” La Daniela Chávez Alarcón, alumna de 1r de batxillerat tecnològic, i l’Ana-Lin Estrada De la Parte, de 1r de Batxillerat Científic, van participar divendres 30 d’octubre al concurs “Tancats al museu! Nit Lab MAC 2015”, des de les vuit del vespre fins a les dues de la matinada, escrivint en un ambient de sorpreses “terrorífiques”. Des del departament de català, els hem animat a participar-hi i hem fet les gestions oportunes per fer-hi efectiva la inscripció.
L’Ana-Lin Estrada i la Daniela Chávez van guanyar juntament amb l’Alba Riera Retamero, filla de l’Encarna). El grup del Carlos Sierra va quedar en segon lloc.
TEXT GUANYADOR:
Nit de portes obertes
L’Amàlia va trobar el camí del laboratori a la primera. Això tenia molt de mèrit perquè cap dels fanals del passeig funcionava, el laboratori ara era un museu i, per si això fos poc, ella duia gairebé trenta anys morta. No va tenir l’oportunitat de ser enterrada dignament, que és el que sempre havia volgut. Sabia on es trobava el seu cos, però mai havia tingut l’oportunitat de recuperar-lo fins llavors, trenta anys després. Aquella nit del 31 d’octubre, l’Amàlia va decidir que havia de fer-hi alguna cosa: estava preparada per retrobar-se amb el seu cos.
Per a una ànima en pena, el retrobament amb el cos sempre és un tema delicat. No és el mateix poder recollir-se davant d’un sepulcre que visitar, per exemple, unes restes descompostes perdudes al marge d’una carretera, o, com era el seu cas aquella nit concreta, aventurar-se en un espai com el de l’antic laboratori a la recerca de no sabia encara què.
Ara era l’hora, l’hora d’entrar en aquell vell laboratori i complir el seu objectiu: ara o mai. Però… l’aspecte del lloc era molt diferent, ella no ho recordava així. Va dubtar durant uns instants, però finalment va seguir el camí fins a la porta de l’entrada, perduda entre sentiments de malenconia i confusió.
Tot estava a les fosques, només se sentia un silenci ple de tensió que no la deixava pensar amb claredat. Es va intentar moure en l’obscuritat i va sentir el seu cos immaterial travessant alguna cosa sòlida. En aquell moment, una sensació de tristesa la va envair, i li va fer recordar que estava morta. De sobte, els llums de la sala en la qual es trobava es van encendre en sentir la seva presència. Un cop adaptada a la nova il·luminació, va poder observar millor el seu entorn: l’envoltaven una pila de quadres penjats en parets pintades de blanc. Confosa, va arribar a la conclusió que el laboratori que ella coneixia s’havia convertit en un museu d’art modern.
Què volia dir aquell canvi per a ella? Va pensar, trista, que la mort l’havia convertit en una figura estàtica, en un record immòbil en el temps, que ja mai no envelliria, ni canviaria, ni evolucionaria. En canvi, el món dels vius es movia constantment. El laboratori ara era un museu, i una part del que havia estat el seu món havia deixat d’existir, com ella mateixa.
Però l’esperança era l’únic valor que encara no havia perdut, estava preparada per fer tot el possible. Tot i el seu estat anímic, es va disposar a buscar per tots llocs el seu cos. Deambulant pels passadissos de l’actual museu, va trobar unes escales que baixaven a un soterrani estranyament polsegós. Un cop a baix, es va trobar davant dels seus ulls una atmosfera tètrica: hi havia una taula de ferro oxidada, amb diferents estris i eines de dissecció. La seva mirada es va passejar per tota l’habitació, escodrinyant cada racó i, de sobte, es va aturar en un grup d’ossos amuntegats sobre una taula de fusta. Aquells ossos… Se’ls va quedar observant durant una estona que se li va fer eterna: eren els seus. Havien dissecat i manipulat el seu cos, i ara només en quedaven uns quants ossos rosegats pels animals que s’havien establert allí. Va intentar agafar-los, però un cop més, la tasca se li va fer impossible. I, desconsolada davant l’horror de conèixer la seva fi, va prometre que tornaria a l’antic laboratori cada nit de Difunts per vetllar les seves tristes restes i per mirar de descobrir algun dia què havia succeït en realitat. A partir d’aquella nit, ella seria l’espectre melangiós que encantaria aquelles sales.
