Ahir, durant els dos patis del matí, la biblioteca del Coll i Rodés va ser improvisada llar de l’art poètic. Commemoràvem el Dia Mundial de la Poesia i una nodrida presència de joves alumnes van ser espectadors i lectors de Neruda, de Pushkin, de Bécquer… Fins i tot l’Andrea, una jove poetessa de 1r de batxillerat, va acolorir el silenci amb emotius versos sorgits de la seva inspiració, del seu geni artístic. L’àrab, el català, el castellà, l’hindi, l’italià, el panjabi, el portuguès, el romanès, el rus… Els idiomes van omplir de ritme literari la biblioteca i poc importava si l’oient els entenia més o els entenia menys: si quelcom hi ha de substancialment diferent entre la poesia i la prosa, això és el ritme del llenguatge, amb el qual el vers cau a l’ànima com a la pastura la rosada. Repeticions, cadències, pauses i entonacions del llenguatge mostren l’essència d’un art literari que va néixer de la mà de la música i que, tot i oblidar-se de la melodia, ha conservat per sempre més el ritme.
A continuació, podeu veure en el vídeo inserit la lectura del poema dadaista que l’Hugo, alumne de 2n de batxillerat artístic, ha fet aquest matí davant els seus companys de classe amb el mateix ritme dadà d’ahir a la biblioteca. D’això se’n diu negar cànons estètics i reivindicar formes irracionals de l’expressió!
