Hola!, soc l’Aina, tinc 16 anys, i visc a Madrid. Però no t’explicaré la meva biografia, t’explicaré una història real. Estic anant cap a casa dels meus avis, en la ciutat de Santander, suposo que em quedaré tota la Setmana Santa, totes les vacances. Fa poquet va morir la meva mare, i jo mai vaig arribar a conèixer al meu pare. El meu somni és ser ballarina professional, m’encanta la dansa, sobretot la dansa contemporània. Em quedaré tota la Setmana Santa aquí, però a mitjans de Setmana Santa, torno a Madrid, i després torno a seguir amb el que queda de vacances. Torno a Madrid perquè, com he dit abans, m’encantaria ser ballarina, i a mitjans de Setmana Santa, fan un càsting, i escolliran a la millor ballarina per participar en el musical més important de l’any. Ara mateix estic en l’avió viatjant fins a Cantàbria. Ja falta poc per arribar, en 20 minuts suposo que arribaré allà. Hi ha una senyora que està repartint begudes, crec que és de la tripulació. S’està apropant a mi, m’està mirant, de la manera més sospitosa que et podries imaginar. La seva respiració és molt estranya, però millor no la miro. S’està apropant a mi, accelera el pas, el meu cor crec que va a 200 km/h. Només m’ha dit que s’han acabat les begudes, crec que soc una mica dramàtica. Ja veig l’aeroport de Cantàbria, estic arribant. Quina emoció!
M’està esperant la meva àvia amb un somriure càlid. És la millor àvia que es podria imaginar. Em va donar una abraçada molt forta. Vam anar cap a casa seva i li vaig explicar com me n’havia anat el viatge. Fa poquet, la meva àvia Gertrudis, es va mudar a una caseta al mig del bosc. Caseta, caseta no és, per mi és una mansió, però pensa que jo visc en piset molt petit a Madrid. Ella em va acompanyar cap a la meva habitació, la casa és molt gran, i la meva habitació és molt petita, però per estar 1 setmana no està tan malament. Vaig mirar per la finestra, hi ha un paisatge molt bonic, les muntanyes, un prat verd, un sol espectacular. Vaig desfer la meva maleta, vaig col·locar-ho tot als petits armaris, vaig sortir de la meva habitació i vaig cridar:
– Adeu, àvia!, surto a explorar una estona, d’aquí a una hora torno!
-Xata, vine aquí, que et donaré un obsequi fantàstic que t’ajudarà a buscar el que trobes-. Vaig sentir que l’àvia cridava des de la cuina.
-Vaig!- Vaig baixar ràpidament cap a la cuina. Vaig trobar a l’àvia Gertrudis asseguda en una cadira plena de coixins. M’hi vaig acostar tímidament. L’àvia Gertrudis, portava una pedra de color vermell a la mà. Me la va entregar i em va fer un petó sonor d’aquells que fan més soroll que un tren frenant. Vaig sortir de la cuina amb la pedra i vaig sortir al pati. El pati era molt gran, molt més gran que la casa, tenia una porteta de ferro molt petita. Vaig travessar la porta i vaig mirar al meu voltant. Vaig sentir un soroll molt fort que venia des de la part alta d’un arbre. Em vaig espantar, i el cor se’m va accelerar. Vaig veure un paper tacat enganxat en un arbre. Es podia distingir una imatge, una imatge d’un tigre. Un tigre. Repeteixo, un tigre. El pitjor no és que hi hagi una foto d’un tigre, sinó, que el busquen, que s’ha escapat d’un zoològic que està a molt a prop de casa l’àvia Gertrudis. Un tigre. En qualsevol moment m’agafa un atac. Haig de tornar a casa. Torno a sentir un cop dalt de l’arbre, com sigui un tigre em canvio de país. Doncs no, no era un tigre sinó una nena. Una nena amb rínxols, una nena semblant a la Margaret, una nena que anava amb mi a primària, però no era ella, suposo que haurà crescut en …… anys. Em va mirar va obrir la boca per dir alguna cosa, però no va sonar cap so. Vaig obrir els ulls, un hospital? Què ha passat? Hola? No veig a ningú, només un hospital, no hi ha infermeres, no hi ha ningú
