Auswitch va ser el més letal de molts camps de concentració construïts per partidaris nazi durant la Segona Guerra Mundial. Per entendre Auswitch, és necessari saber que la principal ideologia nazi era l’erradicació de “races inferiors” a l’alemanya. Una de les “races” que més odiava Adolf Hitler, líder del Reich alemany, eren els jueus. Irònicament, ell venia d’una família de pare jueu, però Hitler no el suportava perquè havia tractat molt malament a la seva mare. Tot i no estar confirmat, hi ha la possibilitat que això fos el principi d’un odi irracional que acabaria conduint a una Segona Guerra Mundial.
Abans de ser convertit en un camp de concentració, Auswitch era una presó per a presoners de guerra russos i polonesos. Però l’any 1941 un tren de bestiar, el primer de molts, va arribar al camp amb 999 jueves joves i solteres. Elles s’havien presentat voluntàriament al govern pensant que anaven a treballar en una fàbrica de sabates durant tres mesos. Les supervivents d’aquell primer tren expliquen la confusió que van sentir al descobrir que el tren on havien de viatjar només tenia una superfície de palla on dormir i en sentir als soldats nazis escridassar-les de mala manera.
En l’arribar al camp les van alinear, entraven de cinc en cinc en unes barraques on els presoners de guerra els rapaven el cap i els hi tatuaven un número al canell. La primera jueva a qui li van tatuar va obtenir el número 1000, simbolitzant una nova era, les presoneres següents els hi van tatuar els números consecutius. Les van deixar en una altra barraca, on no hi havia més que fems de cavall, durant la nit. Al matí següent, una noia va demanar als soldats que la retornessin a casa, que no suportava viure en aquell lloc. Els soldats van riure i se la van emportar. Cap de les supervivents recorda haver-la vist mai més.
En els llibres d’història, reportatges, etc, es diu molt ràpidament la freda xifra de 6 milions de morts (només en camps d’extermini), dels quals 1,1 milions van ser des de Auswitch, la realitat és que tots aquells jueus i jueves eren germans, germanes, pares, mares, tiets, tietes… I la majoria nadons o nens petits, ja que no els servien per treballar. Si ja era dur sobreviure, imagineu les poques ganes de continuar endavant sabent que tot el que tenies en aquest món està destruït, que aquelles persones que havies portat al món se’ls havia acabat la vida abans que comencés. Edith Eger supervivent del primer tren, explica que se’ls feia impossible de comptar les morts voluntàries del camp de part d’aquelles que encara eren vives, però el seu esperit estava trencat del tot.
Cap a finals de la guerra, el 1944, les presoneres d’Auswitch es van adonar del que estava passant. Lluny d’estar esperançades, totes sentien el mateix temor que les anaven a cremar juntament amb el camp per esborrar les proves dels seus crims. Les seves pors no eren infundades, els soldats alemanys feia setmanes que ruixaven amb petroli els voltants del camp i revisant les armes de foc. Durant aquells dies noies del primer i segon tren que portaven gairebé tres anys tancades van decidir que si morien ho farien com i quan elles volguessin i van córrer cap a les tanques electrificades del camp. Tot i això, els Nazis mai van arribar a cremar Auswitch, tot i que sí que ho van fer en altres camps, es van limitar a fer-les caminar pel gelat terra a marxa forçada per reorganitzar-les en altres camps de concentració.
Després d’uns mesos va arribar l’esperada alliberació per part dels aliats. Va ser un moment alegre per a les supervivents, però alhora sabien que tot allò que havien perdut no tornaria, i per tant tenien sentiments oposats. “Tothom plorava, llàgrimes d’alegria o de tristesa, però tothom plorava”, frase d’un soldat anglès el dia de l’alliberació del camp Bergen-Belsen. Només sabem de sis supervivents del primer tren, Edith Eger, Eva Schloss, Rena Kornreix, Danka Kornereix, Elsa Goldchmidt i Jana Steineroba. Segurament hi hauria alguna més, però, tot i això, no arriba al 10% del total de dones arribades en aquell primer tren.
Auschwitz, un símbol de l’horror de l’Holocaust, representa la culminació de la ideologia nazi que pretenia erradicar les races considerades “inferiors”, especialment els jueus, que van patir una brutal deshumanització des del moment en què van arribar al camp. La història d’aquestes dones, que van arribar amb esperances i somnis, esdevé un record esgarrifós de la capacitat humana per a l’odi i de la necessitat urgent de recordar i aprendre d’aquests capítols atroços de la història.
