He anat a buscar què havia escrit en l’hora dels adeus del curs passat i, tot seguit, allò que havia escrit en la de fa dos cursos. I era això:
Després d’anys de conèixer-nos, compartint i no només impartint coneixences, estimant-los com no pot ser d’una altra manera, a la fi, va arribar el dia: els nostres batxillers estan a punt de marxar a la conquesta de graus superiors i universitaris. Ells són, ningú ho dubta, el millor de nosaltres. Ells són el futur.I només dues passes per darrere, fent amb fermesa el mateix camí fressat i retent, arriben els meritoris relleus que comencen ja a ser futur també.
A banda que ara ja va sent hora d’esborrar del títol el vell accent dels adeus, tot el paràgraf continua sent perfectament vàlid enguany per a parlar d’aquells alumnes que han acabat les dues etapes educatives secundàries: l’obligatòria i la postobligatòria. Però avui no puc conformar-me amb aquelles poques línies, escrites, això sí, amb estima i admiració. Avui haig de dir quelcom més, perquè aquells quarts d’ESO de fa dos anys, als quals, ja llavors, tant m’estimava, aquells que feien amb fermesa, només dues passes per darrere, el mateix camí fressat i retent que els seus companys majors, enguany ja han completat el camí i són, sí o sí, el nostre futur gairebé immediat. I avui me’ls estimo molt més encara que llavors; dos anys més de coneixença són un espai temporal molt i molt gran per compartir diàriament coneixements i vivències. No fa gaire, els deia que no sé quant de mi s’emporten dins les seves maletes culturals; però sí que sé que, tractant-se de maletes emocionals, ells deixen a la meva molt més del que jo hagi pogut deixar a les seves —tot i que m’agrada pensar que és força—.
Em disculpo pel to excessivament personal amb el qual he acabat escrivint aquesta entrada, però, si m’he atrevit a fer-ho, és perquè estic plenament convençut que no soc, ni de lluny, l’únic professor d’aquesta casa capaç de pressionar les tecles de l’ordinador més amb el cor que amb les puntes dels dits a l’hora de parlar d’aquests alumnes.
D’aquí a dos anys, els que han acabat l’ESO acabaran un batxillerat o un cicle formatiu i tornaran a ser presents, en uns altres cors, les mateixes emocions. Tenim el millor treball del món. Que ningú no ho dubti.
