Em dic Elmä i entenc el llenguatge dels llops. Que jo sàpiga, sóc l’única persona del món capaç de parlar amb ells.
En canvi, no entenc els humans. Només saben causar dolor.
Tampoc entenc als meus pares perquè, efectivament, pertanyen a la raça d’humans. No suporto ser-ho, i sempre dic que sóc una cria de llop. També puc parlar amb gossos. La gent del meu voltant mai m’ha entès:
A la guarderia, quan tenia dos anys, la mestra no podia portar el seu gos a la classe, ja que, segons diuen, em posava a parlar amb ell. Quan vaig començar l’escola, tothom de seguida va veure que jo no era com els altres. A partir d’aquí, per a mi l’escola s’ha convertit en un infern: a cada classe surto al passadís castigada, tant si és perquè parlo amb el gos que veig des de la finestra (és un gos vell i savi, i, per educació, sempre intento petar la xerrada amb ell) com perquè no entenc com es juga amb una pilota i acabo dedicant-me a mossegar-la.
Però avui m’ha passat el que havia estat esperant durant anys:
El gran cap dels llops m’ha demanat que l’acompanyi al seu viatge anual cap a les terres fredes. El camí està ple de perills, però també de sorpreses i, sobretot, d’aventures. Tots els ingredients necessaris per acabar formant-me com a una petita lloba.
Me l’he trobat mentre tornava de l’escola, al gran cap. Estava allà assegut, davant d’un dels fiords per als quals he de passar per arribar a casa. M’he aturat a parlar amb ell i ha estat aleshores quan m’ha donat la meravellosa notícia. M’he quedat en xoc. I, un segon després, ja estava corrent amb totes les meves fortes cap a casa. Sé que costarà convèncer els meus pares ignorants, però m’és igual. Sinó, saltaré per la finestra de la meva habitació i així m’escaparé. Hauré de marxar de casa avui a les 23:50 de la nit, perquè, el viatge comença a les 00:00. Trigo 10 minuts des de casa meva fins al bosc on hi ha la manada del Gran Cap. He arribat esbufegant a casa meva i he entrat sense molestar-me a trucar a la porta. Vivim en una cabana minúscula a km del poble, és a dir, que la meva família és pobre, i, per tant, la porta de “casa nostra” no té pany. Aquesta també és una raó per la qual ningú a cria humana se m’acosta. A la mare li és igual viure aquí, i sempre diu, que, de fet, ho prefereix. Jo també ho prefereixo, ja que visc molt a prop de la muntanya, i sovint puc anar a visitar els llops.
.
Encara no t’he parlat del pare. El pare és miner, i treballa en unes velles mines de Noruega, a prop d’on visc. Gairebé no el veig, i no m’importa. Jo només agraeixo la companyia dels llops. Doncs bé,
quan he entrat a casa m’he trobat a la mare traient-se les botes i amb la pala a la mà. La meva mare s’ocupa de treure la neu de les carreteres.
-Què passa Elmä?-M’ha preguntat en veure’m amb els ulls brillant-me d’emoció.
He grunyit. No m’agrada que em preguntin què passa quan estic a punt d’explicar-ho, i menys amb aquest to tan desconfiat. Em fan perdre les ganes.
-El Gran Cap m’ha seleccionat per acompanyar-lo al seu viatge cap a les terres fredes-li he explicat sense apartar-li la mirada.
S’ha quedat parada. Aleshores, se m’ha acostat i m’ha dit:
-Sabia que algun dia passaria. És clar que et deixo,Elmä, i sigues puntual, aquesta nit. No facis esperar al Gran Cap.
M’ha sorprès la seva reacció. No m’ho esperava. Sense perdre ni un segon, he corregut cap a la meva habitació i m’he preparat els abrics. Sé que aquesta nit serà freda.
————————–
Acabo de sortir. Els meus pares estaven, com de costum, adormits. Jo, en canvi, és a les nits quan més excitada estic. Doncs bé, he sortit sigil·losament, i per les fosques muntanyes he anat caminant fins a arribar al meu bosc.
Allà, m’he trobat el Gran Cap, que altiu, m’ha dit
-Arribes puntual,Elmä, petit cadell. En els teus ulls hi veig la il·lusió reflectida, però el camí no serà fàcil. Cap any ho ha estat. Per això, t’has de comprometre, has d’estar segura de què vols acompanyar-nos. Ho estàs,Elmä?
-Sí, ho estic, Gran Cap, i em comprometi a acompanyar-vos i a ajudar-vos davant dels perills com un llop més de la manada-Li he contestat.
-Ho ets,Elmä. D’acord, amics meus, avui comença el gran camí anual cap a les terres fredes-Ha anunciat amb veu forta-.
