La nena del NO a la guerra

El passat 6 de novembre, en Salvador Domènech, historiador català especialitzat en la Guerra Civil, va venir al nostre centre, per segona vegada, a parlar-nos del llibre treballat a la matèria de Català i que porta per títol La nena del NO a la guerra. Ell n’és coautor, ja que n’ha fet el pròleg, l’epíleg i l’estudi que envolta tot el tema de la Guerra Civil espanyola.

A la primera sessió ens va parlar de l’ambientació de l’obra, és a dir, en quins anys se situa, quin tipus de vivendes, comerços, edificis hi havia, quins i com eren els carrers… En definitiva, el moment històric, que a nosaltres ens sembla molt llunyà, però que ens és més a la vora del que ens pensem, ja que avis i àvies encara vius, poden recordar la tristor dels llargs anys de guerra i fins i tot postguerra.

La segona sessió va ser més oberta. Aquell cop, però, vam parlar sobre l’autora del dietari, que degut a la seva avançada edat no va poder assistir a la interessant xerrada que ens va oferir en Salvador.

Cada grup de 2n d’ESO va elaborar unes preguntes i/o qüestions que ens havien quedat pendents després de fer la lectura. En Salvador ens va respondre amb amabilitat i atenció.

En acabar, els delegats i delegades de 2n d’ESO, en representació de tot el nivell, i jo mateixa, que en vaig tenir el plaer, vam anar a visitar l’escriptora, resident al nostre barri, per agrair-li les boniques lletres que havia escrit de petita i “guardat en un altell” sense que els pares, oncles i germans en sabessin res.

En arribar, ens la vam trobar, ben eixerida, acompanyada de la seva neboda Montserrat i una cuidadora. Li vam portar un bonic ram de flors de colors, que ella va agrair-nos amb un tímid somriure. Vam parlar amb ella sobre els seus llibres i ens va mostrar una fotografia de quan ella era jove. Fins i tot ens va llegir la dedicatòria que tenia al darrere i que la va emocionar. Per no cansar-la massa, no vam allargar la visita, però abans de tornar a l’institut li vam demanar fer-nos alguna fotografia amb ella.

Després d’aquestes trobades amb els dos autors, ens hem proposat endinsar-nos en com la població civil ha patit la guerra, tot acostant-nos a la gent gran que tenim a prop, perquè ens traspassin el seu testimoniatge i poder compartir-lo amb la resta del grup classe.

Per a mi és tot un honor que l’Encarnació Martorell, la simpàtica dona que ens va rebre a casa seva un matí de novembre, sigui la meva tieta àvia. Quan des del departament de català, em van proposar escriure l’article per al blog del departament i per al web del centre vaig sentir una gran satisfacció.

Martina Cabra