-Hola? Hola? Que hi ha algú?- Vaig dir. No va haver-hi resposta, l’únic que va respondre va ser un eco, i una nena amb rínxols. Una nena amb rínxols, la mateixa nena que vaig veure fa res. Com que fa res? Porto a l’hospital quant de temps? 5 dies!! Què?? I la meva àvia Gertrudis, s’ha oblidat de mi. Si us plau, iaia, no t’oblidis de mi. Jo no sé on estic, bé sí, hi ha un hospital, no té sentit… No pot ser, haig d’estar somiant, no, no, no, si us plauuu. Avui són les proves de ball del musical, no, no, no, no pot ser, si us plauuu. Em vaig aixecar del llit de l’hospital, vaig córrer cap a la porta de l’habitació, tancada. Finestra, tancada. Ahhhhh. Vaig cridar. La nena de rínxols estava a l’altra banda del meu llit.
-Obrem les portes- Vaig dir. Ella em va mirar i va obrir la porta. Vaig anar cap a la porta, vaig sortir i vaig córrer fins ca la Gertrudis. Ja estava molt a prop de casa, estava arribant. Vaig picar la porta, no vaig obtenir resposta. Vaig tornar a picar, no resposta. Vaig pensar a entrar per la finestra, i com soc molt obedient, vaig fer cas al meu cervell, vaig pujar per la finestra. Estava perdent molt de temps. Havia d’actuar ràpidament, i la finestra era la millor opció en aquell moment. Vaig entrar vaig agafar les meves coses i vaig demanar un taxi, però no va arribar res. Adeu al meu futur, adeu.
Vaig tornar desanimada cap a casa l’àvia, estava l’àvia Gertrudis pelant patates. M’hi vaig acostar.
-Hola! On estaves?- Em va preguntar la iaia Gertrudis sense mirar-me.
-A un hospital, un allà a la muntanya- Li vaig dir desanimada i cansada.
-Hospital? No hi ha cap hospital per aquí- Va dir amb un to espantat
-Què?, és igual, marxo a dormir demà ja serà un gran dia- Vaig dir molt cansada un altre cop. Demà? He dit demà? Si són només les 3 de la tarda. És igual, jo marxo cap al llit, demà o després, serà un dia millor, o això vaig pensar.
Em vaig aixecar en mitjanit i vaig veure la nena dels rínxols .Sí, *Margaret, com una companya meva de primària. Com deia, la Margaret em va mirar amb els seus ulls, ulls color avellana. Tenia uns ulls preciosos la veritat. Em va mirar amb aire encuriosit i em va somriure càlidament. La vaig mirar espantada, que feia allà la Margaret! Em vaig aixecar del llit i vaig prémer les meves mans.
-Que fas aquí! A la meva habitació! Veste’n, deixa de seguir-me!- Li vaig cridar, i al segon em vaig penedir. Em va mirar amb aire trist i em va llençar una pedra. Va sortir corrent. Sense pensar-m’ho ni dos cops, vaig sortir corrent darrere seu. Em va portar al mig de la muntanya i va desaparèixer entre la boira. Vaig pregar perquè torni, però era massa lluny. Vaig sentir un so. Era la Margaret! Mentida, era el tigre. Vaig voler cridar, però no podia, no em donava la veu per cridar. De sobte vaig veure la Margaret amb el tigre. Mai m’havia fixat en el fet que la Margaret tenia la mateixa piga que jo. Era jo! Des de sempre havia estat jo.
*Escriure nena dels rínxols és una paraula molt llarga per a mi, i apareix molt en aquesta història així que li direm Margaret
