Fa tres setmanes que vivim tancats.
Recordo aquell migdia que vaig recollir els tres nens de l’escola carregat de preguntes i incerteses, i els primers dies, en què més que un confinament semblava una gran festa d’aniversari per als nens: no paraven de jugar, saltar, menjar galetes i descobrir Netflix. Vàrem gravar un grapat de vídeos i vàrem descobrir la videoconferència quasi per primer cop.
I van començar a passar els dies i la primera setmana va passar entre skypes i aplaudiments i va arribar la segona en què vaig començar a pensar que tot plegat ho havia de prendre com un regal.
Els meus fills ens trobaven a faltar. Suposo que tots volem el millor per als nostres fills i pensem que els hi donem el millor, però jo he descobert que no els hi donava el meu temps perquè la Maria, en Blai i en Quim trobaven a faltar esmorzar, dinar i sopar plegats. Trobaven a faltar les nostres abraçades lentes i sense pressa per córrer cap a escola o cap ballet i futbol. Trobaven a faltar no dutxar-se cada dos dies i fer-ho mitja hora ensabonant-se pausadament. Trobaven a faltar seure al sofà per reposar els àpats. Trobaven a faltar la vida familiar.
Trobaven a faltar que se’ns activés el cor i les emocions perquè el dia a dia, el tràfec, la feina, l’escola, els amics i els caps de setmana de tobogan no ens deixava escoltar el batec del nostre cor.
I avui, trobo la Maria dibuixant un cor ple de caramels, flors, cors i arts de Sant Martí: el nostre cor.
No sé quin dia tornarem a sortir al carrer per treballar, anar a l’escola o visitar els cosins, però el que sí que sé és que els nostres cors trobaran a faltar el confinament i les sèries de Netflix.
Tot sortirà bé.
Marc
Comentaris recents