Va ser l’abril de l’any 2010 quan em vaig adonar que s’apropava la fi del món. Em vaig aixecar com cada matí, vaig baixar a la cuina i vaig esmorzar com sempre. Tot semblava normal. Després vaig anar cap a classe, on m’esperava la meva professora. La seva cara no era d’estar de bon humor. Sense dir gairebé res, em va dir que l’acompanyes. Em va portar fins a una sala que jo mai havia vist a l’institut, al fons del passadís. Només al entrar vaig saber que no era una sala normal. Em van dir que em quedes allà la resta de les classes. No ho vaig entendre, però no vaig insistir. Jo sempre havia estat dels alumnes que es ficaven en problemes, així que vaig pensar que era un càstig més.
Els primers minuts van passar amb tranquilitat, però aquella calma es va trencar quan vaig veure l’escriptori. Era vell, de fusta vella, col·locat al centre de la sala. L’aire era fred i feia olor de pols antiga. Em vaig apropar. De cop, el calaix es va obrir sol amb un grinyol llarg i metàl·lic. El cor em va començar a bategar molt fort. Vaig fer un pas enrere. El calaix es va tancar de cop, com si algú l’hagués empès desde dins.Vaig correr cap a la porta. Tancada. Vaig donar cops i vaig cridar, però ningú em responia. El passadís semblava mort. L’únic so era la meva respiració. Darrera meu, el calaix es va tornar a obrir. No em vaig atrevir a girar-me. Vaig mirar el rellotge. Marcava les 17:00. Em vaig quedar glaçat. Quan havia entrat a aquella sala encara era de matí. Segons els meus càlculs, portava allà dins 8 hores. Llavors vaig sentir una mà freda tocant-me l’espatlla. Vaig cridar.
El despertador va sonar. Em vaig incorporar d’un bot al meu llit, suat i amb el cor a punt de sortir-me del pit. Tot havia estat un malson… o això vaig pensar. El calaix del meu escriptori era obert.
