Decidir si volíem acollir a un estudiant francès a casa nostra durant una setmana va ser una decisió fàcil, tots ho veiem com una experiència per viure en família.
Abans de l’arribada de la Lola havíem de fer petites modificacions a casa, canvis logístics que sempre es feien amb il·lusió i ganes de que es sentís com a casa seva.
El dia que havia d’arribar tots estàvem expectants sobre com seria el nou membre de la família, sempre et queda el dubte de si tot anirà bé. La Lola des del primer moment va tenir petits detalls amb nosaltres: col·laborar a casa, ser respectuosa i agraïda i menjar tot el que li cuinàvem. Durant aquests dies la rutina familiar es va modificar una mica ja que procuràvem aprofitar els moments en que la Lola era a casa per ensenyar-li el nostre entorn i les nostres costums.
Ara la Lola ja està amb la seva família. Fa uns dies els seus pares ens van trucar per agrair-nos i fer-nos saber que la seva filla havia estat molt a gust i contenta amb nosaltres i què ells també esperaven amb il·lusió l’arribada de la nostra filla Júlia, de la qual en tindrien cura com una filla més.
La conclusió que hem après d’aquesta experiència, que encara no ha acabat, és que l’important no és la llengua en què un es relaciona, si no les relacions d’amistat i respecte que s’estableixen.
Família Trillo Álvarez
