“Després va venir la guerra, jo tenia nou anys i vam anar a Agramunt. Aquesta circumstància ha marcat per sempre la meva trajectòria. El meu tatuatge és la terra”.

Josep Guinovart

Aquesta ha estat una setmana de molta reflexió a la comunitat de Grans.

Ben tornats de la jornada de convivència, a les aules ens vam sorprendre intentant cadascú dibuixar al so de dues cançons molt especials: What a Wonderful world de Louis Armstrong i Guerra de Residente. Les emocions que sentíem, amb un i altre tema, eren ben diferents. Ens inspiràvem també amb les paraules que sentíem, en anglès o castellà, per acabar d’evocar les nostres primeres impressions. Quins móns per abraçar!

Després de conversar i veure les diverses representacions, vam mostrar fotografies diverses, unes on hi sortíem molts de nosaltres jugant a lluites i baralles i d’altres d’infants i indrets del món que viuen guerres de les de veritat. I és que de nens i nenes, com nosaltres, que viuen o han viscut una guerra n’hi ha masses… un d’ells Josep Guinovart, artista català destacable.

Les guerres certament no haurien de ser un joc!

Amb aquesta prèvia, el dimecres ens esperava una sortida que no ens deixaria indiferents: descobrir el poble d’Agramunt i l’Espai Guinovart. Quan Guinovart tenia més o menys la nostra edat, Agramunt va ser la seva terra de refugi, deixant la Barcelona atacada durant la guerra civil. Però és clar, al poble també van arribar els bombardejos i l’artista, aleshores nen, va haver d’amagar-se entre el bosc, amb la seva família, en una humil cabana, fusionant-se amb aquell entorn encara més salvatge i natural que el poble. De la seva experiència en va fer produccions d’una bellesa impressionant. En vam veure tres de centrals que ocupen l’Espai Guinovart, plenes de missatges i d’història: Les quatre estacions, l’Era i la Cabana.

Quina sort poder-hi entrar, veure, imaginar, descalçar-nos, sentir… ens vam omplir d’art!

Per acabar d’arrodonir la jornada, vam explorar un parell de secrets d’Agramunt, dos espais que van servir de refugi en els bombardejos del poble: l’antic pou de gel i el refugi sota l’església. Estar en aquests espais, profunds, sense llum natural, humits, sentint part de la història, ens va emocionar de debò.

Tan sols ha estat l’inici del projecte, però ja ens ha impactat. Queda tot el curs per descobrir coses i seguir Abraçant el món.

“De temps en tenim tot el del món, només cal prioritzar per a què volem utilitzar-lo“.

Elogi de l’educació lenta. Joan Domènech

La jornada de convivència va arrencar aquest dijous, abans de les 9h, quan famílies voluntàries van entrar cotxes a la pista per carregar les motxilles que ens deixarien a la Censada. Nosaltres carregàvem l’esmorzar, el dinar, l’aigua i un impermeable, ja que la previsió era de rebre algun ruixat pel camí. Puntualment, una bona colla de Grans desfilàvem els fulards taronges cap a Montbui. La caminada era agradable, el temps acompanyava: ni ressol, ni calor, ni fred… una tardor inspiradora per gaudir del paisatge i la bona companyia. Teníem un encàrrec: arribar a lloc amb dues pedres planes, de la mida del nostre palmell.

Abans de mig camí parada per beure una mica i omplir la panxa, encara quedaven 2/3 de recorregut per arribar a lloc. Xerrades disteses, secrets, rialles, mentre la natura ens regalava bolets estranys (no els hem de tocar), cucs misteriosos i ous sense poder identificar. A les 12:15h just havíem fet els 10km i el wikiloc ens informava que anàvem a molt bon pas: 4km/h. Fèiem els càlculs per descobrir l’estona que quedava i a l’hora que arribaríem… Hi havia qui tenia clar que a les 13h es dina!

I així va ser, a les 13h arribàvem a la Censada i ens preparàvem per dinar i començar a explorar els espais i raconets. Vam saber demostrar que som ben capaços d’organitzar-nos i jugar sense pilotes pel mig, fent d’altres jocs d’activitat física, reptant pels desnivells, explorant materials… tot descobrint nous companys. Després de dinar vam organitzar-nos per distribuir les habitacions, sota la consigna que arreu hi havia d’haver persones de les 3 aules. No hi va haver cap problema i després d’escollir un nom per cada grup, vam presentar les coreografies que amb pocs minuts vam haver de preparar. Els riures no hi van faltar i ens vam merèixer el berenar!

Una vegada instal.lats vam poder seguir gaudint de temps i espai lliure, perquè es notava que el necessitàvem i demostràvem que ens sabíem organitzar, aprofitant els espais exteriors ja que el temps bé ens ho permetia. Els núvols ens vorejaven però ni gota!

Vam aprofitar que teníem voluntaris per escriure números a les pedres recollides; més tard veuríem per què servirien. Per sopar tot allò que com a nens i nenes ens agrada: pizza, nuguets i xips. Vam repetir el que volíem i ja era hora de fer córrer les llanternes per fer l’esperat joc de nit: poden les pedres fer abraçades?

Vam descobrir que sí, calia buscar-ne dues, procurant que tinguessin nombres alts. Els que es creien espavilats van canviar de cara quan vam seguir explicant la segona part de la jugada. Amb una pedra amagada dins cada mà la Laura ens deia left or right i després de tocar-nos la mà havíem de fer tantes abraçades com indicava el nombre de la pedra. Us imagineu la cara dels que tenien les dues pedres agraciades amb el 68? Creiem que encara hi són ara, abraçant a algú o altre. Vam passar-ho molt bé, jugant a fer abraçades originals, de les que apreten, de les que reconforten i ens agraden. I, amanyagats per tot arreu, molts ja demanaven descansar i poder dormir, el dia havia estat llarg i molt intens.

L’endemà vam gaudir d’un esmorzar molt complet i vam seguir demanant temps de joc lliure, amb tanta companyia. A mig matí els mestres ens van fer propostes de jocs tradicionals, amb i sense material, recordant que la convivència seguia sent la protagonista. No haguéssim marxat mai, però l’autocar ja ens esperava per tornar cap a l’escola al migdia.

Per la tarda era important tornar, ni que estéssim ben cansats. Tots vam acceptar el repte i ens hi vam comprometre: som Grans, que es noti! Vam fer un bon tancament de la jornada i les valoracions oportunes… i en resum, l’any que ve i volem tornar, tot i que ja no tindrem aquestes Matildes.

La jornada de convivència contribueix a formar persones autònomes, conscients i compromeses amb els altres i amb el medi que les envolta. Fomenta estils de vida actius i saludables, tot donant importància al temps lliure que permet més espai al llenguatge emocional i la narració de vivències significatives.