Actualment, l’esport continua sent escenari d’episodis de racisme. Aquest article examina el racisme al futbol oferint una aproximació històrica. A través de l’anàlisi d’incidents i estratègies dirigint l’atenció cap a jugadors, tècnics i espectadors.
Durant el règim franquista, disciplines com el futbol, el bàsquet i l’atletisme es van promoure per demostrar la superioritat i l’homogeneïtat de la nació espanyola. La participació d’atletes d’origen no europeu va ser limitada i, en molts casos, activament descoratjada. El futbol, l’esport més popular a Espanya, va ser un exemple clar d’aquestes pràctiques. La majoria de clubs, tenien límits a la contractació de jugadors estrangers, especialment aquells d’origen africà o llatinoamericà, que no s’ajustaven a la imatge idealitzada de l’atleta espanyol. Aquesta exclusió es justificava sovint amb arguments sobre la necessitat de mantenir la “puresa” de l’esport.
Això passa molt últimament. Ara trobem un exemple clar, que és el del jugador del Madrid, Vinicius. Pateix burles de racisme sovint fins li han arribat a tirar plàtans per dir-li que és un goril·la/ mono. El cas més rellevant va ser al camp del València, on li van dir insults racistes durant tot el partit fins fer-lo plorar. Les formes més identificables als estadis inclouen tant abusos individuals com col·lectius. Un dels més comuns és fer soroll que es dirigeix a un jugador en concret. Sovint, s’acompanyen per gestos propis de la gent boja als camps.
