Aquest curs l’institut em va proposar participar en un programa d’intercanvi que havia organitzat la Generalitat de Catalunya juntament amb altres alumnes que no van poder fer-ho. Era un intercanvi a França de dos mesos: el primer, el viuria a la casa de la francesa amb qui em posessin en contacte i el segon, ella vindria a la meva. Vaig sortir d’Espanya el 12 de gener amb destí França, on m’esperava un món molt diferent.
La meva estada a aquest país va passar molt ràpid i va estar plena de moments inoblidables, de bons i també d’alguns de dolents que a dies d’ara només m’han fet aprendre i créixer personalment.
Primerament diré la part positiva. Vaig fer molts companys francesos i espanyols que mai oblidaré. Al centre escolar que a mi em va tocar anar hi havia uns 9 alumnes catalans i a la meva classe n’hi havia dos . He d’admetre que va ser amb elles amb qui més amistat vaig formar, doncs compartíem l’experiència i rèiem molt. De fet, vam celebrar l’aniversari d’una d’elles i l’últim dia ja buscàvem un altre intercanvi per a poder viatjar juntes.
El que més em va sorprendre dels costums dels francesos va ser que sopaven quasi sempre sopa, en concret els agradava la de carabassa amb llet de coco i curri. També dinaven sempre a les 12:00h i acabaven els àpats amb formatge tant al migdia com al vespre i de totes les varietats. A la casa de la francesa, la Lucile, vam menjar crêpes unes quantes vegades, sobretot el dia de la Candelera on es feien com a tradició. No us sorpreneu si us he parlat molt de menjar, el fet és que allí l’aliment és present fins i tot a les converses amb els amics. No m’estranya, estava tot boníssim!
Amb la Lucile també vaig anar a classes de pintura, enviar postals, visitar el poble amb les seves amigues, etc.
A part d’això, el que també em va sorprendre va ser l’institut on jo anava, que era molt interessant: s’hi entrava amb targeta, hi havia manifestacions dins i fora, amb petards i policia inclosa, un menjador molt modern que era zéro déchet (zero brossa) i classes quasi silencioses que acabaven a les 18:00h.
També cal ressaltar que, al contrari del que es pot pensar, l’adaptació va ser bastant ràpida, qüestió de dies, i que l’objectiu, almenys en el meu cas, va ser complet: vaig millorar el meu francès. De fet el vaig millorar moltíssim, en especial l’expressió oral, cosa que em posa molt contenta perquè era el que més em costava.
Quan vaig retornar a casa meva tenia dues setmanes per a preparar-me per a rebre la Lucile durant 4 setmanes, que al final van ser 3 a causa del coronavirus. Durant aquests dotze dies vaig haver d’adaptar-me una altra vegada a la meva pròpia casa i a la meva vida, a més de reprendre les classes a l’institut. Després, ja vam anar a buscar-la i la vam acollir.
Els primers dies van ser ben curiosos: semblava que vivia l’intercanvi de nou, però amb la meva família i l’avantatge de saber com comunicar-me amb ella, fos per paraules o gestos, que em van ser útils a tot l’intercanvi. La Lucile va estar molt bé aquí: dinàvem al restaurant de l’institut i quan tornàvem a casa ens ho preníem amb calma, parlant. La meva família també la va acollir molt bé i, de fet, encara a dies d’ara fem conferències amb ella, cuinant o simplement parlant.
Ara em toca referir-me a la part negativa, que és l’enyorança i la soledat. I és que tot i que abans de l’intercanvi a mi em semblava que estar sola en un altre país no em suposaria cap problema, al cap i a la fi no va ser així, sobretot els primers dies. No parava de trobar a faltar el meu món, pensava que faltava encara un mes i que potser passarien moltes coses sense que jo hi fos. Però la companyia i amabilitat que em van donar a França va alleujar bastant aquests sentiments. De fet, és veritat que van passar moltes coses durant la meva absència, com per exemple la borrasca Gloria, l’explosió a la petroquímica de Tarragona i el creixement del Covid-19, però res no va canviar la meva família i quan vaig arribar estava tot pràcticament com ho havia deixat. Ara bé, encara que hagués canviat alguna cosa, crec que aquell somriure en retornar no me’l va treure ningú.
En conclusió, aquest intercanvi significa un munt de coneixements nous de la cultura i la llengua francesa i alhora una barreja molt variada de sentiments. Si mai teniu una experiència com aquesta aprofiteu-la perquè s’aprèn molt, tant el primer mes com el segon. Mai oblidaré sortir cap al lycée (l’institut) i que el paisatge flotés com si estigués aturat en el temps, blanc de la boira i del gel de l’herba que el Sol evaporava.
Helena Oncins. 4t ESO
