Emma
Cada dia era igual. Cada dia, quan tornava de l’escola, veia al pare plorant mentre em feia el dinar. Quan em sentia arribar, tractava de dissimular, però jo notava als seus ulls que si havia parat era per mi i que ell hauria seguit plorant. Després es tancava a l’habitació amb l’excusa d’anar-la a netejar i, mentre jo dinava, el sentia plorant un altre cop i me’l imaginava així al llit estirat. Però després s’alçava i començava a netejar l’habitació mentre seguia gemegant, no fos cas que quan la mare arribés no estigués neta. Perquè cada tarda, quan tornava de treballar, la mare es posava a pegar al pare tot queixant-se d’alguna feina que havia fet malament i a dir que el proper dia se’n aniria amb un altre home. Amb el que ja es veia cada dia després de treballar i jo suposava que si se’n anava amb ell el tractaria igual que al pare. A més, li tenia prohibit sortir de casa. Jo tenia por que fes al pare alguna cosa més greu que pegar-lo. Però no hi podia fer res. Em sentia impotent.
De tant en tant el pare, quan més trist es sentia, em cridava :
– Emma !
I jo hi anava corrents i ell em feia l’abraçada més gran de les abraçades. Cada dia era així.
Bernat
Com sempre, ahir em vaig despertar , em vaig vestir per anar a l’escola i vaig sentir el pare marxant de casa per anar a treballar i advertint a la mare que no sortís de casa. Com sempre, després d’esmorzar i abans de sortir al carrer, la mare m’ha dit adéu tot abraçant-me. Com sempre, tenia els ulls vermells i el cos també, amb la marca dels cops que el pare li havia fet. Com sempre, al carrer em vaig creuar amb tot d’homes que anaven a la feina i ocupaven alts càrrecs. Tot d’homes. Ni una dona.
Com sempre, com cada dia de la meva vida, vaig pensar: « És una injustícia que els homes tinguin tant de poder sobre les dones. És una injustícia que la majoria d’homes tinguin feines més importants que les dones. És una injustícia el que el pare fa amb la mare. Estic fart de tantes injustícies.» I tot pensant això vaig arribar a l’escola.
Com sempre, ahir va ser un dia igual que tots.
——-
Avui m’estava despertant quan he sentit un cop fort, MOLT FORT , seguit d’un crit de dolor i un cop de porta.
Sense ni tan sols canviar-me el pijama he baixat corrents cap el pis de baix i m’he trobat el pare a terra amb el cos ple de sang. He corregut a agafar la gerra d’aigua i li he tirat tota pel cos. L’he tornat a omplir i li he fet beure aigua. Quan ja es trobava millor m’ha aconseguit explicar el que havia passat:
Avui la mare tenia una reunió molt important i estava nerviosa. Tant, que la ma li tremolava quan s’estava prenent el cafè i se’l ha vessat per sobre l’uniforme de treball. Farta ja de tot, no ha trobat ningú més a qui fer-les pagar que el pare. Però aquest cop s’ha passat. Mai l’havia pegat tant fort. Quan m’ho ha acabat d’explicar l’he ajudat a aixecar-se i l’he estirat al llit. He pujat a vestir-me per anar a l’escola i he baixat a dir-li adéu i a fer-li un petó. He sortit al carrer plorant.
———-
Només despertar he mirat el calendari. 8 de Març. Res d’especial. Avui seria un dia com els de sempre. He esmorzat amb la mare, que ja m’estava mirant amb un del seus somriures tristos i li he correspost amb un altre somriure que intentava ser més alegre. Després he pujat a pentinar-me just en el moment en que el pare sortia de la seva habitació. Sempre me’n vaig a dormir d’hora per no trobar-me el pare quan torna de la feina però, en canvi , em desperto d’hora per poder esmorzar al meu ritme i, sobretot, per poder-me pentinar bé. És una mania que tinc. Això si, sempre pujo a pentinar-me abans o en el mateix moment que el pare surt de l’habitació.
Quan m’estava repassant el pentinat, he sentit soroll al menjador i als pares discutint-se. La mare se li estava enfrontant com una reina! Però això no podia ser res de bo. Vés a saber què li feria el pare!
Quan he baixat al menjador el pare estava pegant i esgarrapant la mare. No ho he pogut suportar però em feia por posar-m‘hi entremig així que m’he amagat dins l’armari. M ́he mossegat les ungles de tan nerviós com estava !
Aleshores he sentit la mare cridar: « Prou ! Perdó ! » i m’ha fet molta ràbia. No suporto que el pare aconsegueixi imposar-se per sobre la mare. He sentit un últim cop, he esperat uns segons i he sortit de l’armari.
He ajudat la mare a netejar-se i a desinfectar-se les ferides i ella m’ha donat les gràcies i m’ha fet una abraçada ben forta.
Si la mare ha aconseguit defensar-se és que el 8 de març del 2025 no serà un dia normal.
Després he pujat a netejar-me els ulls perquè no suporto que la gent vegi que he plorat. He mirat el calendari del lavabo. Definitivament, em sonava que avui era un dia important, però no recordava quin. A més, el dia estava marcat i a sota hi havia unes lletres petites. M’he apropat al mirall per llegir-les quan : PLOF ! El mirall se’m ha empassat . O això m’ha semblat perquè de sobte l’he travessat i m’he trobat en una classe amb tot de nens en rotllana que m’envoltaven.
———–
Tot va passar molt ràpid. Havia arribat a l’escola amb els ulls vermellosos i la professora m’havia preguntat amablement si estava bé. La meva professora és molt agradable i simpàtica i no et pregunta sobre un tema del que no tens ganes de parlar. Jo li vaig contestar que havia tingut un problema i ella m’havia fet un dolç somriure.
