Avui fa tot just un any que les nostres vides van canviar per sempre més. Amb algunes persones, aquell 12 de març de 2020 ens vam acomiadar amb un “Fins demà!” sense saber que el dia següent seria un dia —lectiu en el nostre calendari d’inici de curs— en què en els nostres passadissos regnaria el més absolut silenci, en què les nostres aules mantindrien les portes tancades. Il·lusos, pensàvem que seria per tan sols uns dies: no teníem ni la més mínima consciència que aquella data marcaria un abans i un després en les nostres vides. Moltes coses han passat en aquest any; moltes i molts de nosaltres ens hem trobat de front amb la malaltia, l’hem mirada fixament als ulls i l’hem fugida, d’altres l’hem patit de ple, i en alguns casos, aquesta maleïda (perdoneu, però no té un altre nom), ens ha robat algun dels nostres éssers més estimats.
En aquest temps hem après —quin remei!— a conviure amb paraules que abans ens eren desconegudes: coronavirus, grups bombolla, test d’antígens, mascaretes, PCR, confinament, classes telemàtiques, quarentena, contacte estret, etc. Hem de reconèixer que, per molt que intentem viure el nostre dia a dia l’institut amb la màxima normalitat possible, gairebé res és com era abans. Ni els espais de què disposem, ni les maneres de treballar, ni les maneres de relacionar-nos. Quantes abraçades ens hauria agradat fer-nos i fer-vos en aquests mesos i no n’hem pogut fer. El gel hidroalcohòlic, la distància, el rentat de mans i els somriures ocults sota un tros de roba s’han interposat en la nostra rutina quotidiana. Però tot i així, l’estem aconseguint, estem arribant a doblegar la corba —esperem que aquesta vegada sí sigui la definitiva—, a poc a poc la població, en un futur cada vegada menys llunyà, s’anirà vacunant i aquest malson acabarà. Com sempre, de tot hem d’aprendre en aquesta vida, i ara per ara ens hem de quedar amb algunes de les coses que ens ha ensenyat aquest virus: visquem el present i gaudim més que mai de cada instant!
Avui volem tornar a compartir amb vosaltres aquest vídeo que vam gravar pocs dies després que tot això comencés. Ho vam fer amb tota la nostra estimació, pensant que en uns dies tornaríem a veure’ns, quan després la realitat va ser una altra i vam trigar-hi mesos. I ara, avui, tot just un any després, tornem a repetir-vos el mateix. Per molt que de vegades ens costi de creure, tot i ser conscients que no està pas sent fàcil, sabem que “Tot anirà bé!”. Orgulloses i orgullosos d’haver remat junts durant aquests mesos! Així ho seguirem fent!
