LA CURSA

Avui us deixo un conte que ha escrit un mestre d’educació física amic meu i m’ha dic que el podia compartir amb vosaltres. A mi m’ha agradat molt i crec que té un missatge molt bonic.

Espero que gaudiu tant com jo de la lectura.

“Vet aquí que una vegada hi havia una nena. La nena es deia Carla i tenia 10 anys. Era una gran campiona de les curses d’atletisme. No en perdia cap ni una. Sempre les guanyava amb molta diferència del segon corredor, que precisament, sempre era el mateix nen. Aquest nen en deia Miquel . En Miquel s’esforçava moltíssim per poder guanyar un sol cop la Carla, però mai havia tingut ni la més mínima possibilitat. Un dia del mes d’abril, la Carla i en Miquel van anar a una ciutat que organitzava una cursa solidària. Recollien diners per a la investigació d’unes malalties greus. S’havia concentrat moltíssima gent per veure les curses infantils i hi havia molt bon ambient: música, tambors, speaker… Abans de la cursa, la Carla va estar fent uns tallers molt atractius de maquillatge mentre que en Miquel no va perdre el temps i es va esforçar a fer un bon escalfament. Van arribar les 11 h del matí i ja era l’hora de la seva cursa. Es van col·locar sota de l’arc de sortida i van escoltar les indicacions de l’organització.

• Preparats, preparades…
• Llestos, llestes…
• Jaaaaaaaaaa!

En els primers metres de la cursa, la Carla ja va notar que el seu cos no estava preparat per aquella cursa. No havia fet un bon escalfament. Van fer els primers 500 metres i un múscul de la cama dreta li deia a la Carla que no podia continuar. Però ella no pensava abandonar ni cedir un metre a en Miquel, que ja s’havia posat en segona posició i venia a un bon ritme.

La Carla ja arribava però la cama li feia cada cop més mal. De cop i volta, el múscul de la seva cama es va trencar i va caure al terra del dolor.

Tothom va fer un crit al veure com queia a terra, i en Miquel venia corrents molt ràpid per intentar avançar a la Carla, fins que ho va aconseguir. En Miquel estava ben a prop d’aconseguir la seva primera victòria, i per fi guanyar a la Carla. Però es va anar aturant a poc a poc. Va girar cua. I va començar a córrer en direcció a la Carla. La va aixecar de terra i agafant-la per una espatlla, la va ajudar fins que van passar l’arc d’arribada junts.

Ningú es creia el que estava veient. En Miquel va renunciar a guanyar la cursa per ajudar a l’adversària que sempre li guanyava totes les curses.

La Carla va ser molt clara i li va preguntar a en Miquel:

• Per què ho has fet? Podies haver guanyat la cursa tu sol.
• Per a mi, ajudar-te és guanyar. Va dir en Miquel.

Tots els espectadors i les espectadores d’aquella acció tan solidària van esclatar a aplaudir molt fort. Acabaven de veure que dos adversaris a la pista també podien ser grans amics”.

Lluís Fontseca