Ens havia preguntat quin dia important era avui i estàvem tots al voltant del calendari quan de sobte va aparèixer, com si acabés de sortir d’allà dins, un nen de mirada esbatanada que ens mirava a tots tan bocabadat com si fóssim nosaltres els que acabàvem d’aparèixer allà al mig. Devia tenir uns 12 anys, com nosaltres, els cabells d’un color castany tirant a ros i els ulls blaus. Se’l veia de mirada trista com si hagués plorat.
———–
No entenia què hi feia allà davant. Estava molt sorprès però si volia esbrinar perquè estava allà havia de parlar. Finalment vaig decidir preguntar:
– « Qui sou vosaltres ? Què hi feu aquí ? On sóc ? »
Estava molt desorientat. De sobte una nena es va obrir pas al davant i em va contestar:
– « Som els alumnes de l’escola de Tnumalia. Estàvem observant el calendari quan has aparegut d’allà dins .»
El poble de Tnumalia ? Què estrany, jo visc al poble de Vilamunt, vaig pensar.
La nena tenia el cabell bastant enrinxolat , de color castany clar i els ulls marró llet. A més els tenia vermells.
Em va somriure i em va preguntar: – « Com et dius ?»
– «Bernat- li vaig contestar- i tú ?» – « Jo Emma»- em va dir
– « Bé, doncs, això..m’acabo de mudar al poble i he vingut a visitar l’escola. He entrat fa una estona a la classe, quan encara no hi havia ningú però la porta estava oberta, i per això no m’havíeu vist »- em vaig inventar.
Tothom em va mirar amb una cara entre estranya i espantada però van prosseguir la classe.
Jo estava molt espantat i pensava en com es posaria la mare si no aconseguia tornar. Se’m va escapar una llàgrima de color cristal·lí però de seguida me la vaig eixugar.
———–
Només acabar les classes vaig sortir al carrer i vaig dedicar un somriure al nen estrany. Tot allò em semblava molt misteriós i no em creia gens ni mica la història que ens havia explicat així que el vaig seguir amb la mirada. Volia veure on anava. Per sorpresa meva va venir corrents cap a mi. Estava tremolant i de sobte va esclatar a plorar. Jo el vaig tranquil·litzar i ens vam asseure en un banc. Quan va estar millor em va preguntar:
«- I perquè estàveu mirant tots el calendari quan he aparegut ?» Quina pregunta més adient.
« – Doncs perquè avui és el dia..»
«- De la dona !» va exclamar ell
« – De l’home !»vaig exclamar jo
« – Alça !» vam exclamar a la vegada
« – Acabes de dir de la dona ?- vaig preguntar jo- És el dia de l’home !»
« – Però què dius! Avui és el dia de la dona i de ningú més! Tots els calendaris del món ho diuen!» va cridar ell. Estava exaltadíssim.
« – Doncs al meu no – li vaig contestar – . A més, explica-m què hi fas aquí, perquè estic segura que ens has mentit»
Aleshores ell em va explicar la seva història. Era igual que la meva però al revés. I el més increïble era com havia aparegut a la classe. Semblava impossible!. Però no semblava que mentís. Aleshores jo li vaig explicar la meva història i es va quedar astorat.
« – Hem de fer alguna cosa per aturar aquesta injustícia- em va dir amb els ulls lluents – i tinc una idea»
« – Doncs m’hi afegeixo !- vaig exclamar
Quan me la va explicar, la vaig trobar perfecte. Mai havia estat tan contenta.
———-
De seguida vam posar en pràctica la meva idea. Havia pensat que com havia vist que a Vilamont hi havia aquella mateixa tarda una xerrada contra les agressions, aquí també en devien fer una. Vaig agafar el calendari de l’Emma, el vaig acostar al mirall de la font de l’Ajuntament i, tal i com havia pensat, vaig aparèixer al meu món, a la font del meu poble. Corrents, vaig cridar a tots els nens del poble per explicar-lis tot allò i la meva idea. Tots van estar d’acord així que ens vam encaminar cap a la xerrada i ens hi vam aconseguir colar. Vaig agafar el calendari de la sala i quan el governant em va veure va venir cap a mi. Els nens del poble també. Vaig esperar a que estiguessin el suficient a prop i vaig posar el calendari davant del mirall: PLOF ! Vam aparèixer a la xerrada de l’altre poble. Els dos governants es van quedar astorats! Els hi vam explicar tot el que estava succeint i es va decidir fer una xerrada que va durar 3 dies i 3 nits.
———
Quan van acabar la xerrada i ens van explicar la seva decisió em vaig posar contentíssima ! Van decidir que ni els homes ni les dones tindrien més poder els uns sobre els altres.
El meu pare s’ha divorciat de la mare i la mare del Bernat s’ha divorciat també del seu pare. El 8 de Març del 2025 va ser un dia diferent !
I aquí s’acaba la nostra història.
——–
Avui m’he llevat ben d’hora per anar a treballar, igual que l’Emma. Hem esmorzat junts ial cap de mitja hora s’han despertat els nens. La Lila, evidentment, s’ha despertat abans que el Tom per pentinar-se. Quan hem acabat d’esmorzar i em disposava a obrir la porta del carrer en Tom m’ha cridat :
« – Pare !»
« – Què, fill ?»
« – Avui serà un dia especial !»
« – Per què?» -li he preguntat
Aleshores m’ha ensenyat el calendari: 8 de Març del 2045
Març del 2045, Vilamont