Entre nosaltres s’hi han afegit dos cadells: Elkmür i Elmä, cap al final de la fila.-Hem corregut a col·locar-nos-hi. Quan ha vist que hi anàvem, ha prosseguit-
I, ara, si us sembla bé, comencem el camí. Passarem tot el dia caminant, i dedueixo que demà ja serem als boscos d’Hardangervidda. Dit això, ja podem començar.
I, a la vegada, tots ens hem posat a udolar a la llum de la lluna.
Jo anava amb Elkmür, el petit cadell, amb el que no parava de parlar:
-Saps què,Elmä? Aquest viatge serà molt emocionant, ho sé. Jo de gran vull ser explorador. Sempre em pregunti coses. T’has preguntat mai de què està feta la lluna,Elmä? I la nit?-Em preguntava.
-Moltes-li he respost, somiadora.
I hem seguit caminant.
————————–
No pot ser. És terrible. No pot haver passat.
Encara no ho entenc. Ha passat un dia i ja som a Hardangervidda.
El camí ha estat cansat, però això m’és igual. Jo no he parat de gaudir del paisatge: és increïble!!! Hem arribat a les 00:00 de la nit següent. Quan hi hem arribat, he sentit veus, i el Gran Cap ha eriçat els pèls i ha escoltat, frenant en sec.
-Només són persones. Agafem la drecera.
Els he seguit. I, aleshores, m’he parat en sec i he cridat:
-Nooooo! Per aquí noooo!!!
Però ja era massa tard, els caçadors ja els havien vist. I és que jo havia escoltat com els de la meva espècie, parlant en llenguatge humà, es queixaven dels pocs llops que havien caçat.
-Seguiu-me!-Ha cridat el Gran Cap.
I m’he trobat empesa per la manada, fugint dels caçadors.
He corregut i corregut, fins que he escoltat un cop: PAM!!!!
I ho he vist tot negre.
He obert els ulls a poc a poc, i he vist al Gran Cap mirant-me.
Sorpresa, he preguntat amb veu tremolosa:
-Estic viva??!!!
I he tornat a perdre el coneixement.
————————–
M’he despertat i he observat al meu voltant.
Tot era borrós. De sobte, m’he espavilat, i amb el cor bategant-me fortament he corregut a trobar la manada. He sospirat, tranquil·la.
Ningú havia mort. El Gran Cap ha parlat:
-En primer lloc, t’hem de donar les gràcies. Ens has alertat a tots i gairebé ofereixes la vida per protegir-nos. Ningú ha mort, però has xocat fortament amb un arbre i has perdut el coneixement. Hem vetllat per tu. Ara, Elmä, és mitjanit i, per tant, torna a dormir.
Tristament, m’he anat a estirar.
No ho entenia. Per què són tan dolents els humans? Per què maten pel simple gust de matar?
-NO SUPORTO ALS HUMANS!!!!!-he cridat, fora de mi.
La manada ha vingut a tranquil·litzar-me.
-No sentis odi,Elmä. L’odi és aquell sentiment que fa tornar a les persones dolentes i perverses, sense cor, amb la necessitat de crear accions horribles. Cadascú coneix l’odi per una raó diferent, però tots acaben igual. No sentis odi si no vols ser com elles. No sentis odi, sols amor.
Aleshores, m’he adormit.
—————–—————–
Avui ens hem despertat d’hora i hem seguit caminant. Nevava, i això em fa estar contenta. A més, anàvem a visitar l’arbre on, la manada, quan vaig néixer, hi va marcar el signe que em distingeix. Allà hi ha assenyalats tots i cada un dels llops que formem la manada, cada un, amb una marca diferent. Em moria de ganes de veure’l, no l’he vist mai. A més, vull veure la meva marca. Diuen que és la marca que em descriu. Que diu com seré. Cap a quarts d’una hi hem arribat. Sé veure l’hora gràcies al sol. De sobte, la mare d’Elkmür ha parat.
-Marxem. Cap a la dreta-Ha dit.
I l’arbre? I el bosc?
La resposta m’ha arribat a les orelles. De sobte, un brunzit i davant dels meus ulls, un arbre caient.
Humans. Estaven tallant el meu arbre. M’he girat cap a la manada i he corregut a abraçar-me a la mare d’Elkmür al mateix temps que se m’escapava un sanglot.
—————–—————–
Ja som a febrer i cada cop tinc més por dels humans. Per sort, no ens hem topat amb cap més, però salto al mínim soroll. Fa temps que ja no recordo el seu llenguatge. No massa. Crec que me’n vaig oblidant. Avui he intentat presentar-me amb les paraules que utilitzava.
No m’ha sortit, i complaguda, he somrigut.
-—————–—————
29 de febrer:
Avui ja hem arribat al bosc de Ostmarka. Falten pocs dies per al març. Ja han començat a sortir les mores i amb l’Elkmür n’hem degustat unes quantes.
