El passat dimarts 12 de gener, els alumnes de 1r de batxillerat social del nostre institut van tenir l’ocasió de conèixer i conversar amb Dory Sontheimer, autora de Les set caixes. La trobada va tenir lloc a través d’una videoconferència en el marc de la matèria d’Història del Món Contemporani i es va dur a terme amb el suport del Grup DMD, un grup de treball sobre exili, deportació i Holocaust. La presentació de l’acte va anar a càrrec de Miquel Albert, dins el programa Testimonis a l’Aula.
A banda de la videoconferència, aquest acte s’ha completat posteriorment amb el visionat del documental homònim al llibre i amb la redacció del diàleg que es va produir entre l’alumnat i l’autora, que, molt amablement va respondre a totes les qüestions plantejades.
Entrevista a Dory Sontheimer
—Si no haguessis trobat cap capsa ni carta, seguiries amb la teva vida normal, o buscaries alguna resposta?
—Fins a la meva jubilació hauria seguit amb el meu treball. Soc una persona molt activa, i ja tenia plans marcats per quan em jubilés, de tipus social i de tipus personal, però mai m’havia imaginat fer el que ara estic fent.
—Mi pregunta es ¿cómo se sintió después de terminar de investigar las siete cajas y contar esta historia a tantas personas en un documental?
—Me costó asimilar la realidad de los hechos y ver la afectación que había tenido en mi familia. Una vez asimilado, no me ha costado contarlo, porque creo que la única forma de intentar evitar que no vuelva a repetirse algo igual es explicándolo con ejemplos.
—Creus que hauria estat millor que et diguessin de petita que ets jueva i t’expliquessin el passat de la teva família o haver-ho descobert així (o d’una altra manera)?
—Als divuit anys em van dir que els orígens de la nostra família eren jueus. La notícia em va tranquil·litzar en l’aspecte de pensar que no érem nazis. Però a part d’aquesta conclusió, no em va alterar en res més. Sempre he pensat que tant és el que siguis. L’important és ser una bona persona. La resta crec que l’he descobert en el moment adequat.
—Com et vas sentir quan vas descobrir les set caixes? Si els teus fills volguessin saber com van passar els anys de guerra els teus pares, com ho explicaries, sabent que només tens informació dels documents?
—Descobrir les set caixes va ser un xoc, encara que, durant els últims anys de malaltia de la meva mare, intuïa que havia patit molt. Els meus fills ja són adults i coneixen la història. Ells han estat els impulsors que l’expliqués.
—Quan vas trobar les caixes, va ser com tornar a començar de zero. Com vas saber per on començar a buscar o a investigar sobre el passat de la teva família? I per on vas començar a cercar?
—Estirant del fil… No hi ha més secrets. Dedicar moltes hores, investigar molt, preguntar molt…, i sempre apareix alguna dada que comença a donar-te alguna pista.
—Què els hi preguntaries als teus avis i familiars si en tinguessis l’oportunitat?
—Els preguntaria: com heu estat capaços de superar aquesta història?
—Creus que descobrir aquesta informació t’ha portat coses bones o dolentes en la teva vida? Què podries dir que equilibra la balança, les coses bones o les dolentes?
—M’ha aportat molt i, tot i que la maldat existia, hi ha persones molt bones. M’ha fet reflexionar molt, sobretot en la facilitat de manipulació que hi ha versus a la societat.
—Si poguessis preguntar als teus pares el perquè et van amagar la vostra història, ho faries? O prefereixes haver-ho descobert per tu mateixa?
—La van amagar per por i protecció. Estic contenta d’haver-la descobert jo.
—Mai els hi havies preguntat als teus pares el perquè vivíeu a Barcelona si éreu d’Alemanya?
—Sabia que el meu pare havia vingut per feina i que la meva mare era amiga de la meva tia. La resta era un tema tabú del qual no es parlava.
—Quin va ser el motiu pel qual va voler investigar sobre els seus avis?
—Conèixer el que els havia passat.
—Com vas contactar amb els teus familiars?
—En cada cas ha estat diferent; però estirant del fil i buscant algun contacte. No ha estat fàcil. Per trobar a la meva família alemanya he necessitat més de vuit anys.
—A l’haver trobat aquestes set caixes és possible que s’hagi marcat un abans i un després a la teva vida? Si no les haguessis trobat, com creus que hauria estat la teva vida? Penses que no podries haver conegut al teu cosí segon, en Michael, per exemple?
—Hauria estat diferent i, per descomptat, no hauria conegut a Michael.
