Estava amb la Lluna jugant a les nines, a la casa del meu oncle Josep. Era un dimecres a la tarda, més o menys les sis.
— Dona’m el meu Ken, no vull que una fastigosa com tu el toqui.—em diu amb arrogància i continua traient-me la nina de les mans mentre li trenca el cap.
— Això és la teva culpa! Tot és culpa teva, no hauries d’haver agafat la nina amb aquelles fastigoses mans!—em crida la Lluna enfadada i procedeix a tirar-me dels cabells.
— Lluna, si us plau para! Em fas mal!—crido quasi plorant del dolor.
— T’ho mereixes!—em crida i ploro més fort.
— Només te l’estava agafant perquè s’havia caigut!—dic amb por perquè tenia un floc gran dels meus cabells.
— Però tu no ho pots agafar, tu no pots fer res sense que jo t’ho digui!—just quan m’està donant un cop de puny arriba l’oncle.
— Lluna, que fas!? Deixa-la ara mateix.—diu l’oncle i la Lluna plora. No entenc res del que està passant, només vull anar-me’n cap a casa amb el pare.
— La Leila m’ha trencat la nina i m’ha pegat!—es victimitza la Lluna i l’oncle em mira enfadat.
— Leila, vine amb mi.—diu i per un moment penso que es preocuparà per mi, però en comptes d’això em reganya i em diu que jo no tornaré a trepitjar casa seva.
Escolto uns cops a la meva taula, em giro i veig a la professora d’anglès mirant-me. M’adono que soc a classe i estic quasi plorant amb tothom mirant-me.
— Senyoreta, si vol li porto un coixí i una manta perquè segueixi el seu somni.—diu i la classe riu. És la primera vegada que em passa, no sé com reaccionar ni que dir.
— Surt de classe.—diu i em quedo paralitzada. Com li explicaré que m’han tret de classe a la mare? No puc fer res, si contesto serà pitjor, llavors procedeixo a sortir per la porta sense dir res. Una vegada estic fora no sé què fer, no puc parar de menjar-me el cap sobre què pensarà la mare, i si m’odia i no em vol tornar a veure? No sé què fer, no vull que la mare s’enfadi, no puc tornar a quedar-me adormida en classe, després faré alguna carta de disculpes a la professora d’anglès.
— Tu que fas aquí?—diu una veu d’algú que no conec. Em fixo en qui tinc al davant i és l’Amàlia, una que de l’altra classe que es veu que l’han expulsat moltes vegades per mal comportament, no em sorprèn que l’hagin tret fora també.
— Et conec?—la miro amb arrogància intentant que no vulgui parlar amb mi, no vull estar amb una persona així.
— Abans no, ara si, soc l’Amaia. I tu ets la Lluïsa, no?— em mira inclinant-se per la diferència d’altura.
— Em dic Leila, no Lluïsa.—responc incòmode.
—Això Leila, el mateix.—contesta amb ignorància. Ens quedem callades i aprofito per anar-me’n al pati a esperar que passi l’hora i tornar cap a classe. En tornar cap a classe veig que està el professor de socials segut a la meva taula. Em fa massa vergonya dir-li que és el meu lloc, llavor m’espero al costat fins que surti.
—Hola, Leila, t’estava esperant. M’han dit que has de sortir fora que t’han vingut a buscar.—em diu seguint sobre la meva taula.
Vaig fora i em trobo la mare esperant-me al costat del seu Audi, s’haurà adonat ja de què m’han tret fora de classe? No vull ni saber que passarà.
— Filla, sento treure’t de classe així, però ha passat una cosa urgent.—diu i noto que ha estat plorant abans de vindre. —El teu germà ha tingut un accident.
Noelia Alcolea