————————————
1 de març:
Avui m’ha passat una cosa molt estranya. Caminàvem per la vegetació, quan, de cop i volta ha aparegut un nen humà. He cridat i cridat fins que se’m’ha acabat la veu.
Però cap llop semblava espantat. No ho he entès, teníem un nen humà davant dels musells!!! He escoltat el meu cor bategant-me fort. No em podia tranquil·litzar.
De sobte, el nen humà se m’ha desplomat als peus i ha començat a plorar. Aleshores he esclatat:
-Què fas aquí? Qui ets? No, no mataràs a cap llop, i no, tampoc talaràs arbres. Ves-te’n, humà, només sabeu fer mal!!!
M’he adonat que havia dit tot això amb paraules, humanes.
El nen, somicant, m’ha contestat;
– No és veritat!!! No tots som així!! En el món hi ha dolor i ràbia, però també hi ha alegria i amor!!
Aleshores, m’ha explicat que la seva mare estava molt malalta, a punt de morir, i que una guaridora els havia dit que l’únic remei era el pèl de llop, junt amb algunes flors.
Havien perdut tota esperança fins que ens ha trobat. I, per acabar de convèncer-me, m’ha explicat que ell i la seva mare sempre havien estat en contra de matar animals per diversió i diners, i que tan sols havien talat algun arbre per poder fer llenya i escalfar-se a la cabana on viuen.
De sobte, dins del meu cor, he sentit una engruna que cada cop es feia més gran de compassió. Decidida, he exclamat:
-Som-hi, t’ajudarem.
La cara del petit es va il·luminar.
———————————
La casa del nen humà era petita i similar a la meva, si no fos perquè estava molt més a les fosques. En un llit, just davant la porta d’entrada, hi havia una dona, morena, amb expressió de patiment.
Se la veia dèbil i afeblida.
-Mare, ja venen a ajudar-nos- Va xiuxiuejar el nen.
-—————–—————
El Gran Cap em va donar un floc de pèl seu, que vaig abocar a un recipient amb flors.
El nen la va abocar, a poc a poc, a la boca de la seva mare.
La mare es va aixecar. Ja no se la veia dèbil, sinó forta i amb determinació. Fent uns ulls com unes taronges, ella i fill es van abraçar. En aquest moment, vaig sentir 2 coses: el plaer d’ajudar la gent i el sentiment de fer un amic em van omplir el cor d’alegria.
——————————
Avui sento que he canviat. No ho sé explicar, però tinc aquest sentiment.
Explicaré el que m’ha passat.
Estàvem a punt d’arribar al bosc on els llops i jo passaríem mig any fins que tornés l’hivern. Jo caminava pensativa i confosa, per al nou sentiment que havia crescut dins meu.
De sobte, he sentit un crit, potent i poderós, de patiment, però també d’alegria. No ho sabria explicar, però he tingut la necessitat de dir als llops que calia ajudar aquella persona. No ha calgut. Els llops ja ho estaven fent. Prop d’allà, en un estable, una mare estava donant a llum. El temps era fred, i hi havia la possibilitat de que el bebè nasqués mort. Els llops han protegit i proporcionat escalfor a la dona. Poc després, ha nascut el bebè. M’ha mirat, amb els ulls rodons, i m’ha somrigut. Ha explorat el món amb la mirada per primera vegada, ha mirat a la mare, i ha tornat a somriure. M’he sentit la persona més feliç del món.
No sabria dir perquè, però he tingut la sensació que aquella dona era , potser, jo en el futur. I gràcies a la nostra ajuda, ha arribat una nova ànima de l’univers.
MIG ANY MÉS TARD…
Torna a ser hivern
Avui torno. Veuré els meus pares, i el poble que vaig abandonar fa un any.
He canviat. No sé si ningú em reconeixerà. Hem trigat 2 mesos a arribar al meu poble. He vist la meva cabana. De dins, han sortit la meva mare i el meu pare. He sentit com les llàgrimes em sortien dels ulls. He corregut. Em notava com si anés a càmera lenta. Volia aixoplugar-me als braços dels meus pares. JA. He arribat. Tots dos m’han abraçat. He mirat al meu pare, després a la meva mare, i m’he sentit la persona més afortunada per tenir-los a la meva vida. Observant-li els seus ulls cristal·lins, i amb les últimes paraules que recordava del meu idioma he exclamat, plorant:
-Mama, he après a estimar el món.
Fí
El símbol i les paraules escrites cap a l´Elmä que estava gravat a l’arbre que es va cremar:
∞
Símbol de l’amor infinit: per a Elmä, filla d´Artemis(, entre altres coses, deessa protectora dels llops ) i petita divinitat de l’amor.
