El cel estava ennuvolat i gris, com si hagués de ploure, el vent no era pas fort, però se sentia com si estigués empenyent a punt de caure. El camp estava ple d’herba humida per la calor d’estiu, encara que avui fa fred d’hivern. Al fons del camp hi havia un llac, res més, només un llac.
M’apropo al llac i puc veure el meu reflex, em veia com sempre, amb el meu cabell llarg i fosc, els meus ulls marró mel, el meu nas petit i els meus llavis rosa. Però hi havia alguna cosa que feia que em veiés estranya. Ja sé el que és diferent, el que he estat desitjant des de fa molt de temps; estava prima.
L’alarma amb sons d’onades del meu iPhone sona, són les 4:30 de la matinada. Noto que tinc la cara mullada de plorar i estic una altra vegada al terra de la meva habitació. Ja és costum que em desperti així, fa un temps que estic amb aquesta situació cada matí, suposo que és de no poder dormir. He descansat 37 minuts, però és com si hagués estat somiant durant uns quants mesos. Després d’estar uns minuts assimilant que m’he despertat, m’aixeco i faig el meu llit que estava fet un desastre. Encara tinc temps per recollir tot, és molt d’hora per anar a l’institut, però sempre m’agrada despertar-me una mica abans i poder fer tot el que necessito amb temps. Quan acabo de recollir tot el que estava desordenat vaig al lavabo fer-me una dutxa i rentar-me les dents.
Al meu lavabo sempre em dedico a tapar tots els miralls amb tovalloles, és una mania que tinc, perquè si no ho faig, sé que em sentiré malament tot el dia. Per això sempre demano que si treuen les tovalloles, les tornin a posar. El meu germà gran es queixa que és una mica pesat estar tota l’estona traient i posant tovalloles, però al final sempre ho fa.
Una vegada estic al lavabo i m’he assegurat que no hi ha cap mirall destapat, em quedo mirant el meu entorn; no hi ha res nou. La dutxa continua sent igual de petita que abans, el rentamans que està a la meva esquerra continua amb les mateixes pintures que vaig intentar rentar fa mesos, el vàter encara està una mica trencant d’ençà que el Toni, el meu germà gran, intentava desembossar-lo i va acabar trencant-lo. El terra estava fred, l’ambient era una mica humit i podia escoltar com els ocells cantaven.
Quan surto del lavabo puc observar que la meva mare ja s’ha aixecat per anar a la feina. Encara està en pijama prenent-se un cafè a la cuina i mirant el mòbil a la vegada.
— Bon dia, Leila.—em diu la rossa que tinc davant.
— Bon dia.—responc per educació.
— Avui fa calor, no vagis tan abrigada com vas sempre.—diu la mare.
— Mama, jo tinc molt de fred, m’he d’abrigar.—contesto.
— Perquè sempre vas tan abrigada si fa calor?—pregunta.
— M’agrada anar abrigada i sempre tinc fred.—menteixo.
La meva mare anava a dir una altra cosa, però abans que segueixi me’n vaig fora, no tinc ganes de discutir.
Són les 6:23, encara és molt d’hora per entrar a classe, falten dues hores amb set minuts. Com és d’hora me’n vaig a fer una volta per un parc fins a l’hora d’entrar a classe.
Noelia Alcolea
Luz Recalde
