Article redactat per Mercè Mas, mare de Dídac Mora de 1rESO
Quan repassava el fullet de l’escamot del bosc que va portar el Didac a casa després de l’estada al camp d’aprenentatge em va sorprendre trobar una cita de Henry David Thoreau que diu així: “vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament, enfrontar-me sol als fets de la vida i aprendre allò que ella havia d’ensenyar-me. Vaig voler viure profundament i desestimar tot el que no fos vida… Per no adonar-me, en el moment de morir, que no havia viscut”. Les paraules del filòsof i poeta nord americà van despertar el record nostàlgic d’un film que havia inspirat la meva vida d’estudiant, Dead Poets Society (El club de los poetas muertos), on un inoblidable Robin Williams qui encarnava el professor de literatura, John Keaton, sacsejava les ments i els cors dels seus alumnes. No només els mostrava el poder d’un poema sinó que els sorprenia oferint-los punts de vista diferents, els encoratjava a atrevir-se a qüestionar i els arrossegava amb el seu exemple a ser persones autèntiques. Els va dotar de criteri, sensibilitat, tenacitat, coratge… Sempre vaig somniar amb tenir un professor com John Keaton.
Ara que escolto el meu fill parlar-me del Borja, la Mireia, el Sergi… amb tanta gratitud i familiaritat, em pregunto si no estarà experimentant una admiració semblant a aquella que Keaton va originar en els alumnes de Welton Academy el segle passat. Digueu-me romàntica però si és així, em sento afortunada. I és que sóc del parer que despertar emocions mai hauria de passar de moda i que en aquesta societat estandarditzada i esquarterada en mil bocins, la capacitat de sorprendre l’alumne o aconseguir cohesionar un grup i treballar plegats té un valor superlatiu. Observo cada dia com l’equip del Bitàcola s’escarrassa per aconseguir-ho de manera infatigable (uso l’adjectiu infatigable perquè ha de ser molt cansat). Tenint en compte la delicada edat dels nostres fills i filles, no em negareu que ensenyar esdevé una empresa de dimensions faraòniques: si allò que pretenem ensenyar-los no els interessa, ni tan sols escolten. I aquí radica la particularitat de l’institut Bitàcola: engresquen els alumnes perquè participin activament en el seu procés d’aprenentatge a través de nous mètodes, recursos atractius, sortides i tecnologia, sí, però sobretot amb el seu acompanyament i bona disposició. Aquesta actitud és d’agrair, i ja que en tinc l‘ocasió, aprofito per fer-ho: us agraeixo el treball que feu a l’aula, cada mail, cada article penjat a la web, cada reunió, cada reciclatge, cada reflexió i “tocada de crostó” perquè m’esteu ajudant a fer del meu fill, una persona més completa. I si en aquesta aventura es cometen errors, benvinguts siguin! N’aprendrem d’ells tots plegats. Jo cometo equivocacions a diari, com puc demanar que un equip docent sigui infal·lible? Per a mi l’honestedat, la capacitat de rectificar i l’afany de superació que m’ha demostrat aquest equip en un sol trimestre, ja em val per fer-los confiança. Així li faig veure al meu fill i encara que de vegades hi ha retrets, queixes i esbufecs, noto com creix l’orgull de pertànyer a un institut que els té en compte. I aquest orgull que la majoria vàrem percebre en l’acte de cloenda del primer trimestre no és tan sols una bonica emoció, és una peça clau perquè els nostres fills i filles vulguin donar el millor de sí mateixos en cada treball, redescobreixin la música, els motivi llegir en anglès, s’esforcin a fer un bon escrit i que la Gemma flipi, s’interessin per Shakespeare o tracin bisectrius sense parar.
No volem motivació? Això és motivació en estat pur! I nosaltres, pares i mares us ajudarem a posar-ho en valor.
Com diria John Keaton pujat al damunt d’una taula mentre observa els seus alumnes: “Why do I stand up here?… I stand upon my desk to remind myself that we must constantly look at things in a diferent way” (Per què sóc aquí a dalt? M’he pujat a la taula per recordar que s’ha de mirar les coses d’una manera diferent).
Comentaris recents