Programa de Mobilitat Internacional Erasmus al l’INS Santa Eulàlia: LECCE (Itàlia)

ALBA FARRÉS / CFGS REALITZACIÓ D’AUDIOVISUALS I D’ESPECTACLES / BIG SUR/ LECCE / ITÀLIA

Dos mesos, dos mesos de pujades i baixades, d’emocions i d’imatges. Dos mesos que no sabria per on començar a explicar. El 31 de maig vaig arribar a Lecce, carregada de pors. Havia de començar a treballar en una empresa desconeguda, amb persones desconegudes, en un idioma desconegut… els nervis s’apoderaven de mi segons m’apropava a la ciutat, però només arribar-hi vaig quedar enlluernada. Les fabuloses façanes barroques emmarcaven una poble amb un caràcter i forma de fer molt semblant al nostre, costava creure que era tan lluny de casa. D’aquesta manera la primera prova de foc va quedar superada, però l’endemà encara havia d’anar a la feina.

Big Sur és una petita empresa d’un petit carrer d’una petita ciutat. Una petita empresa menuda però plena de força, de ganes i d’emocions. Ells, des del primer moment, em van rebre amb un somriure i van saber com crear per a mi un ambient proper, amable i acollidor.

El primer mes va transcórrer lentament, adaptant-nos els uns als altres, a la feina, coneixent-nos, cercant la millor forma de col·laborar i aprendre. Durant aquest primer mes vaig passar moltes hores a l’oficina, editant, creant, i de sobte, sense adonar-me’n va arribar la bogeria. El Cinema del reale ja era aquí i tot eren nervis, últims preparatius, ultimes negociacions, detalls, promoció, entrevistes.

L’aventura va començar a Corigliano, on es feia l’acte de presentació. L’antic castell medieval estava decorat gràcilment amb les petites lluminàries típiques de la regió. El color groc, símbol d’aquesta edició del festival, es feia present en les llums i les ombres, en els petits racons entre les pedres. Aquí va començar la meva feina d’enregistrament, havia de documentar l’esdeveniment, y sobretot, l’arribada i recorregut dels convidats especials. Les corredisses y la càrrega del material em van fer dormir amb el cos baldat, però no era res comparat al que m’esperava uns dies després.

El 17 de juliol ens vam dirigir a Specchia, un petit poble a una hora de Lecce que durant 5 dies s’ompliria d’art, dansa i cinema, un poblet engalanat per l’ocasió que ens rebia amb els braços oberts. El nostre grup es va ampliar amb fotògrafs i artistes arribats de tota Itàlia la resta d’Europa, tots vells amics que van formar una càlida família entre rialles i abraçades.

Dies de menjar i riure donaven pas a vespres d’agitació. De nou la meva funció era documentar, gravar, tot el que fos possible: les reunions, les xarrades, les projeccions, els concerts… volia ser a tots llocs. La meva formació va quedar a càrrec directe de Paolo, el director artístic del festival, ell em va ensenyar no només a agafar bé els plans sinó també a buscar aquella imatge, aquell detall, aquell punt de vista més atractiu. Durant aquests 5 dies es va tancar un cercle.

Un cop acabat el festival a Specchia va arribar el torn d’Andrano, un altre poblet proper a Lecce, on tindria lloc la projecció final i el meu últim dia de feina. Tot s’acabava, tot es va acabar, i jo marxava d’allà després de tants dies i de tantes experiències, amb la convicció que hi tornaria l’any vinent, que allà hi havia trobat un racó fantàstic on descobrir, crear i meravellar-me com una nena petita.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>