A l’espai de Castellers aquest curs 22-23 hi trobareu a la Carla, el Karim, la Lara, el Julen, la Hanna, el Roger, l’Ona, el Gerard, el Martí, la Lucía, la Xènia, l’Abril, la Laia, la Lucía, el Pol, l’Arnau, el Nil, la Naia, la Marina i la Elena. La Betsa i la Xènia som els adults que les i els acompanyem diàriament.
El dia 1 de setembre donàvem el tret de sortida al curs i des de llavors ha estat molta la feina que hem fet entre tot@s: famílies, educadores i, sobretot, els infants, que són els protagonistes d’aquest procés de familiarització a l’escola, al que estem immersos.
I és que iniciar un curs vol dir iniciar la familiarització a l’escola, és a dir, sentir l’escola familiar, sentir-s’hi a gust, sentir-s’hi com a casa*. I això necessita de temps, un temps que el marca cadascú i que no es pot generalitzar, sinó que dependrà de les circumstàncies pròpies i el moment en què cada persona estigui.
Donar aquest temps i aquest espai per a que cada infant pugui fer el seu procés està sent essencial al grup per aconseguir aquesta fita… anem avançant i cada dia a Castellers s’observa com, entre tot@s, anem creant més vincles i assolint unes rutines, ambdós, essencials per ajudar en aquest procés.
De fet, però, sempre hem dit que el primer trimestre esdevé el temps de familiarització i enguany, havent de compartir entre tants infants, està clar que així serà. A alguns infants encara els costa la separació amb el familiar al matí, o en l’estona d’estada a l’escola encara s’enyoren en algun moment, però cada cop més accedeixen a buscar confort amb nosaltres, els adults de referència que els acompanyem i que alhora comparteixen amb la resta. I nosaltres sentim com efectivament i de mica en mica, es van establint els vincles.
Una cosa semblant passa entre els infants, i és que a l’escola han de compartir amb molts altres iguals, circumstància que no acostumen a viure-la fora i que alhora, per al moment maduratiu en què estan (els dos anys), just van reconeixent que aquesta es dona: un infant de 2 anys neurològicament encara és molt egocèntric i està en les primeres fases de reconeixement del propi cos, fases necessàries per progressivament poder anar reconeixent-se més enllà i reconèixer també que forma part diferenciada de la resta. Aquesta és la raó del perquè costa molt encara compartir joguines, espai, joc, emocions i atenció. Però aquest tema ja l’abordarem en altres articles… en aquest, ara tan sols ens queda acomiadar-nos de moment amb un gran:
BENVINGUTS I BENVINGUDES A L’ESCOLA, FAMÍLIES DE L’ESPAI CASTELLERS!!
