Ara mateix estic a sobre d’un arbre en plena nit. No em pregunteu per què, perquè ni jo mateixa ho sé. Visc en una cabana al mig del bosc, amb el poble més proper a uns quaranta-cinc minuts de casa meva. La meva vida sempre havia estat igual: aixecar-me, sortir a fora, collir menjar i tornar a la cabana. Una rutina que repetia cada dia… fins que tot va canviar.
Aquell matí, en sortir de casa, el bosc estava destruït. Hi havia un pi cremat i les meves hortalisses aixafades. Espantada, vaig córrer cap al bosc i vaig veure com tot allò que havia estat casa meva des que tenia sis anys s’estava cremant. Al riu, els peixos baixaven morts amb el corrent, i els cérvols fugien cap a les muntanyes. Els vaig seguir fins al cim i, des d’allà, vaig veure el bosc sencer en flames. Paralitzada pel dolor, vaig plorar fins que em vaig adormir.
Quan em vaig despertar ja era de nit. Vaig baixar la muntanya sense forces ni paraules. De nou van passar els cérvols, i sota un arbre en vaig trobar un de petit, amagat i sol. El vaig agafar i el vaig portar cap a la meva cabana, però la cabana ja no existia: només en quedava un tros de fusta. Sense res més a fer, vaig baixar al poble, buit i silenciós, i vaig entrar en un petit hostal abandonat, on vaig caure rendida en un llit.
L’endemà al matí, amb el cérvol als braços, vaig tornar cap a la muntanya. Em semblava sentir passes darrere meu, però no hi havia ningú. Al mig del bosc vaig trobar una cabana estranya. A dins, les parets estaven plenes de quadres del bosc cremat. En un d’ells hi sortia una nena davant d’una cabana en flames: era jo. Aleshores vaig sentir una presència darrere meu. Una ombra negra, molt alta, em va parlar amb una veu fluixa i trista, dient que el bosc havia mort i que jo m’havia quedat sola.
Plorant, vaig abraçar fort el cérvol. L’ombra el va tocar, i el petit animal es va convertir en una llum verda preciosa que es va fondre amb la terra. D’allà en va néixer un arbre petit. La cabana va començar a desaparèixer, i jo vaig entendre que ja no podia marxar. Algú havia de cuidar aquell últim tros de bosc.
Des d’aleshores, diuen que si vas al bosc de nit pots veure una nena asseguda al costat d’un arbre petit. Sempre està callada. Sempre està trista. I encara espera que el bosc torni algun dia. Perquè la nena no espera el bosc: espera algú més.
