Aquesta tarda, he rebut per WhatsApp la imatge en blanc i negre que acompanya aquestes paraules. Me l’enviava en Jordi, el nostre conserge, i l’acompanyava, en el més pur estil nominal, de l’expressió que dona títol a aquesta entrada: «Dia de pluja, patis buits». Llavors, m’he imaginat el Jordi encarregant-se aquest matí d’una porta de sortida que, a l’hora del pati, ningú hauria de creuar. La pluja esborra les alegries, no agrada. O sí, però des de l’altra cara de les finestres o de les càmeres fotogràfiques integrades als mòbils.
La imatge m’ha agradat des del primer cop d’ull i, potser per a això i perquè la pluja sempre m’entristeix, m’ha fet pensar en versos malenconiosos llegits alguna vegada. Ha estat llavors que m’ha semblat bona idea que no es perdés i m’he decidit, desmanyotadament,a disfressar-la de notícia per publicar-la a la portada de la web.
El pati del Coll i Rodés som nosaltres, fins i tot quan és buit, quan la nostra presència no ocupa espai. En ell, mai no acabem d’esdevenir absència. Som, com diria Àngel González, ombres o llums fidels a l’extrem de nosaltres mateixos, que ni el vent arrabassa ni la pluja dissol ni el sol marceix ni la nit apaga.
Llueve en silencio, que esta lluvia es muda
y no hace ruido sino con sosiego.
El cielo duerme. Cuando el alma es viuda
de algo que ignora, el sentimiento es ciego.
Llueve. De mí (de este que soy) reniego…
Tan dulce es esta lluvia de escuchar
(no parece de nubes) que parece
que no es lluvia, mas solo un susurrar
que a sí mismo se olvida cuando crece.
Llueve. Nada apetece…
No pasa el viento, cielo no hay que sienta.
Llueve lejana e indistintamente,
como una cosa cierta que nos mienta,
como un deseo grande que nos miente.
Llueve. Nada en mí siente…