—T’has plantejat escriure un llibre propi explicant la teva història i possiblement inspirant a més gent a buscar la història de la seva pròpia família?
—El Llibre de les set caixes ja és això.
—Segurament aquesta experiència, a part del fet de conèixer moltes persones, entre elles familiars, també t’ha aportat moltes altres coses. Si tinguessis l’oportunitat de decidir entre que els teus pares t’haguessin explicat tota la veritat sobre la seva història molt abans i així haver tingut l’oportunitat de passar molt més temps amb totes aquestes persones que has conegut, o descobrir les set caixes en el moment en què ho vas fer per començar de nou tot el procés de recerca, investigació i descobriment que t’ha proporcionat tot el coneixement que tens ara i t’ha portat avui a on estàs, què triaries? Per què? Creus que en el primer cas hauries arribat a saber a conèixer tant com ho fas avui en dia?
—Crec que el vaig descobrir en un moment oportú de la meva vida i que el fet de fer-ho d’aquesta manera ha provocat en mi la necessitat de conèixer la veritat.
—Quan la vostra amiga Tamara va començar a buscar familiars vius, com va aconseguir les seves localitzacions, els seus números i tot allò que va permetre contactar amb ells? Quan va contactar amb ells s’ho van creure al moment o van voler coses que ho demostrés abans? Tots ells sabien que tenien un passat relacionat amb els jueus? O es van assabentar quan vostè els hi va informar? Així com vostè va fer-ho trobant les set caixes.
—Tenia documentació suficient per demostrar la nostra relació. Tots sabien que procedien de famílies jueves víctimes de l’Holocaust, però s’havien perdut el contacte dels supervivents.
—Quina és la teva primera reacció en obrir les caixes? Què pensaves que hi hauria a dins, vas poder esbrinar ràpidament de què tractaven les cartes?
—Va ser un xoc. Vaig veure que hi havia moltes cartes, fotos, documents, escriptures, passaports, etc.
—Després d’assabentar-te de les caixes, què has sentit? T’has sentit com que et falta saber alguna cosa més?
—Sempre pots saber més, però considero suficient el que he conegut.
—Em pots explicar a què es dedicava el teu cosí quan va anar als Estats Units?
—Quan van sortir del gueto, tenia 16 anys, van tornar a Praga i d’allí van marxar a Cuba esperant poder entrar als EUA. La seva mare el va col·locar en una escola americana (sense parlar una paraula d’anglès) a Cuba on en dos anys, va acabar el que correspon al Batxillerat com a millor estudiant del curs i va tenir la capacitat d’ingressar a la MIT, una de les millors universitats americanes. És un crack.
—Tot i que va ser catastròfic i molt dur l’Holocaust, consideres que t’ha aportat alguna cosa que avui dia tinguis molt present o t’hagi fet aprendre en alguns aspectes de la vida?
—M’ha aportat moltes coses. M’ha fet reflexionar molt sobre el respecte entre les persones i el sentit de responsabilitat. Si hi ha respecte i responsabilitat, això no hagués pogut ocórrer.
—Algun cop t’has trobat en un carrer sense sortida i has pensat a deixar-ho tot?
—Moltes vegades, però sempre m’he tornat a aixecar.
—A més de la informació apareguda en les caixes, com ho vas fer per investigar i descobrir tot el que saps ara?
—Consultant amb historiadors, sociòlegs, centres de documentació, etc.
—Per què creus que els teus pares no et van donar/ensenyar les set caixes?
—Per por i per un sentit de protecció.
—Durant els quatre anys de cerca dels teus familiars, quina cosa t’ha mantingut per no rendir-te?
—La necessitat de saber la veritat i la il·lusió de trobar-los.
—Tot i no ser la teva generació la que ha viscut això, sents alguna mena de rancor cap als alemanys?
—No tinc rancor als alemanys d’ara. No són culpables del que van fer els seus avantpassats. Admiro la capacitat que han tingut del reconeixement del mal fet.
—En algun moment vas sentir por per si descobries o trobaves alguna cosa que no t’agradava?
—Sí, sí; però l’he superat.
—Penses que si tu no haguessis tret a la llum les cartes, tot i el que hi havia a les caixes, algú altre ho hauria fet?
—No ho hauria fet ningú.
—Penses que l’Holocaust no és tan conegut com es mereix?
—Crec que sí que és conegut.
—Després d’aquest llarg recorregut, dones per acabada la investigació com a tal?
—Sí.
Ramon Oliveras.
