Com ja hem comentat abans, demà dijous poc desprès de les 11:00h del matí treurem la pols a l’altaveu, l’engegarem i tornarà a sonar la música al racó sing’s and songs al pati.
Que sonarà? Primer de tot ens situarem. Farem un viatge al Londres de la dècada dels anys 60 on el talent, la creativitat, la innovació i les ganes de trencar barreres (no nomès en l’aspecte musical) sobraven. Com que és impossible condensar-ho tot en tan sols vint o vint-i-cinc minuts potser ens veurem obligats a programar més endavant una altre sessió dedicada a l’ anomenat “Swinging London”.
Però anem al gra i parlem ja de les cançons de la sessió de demà. Anirem per ordre cronològic. Hi haurà Beat més primitiu i brut de la mà de The Kinks i un dels seus grans clàssics “You really got me“(1964), el radical himne Mod “My generation“(1965) de The Who (amb el memorable vers “I hope I die before I get old”) i The Troggs amb “With a girl like you“(1966).
També hi haurà blues rock poderós amb el llegendari trio Cream (format per Eric Clapton a la guitarra, Jack Bruce al baix i Ginger Baker a la bateria) i la seva immortal peça “Sunshine of your love“(1967), que va començar a obrir la via per la qual uns pocs anys més tard transitarien grups com Led Zeppelin.
La psicodèlia vindrà de la mà de l’incendiari (mai millor dit) “Fire“(1968) de l’embogit i esgarrifós món del senyor Arthur Brown, tot un personatge i un pioner; m’atreveria a dir que va ser el primer cantant solista en sortir als escenaris amb un maquillatge cadavèric al seu rostre i disfressat com una mena d’ ésser d’ultratomba o dimoni envoltat de foc juntament amb els músics de la seva banda, formant tots plegats un espectacle grotesc i paròdic.
I alguns pensaven que Marilyn Manson havia inventat tot això als anys 90….
..amb tots els meus respectes pel senyor Brian Warner…el qual també escoltarem a una altre sessió.
D’un personatge a una altra personalitat per excelència de la història del rock; la veu trencada, negra i “cazallosa” d’un jove Joe Cocker que va transformar una lleugera cançó del Beatles sobre el valor de l’amistat en un profund lament soulero-bluesero a la seva personalíssima versió de “With a little help from my firends“(1968).
I si m’ho permeteu, em salto les cronologies, per deixar-me pel final una de les píndoles més originals a càrrec d’ells.
Qui?
Les Seves Satàniques Majestats… els mateixos…. Ladies and gentlemen….. The Rolling Stones!!! i el celebèrrim “Paint it black“(1966). Nothing more to say. Enjoy!
Divendres més 60’s però a l’altre costat de l’oceà Atlantic… als USA.
