber esperar i fins i tot trobar una alternativa com pot ser un altre objecte, és un aprenentatge immens i una força que l’infant s’enduu i que li servirà per situacions futures al llarg de tota la seva vida.
Cada cop més també veiem en el grup, les segones parts d’aquestes situacions: quan l’infant ja se’n cansa i li ofereix a l’altre l’objecte o la joguina desitjada. La cara de satisfacció dels dos és una meravella.
Per part nostra -de l’adult-, tenim també molt present reconèixer-los-hi el moment a tots dos infants (l’un per esperar-se i l’altre per oferir-li quan ja n’ha tingut prou) i agrair-los-hi l’actitud, és important també per al seu bon aprenentatge i fer-los-hi un bon acompanyament.
